LA VIDA DELS ALTRES

Espiar, per con­cepte, és il·legal. Hi ha, és cert, inter­ven­ci­ons telefòniques, regis­tres domi­ci­li­a­ris, inter­ven­ci­ons de comu­ni­ca­ci­ons… auto­rit­za­des per jut­ges –una limi­tació de drets que en cada cas cal pon­de­rar i jus­ti­fi­car– per inves­ti­gar i per­se­guir delic­tes. L’espi­o­natge, que és el que fan els ser­veis secrets de qual­se­vol estat del món, en nom de la segu­re­tat dels seus ciu­ta­dans, és una altra cosa. Podem con­ve­nir que hi ha un pacte tàcit que aquest ser­vei és útil, fins i tot impres­cin­di­ble i, per defi­nició, secret, si és que es pretén que ser­veixi per a alguna cosa. I les lleis sobre ser­veis secrets de qual­se­vol democràcia del món tenen, si més no, un encaix com­pli­cat als estats cons­ti­tu­ci­o­nals. L’etern debat entre segu­re­tat i lli­ber­tat. Apel·lar, però, al con­trol judi­cial i a la llei per jus­ti­fi­car el Cata­lan­gate –allò d’“espiem amb la llei a la mà”– segu­ra­ment faria caure la cara de ver­go­nya a qual­se­vol dels agents secrets que vol­ten pel món.

La llei del Cen­tro Naci­o­nal de Inte­li­gen­cia (CNI) impul­sada pel govern d’Aznar el 2002 –la pri­mera de la democràcia i apro­vada pel PP, PSOE, CiU i CC– ofe­reix una màniga tan ampla a això d’espiar (i amb l’aval d’un jutge!) que fins i tot fa inútil tenir una llei que ho reguli. I genera, de pas­sada, unes quan­tes con­tra­dic­ci­ons. Es pot espiar amb la llei a la mà dins les fron­te­res espa­nyo­les, com han escrit en una norma que pro­ba­ble­ment deu vul­ne­rar uns quants pre­cep­tes cons­ti­tu­ci­o­nals. Però quan es tra­vessa la fron­tera del regne d’Espa­nya, dei­xen d’espiar? Van a dema­nar-li l’aval a algun jutge estran­ger? Els espies pas­sen la feina als seus col·legues del país veí? De tot això la llei, tan breu com incon­creta, no en diu res, és clar, però la minis­tra Robles diu que s’espia sem­pre amb la llei a la mà.

El cinema i la lite­ra­tura ens han dei­xat un ingent ima­gi­nari sobre l’art d’espiar. Aquests dies no em puc treure del cap el capità Gerd Wies­ler (Ulrich Mühe) de la temuda Stasi de la RDA escol­tant vides ali­e­nes a l’osca­rit­zat film La vida dels altres. Pega­sus té poc a veure amb el capità Wies­ler. El pro­gra­mari espia de la com­pa­nyia isra­e­li­ana NSO Group és un com­pany invi­si­ble amb qui con­vius vint-i-qua­tre hores al dia i més enllà. El més sem­blant a viure en una pei­xera de vidre. Això sí, amb auto­rit­zació judi­cial!