DESITJOS i REALITATS

De vegades confonem desitjos amb realitats i, quan actuem així, correm molts riscos d’acabar arrossegats per les nostres pròpies frustracions; no obstant això, en moltes ocasions a aquest tipus d’estats, de tanta confusió, ens hi arrosseguen polítics irresponsables que no saben res de política ni del que estan parlant. M’explicaré a partir d’un exemple qualsevol, perquè en podria haver escollit molts d’altres.

El tristament conegut president de la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu (JURI), Adrián Vázquez, és un d’aquells a qui li sol passar que no només confon desitjos amb realitat, sinó que, a més, parla de coses que no sap i sobre les quals ni tan sols s’ha documentat; no obstant això, i a pesar de tanta ignorància, acaba generant grans i buits titulars que ens poden arrossegar a tots a una confusa espiral de la qual no s’obté res positiu.

En una recent conferència en què va participar, es va pronunciar sobre molts temes –tots excedien el seu coneixement tècnic–, i entre les perles que va pronunciar en va destacar algunes que, segons la meva opinió, reflecteixen molt bé el que estic plantejant: la confusió entre desitjos i realitat, així com el més absolut dels desconeixements sobre la matèria tractada.

Va dir coses que, vistes en perspectiva, farien riure si no fos perquè ocupa un càrrec institucional, com ara que està “absolutament tranquil que la sentència anirà en la direcció que el procediment va ser transparent”; problemes de sintaxi a banda, la veritat és que no sap de què està parlant i, a més, confon els seus desitjos amb la realitat. Tanmateix, el que es podria entendre com una relliscada, una mera confusió entre desitjos i realitat, sembla que es va acabar transformant en una sistemàtica dislocació de la realitat producte d’una atribulada situació en què ell tot sol es va posar; n’hi ha prou amb un altre exemple, com quan afirma que ha “mantingut un perfil tan baix i tècnic com és possible perquè és un càrrec institucional”.

Si hagués mantingut un perfil tècnic i, a més, baix, no es veuria confrontat amb la resolució del vicepresident del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 31 de maig passat, que no només desmenteix Vázquez, sinó que, a més, l’enfronta amb una realitat de la qual fa anys que fuig: “Els comportaments del ponent i del president de la comissió JURI a què es refereixen els recurrents poden, a primera vista, manifestar una presa de partit o un prejudici personal desfavorable cap als recurrents.”

Vázquez va ser comissionat per introduir-se a la JURI i presidir-la, justament perquè la realitat no trastoqués uns plans que són incompatibles, d’una banda, amb el dret de la Unió i, de l’altra, amb el correcte funcionament d’una institució, el Parlament Europeu, cridada a ser absolutament democràtica. És tan poc tècnic qui per posició institucional hauria de ser-ho que va arribar a afirmar: “Si fossin membres de la comissió, podrien viatjar, però opino que no es pot descartar el fet que els detinguessin a Espanya, però els deixaran lliures per dur a terme l’activitat parlamentària.”

La realitat, justament aquella de la qual s’ha desprès Vázquez i els qui li donen suport, dista molt de ser com ell la planteja i, respecte això, n’hi ha prou de fer un repàs breu a l’article 9 del protocol número 7 sobre els privilegis i les immunitats de la Unió Europea que –insisteixo– ell, per posició institucional, no només hauria de conèixer literalment, sinó també en la seva correcta interpretació jurisprudencial.

Per deixar-ho clar: no, mentre els eurodiputats conservin la seva immunitat no haurien de ser detinguts ni a l’Estat espanyol ni en cap altre estat membre de la Unió i, arribats a aquest punt, i si Vázquez s’hagués llegit els centenars de pàgines d’al·legacions fonamentades que li vam presentar, sabria que el que estava explicant a joves i inexperts estudiants no només era erroni, sinó que, a més, no es correspon amb la realitat. M’entristeix molt que després de la feina tan sistemàtica, exhaustiva, ben documentada i degudament ordenada que hem fet, Adrián Vázquez no hagi après res, perquè tot això estava orientat, justament, a treure’l de la ignorància i a aportar-li uns coneixements que, com a president de la JURI, li haurien servit durant tot el seu mandat.

Amb tot el que va dir Vázquez en la seva magna conferència només la va encertar quan va dir, en relació amb l’escàndol de l’espionatge polític mitjançant l’ús de Pegasus: “Hem de ser molt prudents. La banalització i l’ús constant de fets tan greus per a un ús merament polític perjudiquen molt la nostra imatge i la democràcia.” El lamentable és que no és conscient del seu encert i, pitjor encara, que ho va dir pensant justament en un sentit contrari al que reflecteixen les seves paraules.

No era el meu desig centrar-me en un personatge tan obscur, sinó parlar d’una cosa que cada dia em resulta més i més preocupant: el fet de veure polítics instal·lats en el relat, confonent desitjos amb realitat i parlant de coses de les quals no tenen ni la més mínima idea. Aquest tipus de comportaments, aquesta manera d’entendre la política, és part del que ens està arrossegant al deteriorament sistemàtic d’aquesta activitat que s’hauria de practicar des d’una perspectiva més honesta i que hauria d’estar orientada a afavorir tots els ciutadans i la millora de les nostres condicions de vida en lloc de transformar-se en el modus vivendi de gent que no serveix per a cap altra cosa ni té cabuda en un àmbit laboral diferent al polític.