El voraviu

Després d’una setmana de paraules i paraules, al Congrés d’allà i al Parlament d’aquí, ha arribat l’hora dels números, allà i aquí. Números als governs i als hospitals. I quins números! Consolidats els del primer trimestre, aquells amb què ja no hi ha res més a fer que certificar-los, el creixement del PIB espanyol recula gairebé dos punts el primer trimestre i se situa en un 0,3%. Això obliga, tant se val, a menjar-nos amb patates les previsions, però no tant. Ja ho farem al juliol, quan hàgim de certificar el segon trimestre i veiem que hem perdut més llençols dels previstos. Després tornarem a rebaixar el tercer trimestre i així anar fent. És la gràcia del joc! Qui s’hi juga res, amb les previsions? Ningú? Doncs tirem alt, que així la gent s’anima! De moment, el PIB estatal, que ens havien dit que el preveien del 7%, el rebaixen quasi tres punts i el deixen al 4,3%. Aquí Jaume Giró ha retallat un punt i mig la previsió de creixement del PIB català per a aquest any, que ha passat del 6,4% previst inicialment a un 4,9%. Diuen que depèn molt de la guerra d’Ucraïna, que quan es varen fer aquestes previsions no s’hi comptava i que les que es fan ara també depenen de l’altre número que ahir feien córrer. La setena onada. Ve o no ve? Mitjà diu que sí i Trilla diu que no n’hi ha per a tant, que calma! La setena, diu? La setena no la reconeixerà ningú fins que ens surti per les orelles, que necessitem tenir la millor temporada turística de la història.

Representava futbolistes, ingressava 80 milions d’euros anuals, segons Forbes, i feia dies que estava internat en una clínica pels greus problemes pulmonars que tenia i degut als quals ha mort. Ha mort avui a la tarda, concretament. Era viu, doncs, fins avui, i si hem de fer cas al que es piulava en el seu compte, va passar molt cabrejat les darreres hores de vida perquè xarxes i mitjans ja l’havien matat quaranta-vuit hores abans, dijous. Es veu, a més a més, que era la segona vegada que el mataven, que feia uns mesos ja li havia sobrevingut una primera mort digital. Són les coses del sistema de comunicació actual, en què tothom té la tecnologia per emetre i en què no hi ha cap més limitació a la difusió que la traça que tinguis per arribar als receptors, que potencialment també som tots. Això ens ha portat a viure en una mena de cursa còsmica per veure qui té el dit més fàcil i es veu repiulat milers (i millor milions) de vegades. En les curses còsmiques, si et despistes et fots en un forat negre que la feina és a sortir-ne. Al forat negre dels que han matat Mino Raiola quaranta-vuit hores abans hi van caure prestigiosos mitjans, reconeguts piuladors i ufanosos influencers de la legió del dit fàcil, especialistes a donar lliçons de com som d’antiquats els que creiem en l’autocontrol i que la paciència continua sent la mare de la ciència. Però no passa res; des del forat negre han llançat lliçons de serenitat, com si la cosa no els afectés.

Ahir parlàvem de piulades i dit fàcil amb la doble mort de Mino Raiola, representant de jugadors, i avui hi tornem a ser amb l’impresentable de Josep Bou i la corrua de dirigents de dreta extrema que es van afanyar a solidaritzar-se, també amb dit fàcil, amb el que no era res del que s’insinuava. El cas és molt més, però, que un cas de dit fàcil. Com a mínim és també un cas de cervell molt estret i de reserva molt àmplia de mala llet. No soc partidari de cordons sanitaris a ningú en general per la seva manera de pensar. Ni a Vox. Però a aquesta garsa en particular se li hauria de fer cordó i nus; i el partit amb què es presenta hauria de ser el primer de passar-l’hi pel coll i lligar-lo a un arbre o a un roc ben lluny de la vida pública. Tan de pressa que anava el molt mussol per poder denunciar una agressió o un atemptat que anhelava i del qual no tenia cap prova, en Bou va oblidar que no era ni el seu cotxe el que s’havia encès de vell i de manca de manteniment. Com a mínim no era el que havia declarat posseir en la declaració de béns feta en prendre possessió del càrrec. O sigui que ja és probable que sigui de la seva propietat, però va mentir en fer la declaració. Com va mentir en piular: “M’acaben de cremar el cotxe a Barcelona.” Difícil, molt difícil, concentrar més mentides en tan poques paraules. Ni l’han cremat ni és teu. Però et descriu bé, Josep Bou. Dit fàcil, cervell molt estret i gran reserva de mala llet.

Aquest estat no té clavagueres. Vet aquí un dels errors que hem comès periodistes i analistes. Hem parlat fins a l’extenuació de les clavegueres de l’estat, atorgant així a l’Estat espanyol la categoria d’estat modern. No hi ha estat modern que no tingui clavegueres, és cert. Avui s’ha vist clar que l’Estat espanyol és un gran femer. Res més. Un gran femer a cel obert, com tots els femers, i un gran femer que no circula, com les clavagueres modernes, cap a la depuradora. Ni tan sols cap a l’emissari submarí, com les primeres clavegueres. L’Estat espanyol és un gran femer on aboquen la família reial, les restes del règim franquista enquistades a les institucions i els acomodats del règim del 78. La xarxa de clavegueram és un luxe asiàtic que no ha arribat. El recordeu, el femer? Nosaltres el teníem a l’hort i, com que no s’hi llençava res que no fossin restes orgàniques, males herbes o retalls de poda, ben aviat era podrit i ho escampàvem a les feixes perquè es barregés bé amb la terra en fangar, i les cebes, les patates, els pèsols, les mongetes i les tomates creixessin més ufanosos. L’àvia Neus tenia una especial mania a femar bé les regues on cada any trasplantava les cabeces de dàlies i gladiols, que inundaven l’hort de color a l’estiu. El més galdós del femer era quan s’hi venia a rebolcar la truja del veí de casa, l’avi Llorenç. El femer de l’Estat no adoba ni dàlies ni gladiols i és una rebolcada constant de truges i porcs.

