El voraviu

Me’n vaig adonar dijous, dia que tots dos van tenir un destacat protagonisme en mitjans i xarxes. A l’un li van donar ales per les topades i retopades amb el president del govern espanyol, i a l’altre, per les topades i retopades amb el president del COE. Aquests darrers dies són habituals, és cert, a les graelles dels informatius i a la faramalla mediàtica, però no hi havia caigut fins ara. Segur que són mons molt diferents, però rimen. Rufián rima amb Lambán, i no és només un recurs poètic. Són maquinàries perfectament greixades per construir relats, sermons, gatades, piulades i titulars que manllevin espai i atenció, que sembla que no tenen solta ni volta, però que fan feina a la línia de flotació. I quan es veuen descalços enmig d’un llit d’ortigues, argelagues o romegueres es queden tan amples si han de sortir amb un ciri trencat. Lambán, que ja no té a favor ni les estacions d’esquí d’Aragó, es vanta que aconseguir que la Generalitat no culpi els altres serà “normalitzar la política espanyola i normalitzar la relació Catalunya-Espanya”. Ni més ni menys. I Rufián, que ha hagut de votar en contra del que li havien concedit i havia lluït perquè els pressupostos anessin endavant, finta el ridícul cridant waterlootista a Asens i donant per morta la marca d’identitat que Junqueras els havia gravat a foc. “El fracàs de la taula de negociació és el fracàs de l’esquerra espanyola, senyor Sánchez”, Rufián ha dit.

Ho deia l’àvia Neus: “No deixaran res per verd, podeu pujar-hi de peus.” Des que Cunillera (gener del 2022) va deixar la delegació del govern dient que des que hi havia arribat (juny del 2018) la vida havia millorat considerablement, s’han inflat com gripaus i ara ja obren campanya a Andalusia deixant molt clar el que fan a Catalunya. No en tenen dubte i n’estan encantats, perquè pel mateix preu els aguantem el govern i no han de passar per aquesta cosa tan lletja que els l’aguanti la dreta. Sánchez ens “normalitza la vida”, segons ha explicat a Granada. Què entenen per “normalitzar-nos”? Cinc grans eixos: ni amnistia, ni dret d’autodeterminació, ni referèndum, ni pacte fiscal, ni immersió lingüística. Això de menú base, i després no us preocupeu que podreu disposar d’un fotimer de plats a la carta. L’últim és que ens oblidem que publiquin balances fiscals. No estan per academicismes, aquests nois i noies. Ho diu la ministra d’Hisenda. Què en fem, de saber-ho? Retrets? Mortificar-se? Què hi fa si són vuit, dotze o setze? No s’ha d’alimentar el greuge territorial, diu la ministra. No les publicaran perquè “no volen generar instruments que es puguin utilitzar com a armes llancívoles”. No volen que ens hi fem mal. Som uns caparruts i no sabem entendre –diuen– que no paguen els territoris, que paguen els ciutadans, i que els d’aquí paguem més perquè generem més. Perquè s’ho fotin d’altres tota la vida, això sí!

He intentat entendre-hi alguna cosa i m’hi he esforçat, però he acabat deixant-ho estar. És superior a les meves forces. La jugada aquesta de la resposta consensuada al 25% obligatori de castellà en l’ensenyament em desborda. Em desborda i em supera. De tal forma em desborda i em supera que no em crec res ni ningú, i no aconsegueixo trobar taula de salvació a què aferrar-me en el naufragi. Em desconcerta la posició de les parts. De veritat el consens de què tant han garlat aquestes darreres setmanes havia de ser entre els que ha estat? En aquest país nostre i amb un tema com la llengua, el consens del qual ens hem de felicitar és un consens que deixa fora tanta societat civil? Com pot ser que no hi haguem trobat un lloc per al sindicat USTEC, ni per a Plataforma per la Llengua, ni per a l’ANC, i amb prou feines i d’esquitllentes per a Òmnium? Com pot ser que un consens entre partits encara deixi fora part del 52% com la CUP i es pugui fer lloc a PSC i els comuns? Com pot ser que ens hagin ofegat en un orgue de grills semàntic del qual cadascú dona una explicació diferent i usa diccionari distint? Sabem si ens baixa una posició curricular, un plantejament vehicular o una immersió seca? No hi entenc res, ho reconec. L’experiència diu que si organitzen tal cerimònia de la confusió amb una cosa de menjar com és la llengua, tenim mala peça al teler. No sé com, però per mi que ens la foten.

Quan avui s’han conegut les dades d’execució pressupostària del 2021 he quedat de pasta de moniato i he fet un 35% de títol, un 35% de subtítol i un 35% de text. No trobo altra manera de pair la vergonya. Fer d’Estat, fer de PSOE, fer de govern més progressista de la història i fer d’ERC, que ens va vendre que aquesta vegada sí que complirien perquè incorporaven una reunió quadrimestral de seguiment, i que, segons els seus amigots de Madrid, ni tan sols han convocat. Som una colla de llanuts. Hi afegeixin el que vulguin.

