LES ESCOLTES

Que és la raó d’estat? Que és legal? Malau­ra­da­ment per a l’Estat espa­nyol la res­posta a aques­tes dues qüesti­ons està sent objecte d’un descrèdit inter­na­ci­o­nal amb el mirall del con­flicte català, però no exclu­si­va­ment. En el dar­rer informe GRECO sobre la inde­pendència judi­cial espa­nyola, sus­pe­nia, i fa anys que l’ONU li reclama una política més clara en la superació plena dels lle­gats del fran­quisme. De fons, la remor d’una democràcia en part lle­gat d’una dic­ta­dura per­sis­teix, i es mani­festa sobre­tot en la difi­cul­tat d’assi­mi­lar els rep­tes del plu­ra­lisme democràtic, la defensa d’uns drets fona­men­tals i les lli­ber­tats de la soci­e­tat civil.

El Cata­lan­gate ha posat a dalt de tot de la premsa nord-ame­ri­cana un dit asse­nya­lant, una opor­tu­ni­tat per ampliar el con­text i recor­dar que l’escàndol de les escol­tes als inde­pen­den­tis­tes ve d’un arti­cle publi­cat en un país que encara demana l’extra­dició d’Assange per fer de la trans­parència mediàtica una eina democràtica i refe­rida espe­ci­al­ment a la raó d’estat. Un home que sim­bo­litza el tor­ce­braç que ara s’està fent aquí, i que fa set anys que està tan­cat. Cal evo­car que les seves fil­tra­ci­ons van ser publi­ca­des al seu moment pels dia­ris més relle­vants del món.

La democràcia es mou ara entre la cro­ni­fi­cació d’unes polítiques de segu­re­tat de “doble moral o no veri­tat”, com denun­ci­ava l’enyo­rat Manuel Vázquez Mon­talbán, i la gran opor­tu­ni­tat de la trans­parència i el reti­ment de comp­tes.

Estem par­lant de les fos­cors de Guantánamo, de les pre­sons de la CIA, del GAL, de la tor­tura, dels dos­si­ers Villa­rejo, de les actu­als recer­ques en arma­ment químic, de l’opa­ci­tat dels con­trac­tes de com­pra­venda d’arma­ment, del tràfic d’influència entre grans far­macèuti­ques i alguns governs... I també del Cata­lan­gate. Un escàndol que s’haurà de diri­mir als tri­bu­nals i amb el qual, com diuen els advo­cats afec­tats per les inter­ven­ci­ons, aquesta vegada sí que s’han cre­uat unes línies ver­me­lles que, de ben segur, si no a la juris­dicció espa­nyola, a l’euro­pea seran objecte de gran recri­mi­nació. Hi haurà un abans i un després.

Aquest con­text ha obli­gat la minis­tra de Defensa, Mar­ga­rita Robles, a donar expli­ca­ci­ons enmig d’una guerra a Europa i en un moment geo­polític entre Europa i els Estats Units alta­ment com­pli­cat. Una dona, magis­trada, que, para­do­xal­ment i pràcti­ca­ment sola –cal recor­dar-ho encara que pugui inco­mo­dar–, es va enfron­tar al PSOE dels barons i al PP per tallar el finançament dels GAL i des­man­te­llar un apa­rell d’estat maquinària de tor­tura i màfia. En aquell moment, també va asso­lir i ges­tar l’ope­ració de retorn de Roldán perquè fos jut­jat i empre­so­nat. Fa molt poc, l’empre­so­na­ment de Villa­rejo –i el final d’una etapa de poders ocults als ser­veis secrets lide­rats per aquest per­so­natge–, també ha anat acom­pa­nyat de deci­si­ons polítiques. Però, sens dubte, pot­ser la seva més gran con­tri­bució va ser la de donar empenta i suport al procés de pau al País Basc. Vaig ser tes­ti­moni directe de la seva duríssima inter­venció oral al congrés que es va orga­nit­zar al Par­la­ment de Cata­lu­nya amb els irlan­de­sos i l’advo­cat Brian Curry. Tot i les seves dures parau­les, va venir, va aju­dar a orga­nit­zar l’esde­ve­ni­ment i va con­ti­nuar impli­cada fins al final en la solució política. Una deter­mi­nació democràtica difícil de tro­bar en aquell moment, en què fis­cals i magis­trats relle­vants com Bal­ta­sar Garzón van mirar durant anys cap una altra banda davant els casos de tor­tura.

Ara ha obert la capsa de Pan­dora amb les seves decla­ra­ci­ons, apel·lant a una per­se­cució judi­cial de les pro­tes­tes de l’inde­pen­den­tisme i a una auto­rit­zació judi­cial, fins ara des­co­ne­guda en trac­tar-se de pro­ce­di­ments secrets i sota secret de sumari. La comissió de secrets ofi­ci­als per fi es con­vo­carà. El focus està ara on havia d’estar. Més enllà de poder dis­cre­par abso­lu­ta­ment de la jus­ti­fi­cació política de la minis­tra, el que no se li pot negar és fran­quesa, i des d’un punt de vista democràtic ens interessa, ara més que mai, anar al fons i fins al final. El Cata­lan­gate ha redi­men­si­o­nat el con­flicte amb Cata­lu­nya, i men­tre per­sis­teixi l’ofen­siva a Water­loo i a l’exili, i els judi­cis pen­dents, el govern de Sánchez ha d’afron­tar amb sen­tit d’estat que aquest és el pri­mer escull per avançar o con­so­li­dar pac­tes de govern.

Aques­tes inter­ven­ci­ons telefòniques, con­nec­ta­des o no a pro­ce­di­ments penals, par­tei­xen d’una eina tec­nològica, Pega­sus, que ha estat vali­dada pels governs que l’han com­prat i que en si mateixa és una autèntica aber­ració democràtica. El cas Snow­den és un clar exem­ple d’aques­tes aber­ra­ci­ons del món tec­nològic i ara també del polític.

El pre­si­dent Sánchez, que és l’autèntic objec­tiu de molts –també d’alguns dels seus–, hau­ria de con­vo­car la taula de diàleg imme­di­a­ta­ment si vol tor­nar a la política d’altura. Els que apel·len a un des­gast de legis­la­tura i albi­ren que una coa­lició PP-PSOE o PP-Vox seria el mateix esce­nari per a l’inde­pen­den­tisme català, afir­mació amb la qual dis­crepo, cor­ren un gran risc de gene­rar un esce­nari de no retorn i d’incre­ment de repressió. I si no, pre­gun­tem-nos el perquè del suport de Bildu al govern. El nos­tre horitzó hau­ria de ser política, lli­ber­tats i justícia democràtica més que mai.