El voraviu

Més o menys a la mateixa hora que l’ocellot negre aterrava a Galícia i anava cap a Sanxenxo a veure amics, a veure familiars que es poden permetre que se’ls vegi junts i a veure regates a mar, jo anava al Palau Robert a passar una bona estona en bones companyies i beure una mica d’aigua de València a la salut dels companys i amics de Vilaweb. La pandèmia els ha portat a celebrar els 25 anys als 27, però no té cap importància perquè “la revolució Vilaweb”, com ells en diuen, era tan vigent, tan nacional i tan tossudament independent el 1995 com el 2020, com avui, com ho serà en el cinquantenari. No soc de molta vida social, al contrari. Acompanyar en Vicent Partal i l’Assumpció Maresma (que al final no hi va poder ser) no era un acte protocol·lari obligat pel càrrec. Era un acte d’amor. Com que vaig per fer els 64 i tinc cabells i barba més blancs que res, ja ningú em pregunta què vull ser quan sigui gran. Però els ho diré igualment. Jo, de gran, vull ser com en Partal i la Maresma. Jo, de gran, vull ser com Vilaweb. Potser troben estrany que faci lloança de la competència, i una mica deu ser-ho, perquè no vaig saber veure en l’acte cap altre director de diari català. Però a tothom li ve de gust el que li ve de gust i se li posa bé el que se li posa bé. A mi se m’hi va posar l’aigua de València i retrobar-me i xerrar llargament amb Martxelo Otamendi, director de Berria, i l’admirat professor Gifreu. Per molts anys, Vilaweb!

Els socialistes han volgut justificar que Pedro Sánchez parlés de “piolins” al Congrés perquè el terme simbolitza les pèssimes condicions en què el govern de Rajoy els va enviar a l’acció patriòtica d’atonyinar catalans. Tan cardats estan si és un simbolisme com si és que Sánchez va fotre la pota i se li va escapar. No estan per a simbolismes nous, els patriotes espanyols. Fan prou amb els de sempre, de simbolismes. Els diguis “piolins” o els diguis “hache”, ells no paguen traïdors. Ho van aprendre dels romans quan no varen pagar els que havien traït Viriat. A Espanya alguns valors són de quan les granotes portaven espasa. Marlaska va anar divendres a Àvila, a l’acadèmia de policia, a presidir l’acte de jurament dels nous agents de la policia espanyola i el varen xiular a cremadent, que deia l’àvia Neus. A fora l’esperaven els sindicats. Xiulada. A dins hi havia els familiars dels policies que juraven. Xiulada. I què us sembla que hauríem sentit si haguéssim posat un Pegasus o un Candiru al cervell de cada policia graduat? Xiulada. Però a Marlaska se li’n fot com del que vostè i jo hem trobat avui. Ell diu que els que xiulaven eren quatre i que al final s’adonaran que ells sí que es preocupen de les condicions en què lluiten per l’honor de la pàtria, i que per això han pujat un 25% el sou a policies i als guàrdies civils i que per això n’han contractat deu mil més, perquè no s’estressin. Pobre Piolín!

Circulava un acudit racista sobre l’apartheid a Sud-àfrica. Un turista blanc surt a comprar pa i es posa a la cua a la fleca. Un policia el requereix perquè vagi directe al taulell. La cua és només per als negres. A l’autobús, el revisor insta a aixecar-se una negra per cedir el seient al turista. Els negres s’asseuen si queda algun seient buit quan els blancs estan asseguts. Cinc o sis experiències d’aquest estil fan que el turista, francament incòmode, entri en un cinema. L’acomodador (quan les granotes portaven espasa, als cinemes hi havia acomodador) l’acompanya fins al seient del galliner i li explica que a la platea no hi pot anar, que està reservada als negres. El turista respira. Li sembla tot un detall que el pati de butaques no sigui també privilegi dels blancs. Quan se sent obligat a anar al servei, com que no veu cap llum vermella que l’hi indiqui, crida l’acomodador. “No, no. Aquí als cinemes no hi ha lavabo. Per això el blancs ocupem el galliner. Vostè traboqui’s a la barana i ho faci a la platea.” El turista no s’ho pot creure i, a punt de marxar, nota fins a quin extrem això molesta l’acomodador, que no està disposat a deixar-lo, i per estalviar mals majors procedeix amb la forma i la manera que se li indica. Quan fa uns segons que el raig impacta a la closca d’un ciutadà, el turista és increpat. “Escampi, home, escampi, per l’amor de Déu!” Va ser el FAQS de dissabte. Villarejo escampava des del galliner, i Catalunya era a la platea!