Demà farà just quatre anys que escrivia a La República el primer “Voraviu” d’aquesta sèrie. En els anys vuitanta havia fet una primera etapa al llavors Punt Diari, i als noranta, una segona etapa a Presència. Gràcies, lectors que m’hi acompanyeu. El primer títol era Una maça que no fa remor. I escrivia: “Ana María Pastor suma el no 169 i últim a la moció de censura. No en faran prou per salvar M. Rajoy. Hi ha 1 abstenció i 180 sís. Qui ho havia de dir, fa quaranta-vuit hores? Tertulians, politòlegs i opinió publicada pouen arguments del desert per justificar que ningú fos capaç de preveure res. Tots estàvem, una vegada més, amb el mantra oficial, que era que Rajoy havia guanyat dos anys amb el vot del PNB als pressupostos. L’únic evident és que s’obre una nova etapa de la qual podem especular molt, però sobre la qual no sabem res. Ni els mateixos protagonistes, potser no en saben res. L’àvia Neus, que va néixer l’any cinc (el 1905), que va sobreviure a una joventut de guerra i de postguerra i que era d’aquelles dones que deien que no parlaven de política, ho hauria explicat amb una de les seves dites predilectes: Déu, nostre senyor, té una maça que pica sense fer remor. La utilitzava sempre que li sortien problemes a algú que ella considerava “un mal bitxo”. Passi-ho bé, M. Rajoy! Passi-ho bé, virrei Millo!” Quatre anys després, amb tot el que ha caigut, flairo la visió més escatològica de l’àvia Neus. No vam canviar pets per merda?

T’asseus al davant de l’ordinador i cerques les sèries històriques de promeses d’inversió dels governs de l’Estat a Catalunya. Les fixes a la pantalla. Cerques els àudios que corresponen als diferents anuncis d’inversió i els documentes al costat dels quadres estadístics. Fas el mateix procés amb la sèrie històrica de presentacions dels pressupostos d’inversió de l’Estat a Catalunya. També ho fixes a la pantalla. I finalment repeteixes el procediment de cerca i fixació amb les dades i els àudios de la sèrie històrica de liquidació dels pressupostos d’inversió de l’Estat a Catalunya. Quan tens al davant les tres sèries històriques, t’ho fas tot a sobre de l’espant. Com pot ser que d’aquelles promeses electorals en sortissin les lleis de pressupostos que es varen aprovar i s’acabés amb les execucions que s’han realitzat? Doncs mirin. Com que han coincidit en la inauguració de les oficines de Google a Barcelona (algun dia haurem de parlar de com els fan perdre el cul algunes marques a les quals els costa tant de pagar impostos aquí) tres catalans de pro i que se n’haurien de donar vergonya per la part que els toca, encara s’atreveixen a garlar. S’exhibeixen com a tripleta galàctica però fan molta pinta de tripleta ridícula. El president Aragonès diu que exigeix no sé què. El vicepresident Puigneró, que els altres són mentiders o inútils. I la ministra Sánchez, que ells estan compromesos amb Catalunya. Ningú els sap dir que estan més bonics callats?

Facturant cap a Madrid algú tan sopes com sopes es mostra la ministra, a Gavà els va tocar la rifa. S’ha de tenir un tremp especial per dir tantes mentides, tan idiotes, tan mal lligades, en tan pocs minuts, a tanta audiència, i que no et caiguin les dents. Mereix una sardana, unes caramelles, una jota, una rumba o el que us vingui bé. “Quina sort van fer a Gavà quan l’alcaldessa va sortir ministra.” L’àvia Neus m’ho repetia: “No diguis mentides, que et cauran les dents.” La ministra avui hauria de lluir més esbarregada que el Risitas, el ciutadà que Jesús Quintero promocionava a Ratones Coloraos. Repassem les explicacions. 1. Que no és com fer llapis (és clar, per això és competència del govern de l’Estat i no de la brigada de neteja). 2. Que el PP ho va deixar tan malament (és clar, però el PP és fora des del 2018 i parlem del 2021). 3. Que govern i territori deixen passar coses com els 1.700 de l’aeroport (és clar, però no han estat mai en cap pressupost). 4. Que la pandèmia... (és clar, com si no n’hi hagués hagut als llocs on s’ha fet més inversió de la prevista). 5. Que la guerra... (és clar, com si Putin no hagués envaït el 2022 i no parléssim del pressupost del 2021). 6. Que els processos de tramitació... (és clar, com si els altres no els tramitessin). 7. Que comparar amb Madrid no s’ajusta a l’agenda del retrobament (és clar, és clar... l’agenda del retrobament!). 8. Que algunes inversions de Madrid beneficien tot Espanya (és clar, i part de l’estranger!).