SÓN CORTINES DE FUM

La millor de les cortines de fum és la que es construeix sobre la base de dos elements que mai fallen a l’hora d’enganyar el ciutadà: les mitges veritats rodejades d’una quantitat ingent d’informació, no necessàriament veraç. Amb el Catalangate sembla que aquest ha estat el consell d’aquests assessors àulics dels quals tant agrada rodejar-se als cenacles del poder i que tan sovint s’equivoquen.

Entre les mitges veritats podríem destacar: a) l’espionatge no ha estat tan extens i ha tingut autorització judicial; b) el govern central no sabia a qui s’espiava; c) hi ha dos espionatges: el que ha tingut com a víctima el govern espanyol i el que ha tingut com a víctima l’independentisme; d) no es podrà determinar qui ha estat, i e) el Ministeri de l’Interior no disposa del programa Pegasus.

Juntament amb aquestes mitges veritats, i tal com va ocórrer amb altres problemes greus, ara tots són experts en ciberespionatge i, per tant, el cabal informatiu és d’un volum tan considerable que resulta complex seguir el fil de tot el que s’ha publicat i avaluar la veracitat i la qualitat d’una informació que sovint es correspon més amb comentaris propis de debats de sobretaula que amb comentaris amb una base sòlida sobre un tema que els ha enxampat per sorpresa.

El millor és analitzar-les amb la finalitat d’impedir que aquestes mitges veritats ens enredin en debats estèrils que només serveixen per seguir encobrint pràctiques criminals de les quals, de moment, només es coneix la punta de l’iceberg. Analitzem, doncs, què hi ha de cert en cadascuna de les mitges veritats rere les quals s’ha parapetat el govern espanyol i els qui no volen ni veure ni admetre la realitat i, encara menys, confrontar-la i intentar canviar-la.

a) L’espionatge no ha estat tan extens i ha tingut autorització judicial. Intentar fer creure que els espiats no són gaires, que la llista de seixanta-cinc ja coneguda no és real perquè Citizen Lab és una entitat que no pot certificar res i que està vinculada a l’independentisme és construir un relat fal·laç que, a més, cau per fets tan senzills com el mateix reconeixement que el Centro Criptológico Nacional ha anat fent de les capacitats i la seriositat de Citizen Lab.

A més, però, resulta que no es tracta de seixanta-cinc, que ja és una bestialitat, sinó dels primers seixanta-cinc a donar-se a conèixer. Aquesta xifra s’anirà incrementant amb el pas de les setmanes i els mesos, per la qual cosa argumentar que aquest no ha estat un espionatge massiu és una aberració i un error de càlcul polític incommensurable. S’al·lega, també, que es va disposar d’autorització judicial, però això no significa que l’espionatge hagi estat legal, simplement que va ser avalat judicialment i, a més, ja s’acabarà veient que tampoc és que hagi estat com ens estan fent creure perquè el mateix sistema Pegasus és il·legal per la seva estructura i funcionament.

b) El govern espanyol no sabia a qui s’espiava. Aquesta, sens dubte, és una mitja veritat, ja que qui era espiat pel CNI en l’àmbit de les seves funcions sí que és una dada que, per llei, havia de conèixer el govern o, almenys, algú del govern que, segons la llei, compleix les funcions de coordinador amb el CNI. Una altra cosa molt diferent és que aquesta persona hagi conservat, per a usos poc clars i mai legals, aquestes dades i no les hagi posat a disposició del govern espanyol, com estableix la llei reguladora del CNI.

c) Hi ha dos espionatges: el que ha tingut com a víctima el govern espanyol i el que ha tingut com a víctima l’independentisme. Això no és que sigui una mitja veritat, simplement és un relat, perquè sense una investigació efectiva, l’única cosa que tenim com a base certa és que tant alguns membres del govern com un nombre creixent d’independentistes catalans, informadors i advocats hem estat espiats. Sense una investigació efectiva, doncs, tot allò relacionat amb l’autoria seran meres sospites... o no.

d) No es podrà determinar qui ha estat. Això també entra dins del terreny de les mitges veritats o, fins i tot, cau pel simple relat; si es vol investigar es podrà determinar qui, per quants diners i d’on han sortit tots aquests diners. Una via és seguir-ne el rastre, que és la que està a l’abast de la justícia penal, i una altra és exigir a les autoritats israelianes que entreguin totes les dades que, sens dubte, tenen sobre les activitats d’NSO i les seves filials respecte a Espanya i, arribat el cas, fins i tot pressionar d’adoptar aquelles mesures que sí que estan a l’abast del govern espanyol.

