HI HA DRETS SI NO ES MEREIXEN?

Aquest és un article notòriament impopular. I és que parteix de la convicció que solem fer un ús abusiu del “tenir dret a” aplicat a qualsevol bé material, servei públic o fins i tot a l’hora de defensar qualsevol idea al marge de si té algun fonament racional o raonable, o de si és consistent i està compromesa amb la veritat. Parlo d’aquest “tenir dret” que es defensa amb independència de si es mereix i de vincular-lo als deures que comporta. En un article futur aniré més al fons de la qüestió, però allò que ara m’ha fet saltar és l’aprovació per part del consell de govern de la UAB, la meva universitat, de la possibilitat que els estudiants s’acullin a allò que en diuen “avaluació única”.

D’entrada, he de recordar que a la universitat ens vam passar molts anys lluitant en contra d’haver de jugar-s’ho tot en un examen final, que és el que ara, eufemísticament, en diuen avaluació única. L’avaluació continuada ha estat una victòria pedagògica que presenta avantatges notables a l’hora de mesurar la qualitat del treball de l’estudiant i, de passada, és molt més exigent amb la feina del professor. Tanmateix, els últims anys la reivindicació estudiantil ha pres el sentit contrari, i la raó només és una: la possibilitat de ser avaluat sense haver d’anar a classe, i això en una institució amb un model d’ensenyament presencial.

És cert que hi ha models d’ensenyament universitari no presencial –el model pioner i d’èxit de la UOC n’és un–, però llavors la metodologia és tota una altra i suposa materials docents, lògiques avaluadores i seguiments tutorials diferents. Res a veure, doncs, amb l’avaluació única. A més, si ja seria discutible que una universitat a distància pogués fer tota mena d’ensenyaments, una d’avaluacions úniques sense haver d’anar a classe, segur que no. Algú voldrà ser tractat per un metge que no hagi anat mai a classe? Oi que és absurd que algú vulgui jugar en un equip de bàsquet sense anar als entrenaments perquè ha de treballar... per poder pagar l’entrenador?

Però anem al fons de tot l’embolic. El principal argument adduït per demanar ser avaluat per un examen final sense haver d’anar a classe és que hi ha estudiants que han de treballar per pagar-se els estudis, i que així s’evita una discriminació classista en l’exercici del que es considera un dret universal: el dret a estudiar –potser hauria de dir “d’anar”– a la universitat. La primera fal·làcia de l’argument és creure que una formació sense classes –en un model presencial– no suposa una pèrdua greu de la qualitat de l’ensenyament. I, a més de mostrar un menyspreu per la rellevància i la dignitat de la feina dels professors, hom ignora les conseqüències futures que tindrà per a la reputació de les titulacions que facilitin aquesta via i la de les universitats públiques que ho avalin. Una pèrdua de reconeixement que, lògicament, només afavorirà els qui es puguin permetre opcions acadèmiques privades més qualificades i formacions complementàries. Ras i curt, unes conseqüències contràries al que es pretenia.

Des del meu punt de vista, l’arrel de tot l’error és suposar que estudiar a la universitat és un dret que es pot deslligar de les condicions que exigeixen fer-ho en bones condicions i del mèrit en què cal recolzar-ho. Tothom té dret a anar a la universitat, doncs? No. Cal estar en condicions d’aprofitar responsablement la inversió pública que s’hi fa i cal merèixer, amb esforç, el reconeixement i els avantatges que s’obtenen amb la graduació universitària. Caldria garantir, òbviament, que ningú que tingués voluntat i mèrit per fer uns estudis universitaris en quedés exclòs per raons econòmiques, però això és tota una altra cosa que en cap cas no resol l’anomenada avaluació única.

L’aprovació d’aquesta possibilitat ha coincidit amb la notícia que la UAB s’ha situat, en el rànquing QS, al davant de la UB i la UPF, i ha passat a ser una de les 200 millors universitats del món. Esperem que aquesta decisió no ho espatlli.