La gresca de les explicacions comença el 8 d’octubre del 2021. L’expresident Zapatero aprofita una entrevista a La 2 i llança la idea de “la necessària explicació” que l’emèrit ha de donar a la ciutadania. Durant set mesos resen la lletania a totes hores, i no para de guanyar trones i adeptes. Sis dies després de Zapatero, el 14 de octubre, Sánchez declara el mateix a La Sexta. “És necessària una explicació.” Hi torna el 17 de desembre en la roda de premsa posterior al Consell Europeu a Brussel·les. I també el 8 de març, quan es publica la carta del fugitiu al seu fill en la qual li comunica que residirà a Abu Dhabi i que farà excursions a Espanya. Aquests darrers dies, l’òrbita monàrquica del socialisme s’ha abocat a la lletania. Com ja escrivia en aquest “Voraviu” el 20 d’octubre del 2021, “és morbós, el muntatge”. Primer veten totes les comissions d’investigació que es demanen al Congrés. Al mateix temps, posen la fiscalia a mirar perquè ho entretingui un any, doni temps per fer regularitzacions, acabi dient que no ha trobat res que sigui punible, no hagi prescrit o es basi en proves consistents. I al final, que surti el penques a donar explicacions, com si no ens hagués acollonat prou amb les explicacions donades en sortir de l’hospital després de l’episodi dels elefants i l’elefanteta. Ho recorden? “Lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir.” Ara la collonada és superior. “Explicacions? De què?”, ha dit l’ocellot a la colla de mussols.

El diputat Rufián té un do especial per simplificar situacions complexes i trobar missatges simples, brillants, incisius i productius que arribin i quedin. Mira que tots plegats hem arribat a dir i a escriure bestieses, ocurrències, estirabots, gràcies, conjectures, acudits, bromes i conyes sobre l’excursió a Sanxenxo, el dinar a La Zarzuela i el retorn a Abu Dhabi. Però només ell ha sabut treure l’entrellat que desentortolliguen els verdaders homes d’estat. Ni ha salpebrat la situació, ni ha fet concessions simplistes. “Joan Carles –ha ironitzat Rufián– està fent una tasca extraordinària per la república.” Té raó, i ensumo que ho sap prou bé, perquè la revisió dels fets porta a pensar que la corona, el govern més progressista de la història i els avaladors del govern més progressista de la història tenen un pacte a tornajornals. Només això explica com poden donar tant per la menjadora a la monarquia a través de la crossa que fan al PSOE. Com és que no li han fet mil vegades la pell? Quantes comissions d’investigació els han de tombar? La tasca que Joan Carles està fent per la república és vertaderament extraordinària, benvolgut diputat Rufián. I direm més. Només és comparable, benvolgut diputat Rufián, a la que els republicans del PSOE i els republicans que doneu suport al PSOE esteu fent per la monarquia. Per a mi, ja l’hi he dit abans, que ho tenen a tornajornals. A veure si el Villarejo de torn aporta documents d’aquí a uns anys!

No sé si vostès ho recorden i no crec que cap diari ni cap oficina de comunicació en faci una glossa. Hi ha coses que no es recorden amb gust, per exemple els ridículs majúsculs i les discriminacions ideològiques. No són aniversaris que vagi bé celebrar. Per això ho faig jo. La venjança és plat que se serveix fred, i l’hemeroteca n’és bona amiga. Avui fa dos anys tots els diaris en paper duien una portada pagada pel govern d’Espanya, la segona de l’any, perquè n’havien portat una altra al mes de març, concretament el dia 15. Aquella primera era: “Aquest virus el pararem units.” La recorden? A El Punt Avui no ens hi van cridar. I la d’avui fa dos anys era: “En sortim més forts”, per a la qual a El Punt Avui tampoc ens hi van comptar. D’on sortíem exactament avui fa dos anys? Exactament d’enlloc, com després es va demostrar. I si n’hem sortit més forts, cal molta voluntat per veure-ho. No s’hauria de verure com una malversació, tota aquella riuada de diner públic cap a mitjans amics o mitjans que mig s’hi posen bé quan toca? Potser és filar massa prim i tot queda només per als annals dels ridículs majúsculs. Ni el vam parar units (més aviat la lluita contra el virus va ser un joc d’ous), ni en vam sortir avui fa dos anys (ja veurem si un dia d’aquests no ens despertem enmig d’una altra onada), ni en vam sortir més forts (estem tan endeutats que l’economia espanyola és un autèntic envelat de l’anxova).

Exhibicionista durant anys de la condició de no independentista i de la professió de fe en la independència del TS, Xavier Melero ha baixat del burro. O caigut del cavall, més ben dit, que encara hi ha classes. L’advocat de Quim Forn fins i tot s’autoqualifica de cretí. Sí, sí, ho llegeixen bé. Cretí per haver cregut que la minuta del judici del procés no estava escrita abans de començar. Ara que els que ni s’hi han assegut ni s’hi asseuran ja comencen a adjudicar culpables del fracàs de la taula de negociació, vet aquí una escletxa per la qual validar el camí a la independència per la via de la contemplació. Ja tenen un trumfo a exhibir. La base s’ha eixamplat amb una peça de caça major: Xavier Melero. L’autocrítica, el diàleg i l’esforç per la convivència no hauran estat en va. Però per bé que ho hagi dit i argumentat i per molt que s’hi hagi autoproclamat, jo no el veig com un cretí. Ni de bon tros. Just al contrari. “Aquest, el que és, és un puta”, diria l’àvia Neus, i jo el veig molt així. Res de cretí. “Sempre he defensat la independència del Suprem i sempre m’he equivocat”, diu ara Melero. Potser sí o potser no. Amb les evidències que li han posat al davant dubto que algú tan llarg es cregués el que deia que es creia. Hi veia una oportunitat i ara ja no la hi veu perquè no té arguments jurídics per mantenir-ho. Ell deu saber per què vol fer passar per cretinisme el que només és oportunisme i llepada, però està bé que hagi baixat del burro. O caigut del cavall.