No sé si és l’edat que vaig posant o són les bestieses que ens conviden a viure i contemplar, però jo no tinc aquest rosec que agafa a tothom perquè s’investigui l’espionatge i perquè s’aclareixin els autors. Pel que jo pagaria de veritat no és per saber qui espia, ni a quants n’espien, ni a quins espien cadascun dels que espien. M’ho imagino prou i se me’n fot força. No tinc gaire res digne de ser espiat i em cansa tanta bertranada i tanta incompetència. Jo pagaria i no regatejaria el preu per veure la cara d’Isabel Rodríguez (“A Espanya no s’espia”) i sobretot la cara de la ministra de Defensa, Margarita Robles (“A Espanya no s’espia sense ordre judicial” i “Què ha de fer l’Estat?”) quan el Centro Criptológico Nacional aquest (que no n’havíem sentit parlar mai, però que existeix des del 2004) li certifica que fa un any que la varen espiar a ella (a la mestressa) i al mateix president del govern. “Sí que s’espia, senyora ministra. Se l’ha espiat a vostè i al president. Els van succionar un cabàs de megabits. Fa més d’un any, i no descartem res, que vol dir que no en tenim ni idea de res.” De gros, ho és molt. Un any triguem per detectar espionatge als dos que més manen sobre els espies? Repeteixo: quina cara feia la Robles quan l’hi van dir? No havia de sortir ella dilluns a explicar-ho? O se li ha girat feina a desconvocar la festa de celebració dels 20 anys del CNI que tenien organitzada per divendres amb el rei i tota la llocarada?

No parlo amb en Carles Puigdemont de política. Quan ens veiem (que per raons òbvies és menys del que voldria) parlem de nosaltres, de com estem, de con ens sentim, de com passen els anys i de com els hem passat. Parlem dels anys que venen i de com els passaran els nostres fills i filles. Parlem dels que ens estimem i dels que ens estimen. Parlem dels plors i rialles dels anys compartits de feina, projectes i joventut. Parlem dels amics i de bestieses. Del que mengem i del que bevem, d’altres menges d’altres dies que tenien semblances amb les d’avui o que eren cuinades amb tanta traça. Parlem d’altres vins que el xarel·lo d’avui ens porta a la memòria. De nits de Cap d’Any i cançons que vàrem compartir. Dels acords i desacords viscuts quan érem equip de direcció a El Punt. Parlem de tot i de res. No parlo amb en Puigdi de política, molt menys amb el president i encara menys amb el ara ja dimissionari president de Junts. Però en llegir la seva carta a la militància (en què deixa clar que no aspirarà al càrrec al congrés) i veure les elucubracions, hipòtesis i teories que ha generat sobre el futur de la formació i de la política catalana, no em puc estar de deixar escrit que la cosa més rellevant, coneixent-lo, és el final. Les tres penúltimes paraules, concretament. Les tres últimes són la signatura, Carles Puigdemont Casamajó. A les tres penúltimes escriu: “Fins ben aviat!” Aquesta és la cosa.

Va ser dimecres i era en la conferència inaugural de les jornades del Cercle d’Economia. Davant tota la crema i tota la nata. Cap manobre. On es diuen les coses que importen. Aragonès hi va anar fort, molt fort, i si Sánchez tingués dos dits de seny portaria la por al cos, si no fos que ara ja té mil maneres d’arribar al final de la legislatura si és el que li recomanen les enquestes. Va dir el president de la Generalitat que la gestió de l’espionatge “dinamita” la via de la negociació. Dinamita, eh? No és que esquerdi, malmeti, compliqui, emboliqui, aparqui, desacceleri, incomodi, o qualsevol altra manyaga que després es pugui refer. “Dinamitar”, diu. Dinamitar és volar o destruir una cosa, atacar amb virulència amb el propòsit de destruir. Tornen els dies de glòria si Aragonès ja no s’està de res! Ara que ho han vist i en honor del lèxic usat, proposo versionar Bourbon, l’himne que el 1988 va portar a dalt de tot el grup musical de Getxo Dinamita pa los Pollos. “Ella té tot allò pel que dos homes ens podem barallar (menys un Cadillac). Caigui qui caigui als seus peus, què li pot importar? (sempre n’hi haurà més). Ni tu ni jo ens vàrem adonar que al darrere de les seves mamelles no hi havia cor (només ambició), ie-ie-ie! Cambrer, serveix-nos el millor bourbon de Texas, ai-ai, ai-ai-ai. Brindarem perquè ahir ens va separar ella i avui ens uneix aquesta ampolla. Beurem fins que surti el sol, que surti el sol..., ie-ie-ie.”