No hi ha cap delicte d’aquestes característiques l’autor del qual no es pugui determinar si es posen els mitjans i la voluntat per fer-ho. Una altra cosa és que es tingui la valentia que una investigació d’aquestes característiques requereix, perquè, si es fes, en sortirien dades sorprenents que farien cruixir les entranyes del règim del 78.

e) El Ministeri de l’Interior no disposa del programa Pegasus. Tot i que així ho ha manifestat el seu màxim responsable, una rastellera d’indicis assenyalen cap a una altra direcció totalment diferent i, en algun moment, acabarà quedant en evidència que aquesta és una altra de les mitges veritats o, potser, que ni tan sols es tracta d’una veritat a mitges sinó, més aviat, d’un relat amb aspecte de coartada. Més aviat que tard, les pistes, els indicis, s’acabaran transformant en proves, i la rotunditat d’aquestes mateixes proves impedirà seguir mantenint una història com la que ens han explicat fins ara.

A partir d’aquestes mitges veritats, que mai acaben sent del tot certes ni s’apropen al que ha de ser una veritat, es van disseminant explicacions pseudocientífiques sobre les característiques, les virtuts i els perills del ciberespionatge però, sobretot, es van donant autèntiques lliçons que no tenen cap altra finalitat que donar versemblança a unes mitges veritats que sempre s’han mogut en el terreny dels relats i no en el terreny que un espera que es moguin les explicacions que un estat democràtic i de dret ha de donar als qui hem estat espiats, uns per les seves conviccions polítiques, d’altres, simplement, per la nostra feina.

Ara bé, tenint clar aquest escenari, només podem concloure que persones tremendament perilloses, en termes d’enteniment democràtic, puguin justificar l’espionatge que hem sofert tantes persones o banalitzar-lo argumentant que no tenen res a amagar. La discussió no és si tenim o no alguna cosa a amagar, sinó l’essència mateixa del que s’ha atacat, que no és res més que la nostra intimitat, sense la qual hi ha escasses o nul·les possibilitats d’aconseguir un desenvolupament integral de la nostra personalitat.

Els qui creuen que la finalitat justifica els mitjans són, simplement, feixistes o demòcrates dels del 76… quan ja no temien el dictador i era molt més convenient transvestir-se de demòcrata que seguir mantenint el que sempre van ser i segueixen sent.

Els qui creuen que el que es diu en privat és el mateix que el que es diu en públic són aquells que tenen una trista vida íntima o que creuen que, amb tal de mantenir absurds compromisos, bé es pot i han de renunciar a la intimitat personal pròpia i a la dels qui els envolta. No aconsegueixo imaginar quin tipus d’ésser humà és, si és que n’hi ha algun, qui no té vida íntima ni res que vulgui mantenir en el seu fur més íntim; sens dubte i en tot cas, no pot ser una bona persona, perquè els millors sentiments i pensaments són els que desenvolupem en la intimitat.

A partir del Catalangate no només han quedat al descobert tots els nostres secrets, la nostra intimitat, les nostres estratègies i els nostres contactes personals, familiars i professionals sinó, també i especialment, aquells que, en la defensa de la indissoluble unitat de la nació espanyola estan disposats a sacrificar drets aliens sense adonar-se que, al mateix temps, són drets propis i els que ens defineixen com una societat democràtica o, simplement, com una “democràcia plena” que de democràcia té el mateix que jo de jugador de bàsquet.