El voraviu

Gestionar el no costa molt quan depens de caure simpàtic al públic. A la gent no li agrada que li diguis que no. Per això, perquè no saben com gestionar el no sense perdre vots, els polítics protagonitzen tantes rareses. La judicialització de la política ha estat també, entre altres coses, una forma dels polítics d’espolsar-se les feines lletges de sobre. Però no tot el que s’imputa als jutges és dels jutges. Aquests dies el Suprem ha establert doctrina sobre el pagament del suplement de zona conflictiva als agents de l’ordre que estan destinats al País Basc i Navarra i que han demanat reducció de jornada per algun motiu. Ha dit el Suprem que els toca tot l’import, perquè va lligat a la destinació i no a la jornada. Fins i tot sembla lògic. El que ja no sé si és tan lògic és que el mateix complement de zona conflictiva, que es va instaurar als anys vuitanta en el zenit de la lluita armada d’ETA, continuï ara vigent. Són uns 680 euros al mes que cobren uns 5.347 guàrdies civils i agents de la Policía Nacional. Parlem d’uns 44 milions d’euros a l’any que es continuen pagant, malgrat que fa 10 anys que ha desaparegut la causa per la qual es va decidir pagar-los. El Ministeri de l’Interior no té previst tallar, i fins i tot ha estudiat si aquí, a Catalunya, podria fer una cosa semblant vist el poc entusiasme dels agents de l’ordre a ser destinats aquí. En diuen el “zocon”, i és probable que el consolidin com un plus de perillositat eterna.

Queda clar que, per no anar a l’una, aquí ja no van a l’una ni les presidències de les associacions civils que han liderat el procés, si és que mai hi havien anat. Encara més, no amaguen que van just en direccions perpendiculars. No es bufetegen en públic com els partits del 52%, però tampoc dissimulen que cadascú va al seu rotllo. És el que hi ha i és el que tenim. Ara que els dos nous líders (Xavier Antich a Òmnium i Dolors Feliu a l’ANC) ja han reiterat, reexplicat i matisat les declaracions de principis fetes en ser elegits, queda clar que dos caps, dos barrets. Xavier Antich diu ase i Dolors Feliu diu bèstia. L’un ho ha deixat ben explícit en l’assemblea general d’Òmnium que es va celebrar aquest divendres a Girona. Reclama obrir un nou cicle polític perquè creu esgotat el del 2017; insta el sobiranisme a sortir del bloqueig emocional, mental i polític, i reclama una nova estratègia compartida i transversal que avisa que no es pot fer d’avui per demà i que s’haurà de lluitar dia a dia en diversos fronts. L’altra tampoc ha estat gens críptica en les múltiples declaracions als mitjans des de la seva elecció. Que s’ha acabat un cicle és el que comparteixen. Res més. Feliu se centra en la decepció que han generat ERC, Junts i la CUP, que creu que no tenen projecte independentista, i proclama que el full de ruta de l’ANC depèn d’impulsar una llista cívica sense els partits. I hi posa data: 2025.

Havent vist el que veiem, sentit el que sentim, flairat el que flairem, palpat el que palpem i empassat el que empassem, potser sí que haurem d’optar per la via de la ironia i la conya que feia Jordi Turull amb l’obra pública. Diu el secretari general de Junts que no hi ha a Catalunya ni una sola infraestructura en què un dia no s’hagi llevat l’Estat i hagi dit: “Aquesta no me l’han demanada els catalans, però la faré.” L’última que recorda ell és la Via Augusta, construïda pels romans a començaments del primer mil·lenni. D’aquesta envergadura és possible, però recorrent a la memòria i sense fer una anàlisi exhaustiva de l’hemeroteca, com a mínim ens n’han fet un parell. El 2000, quan el PP va aconseguir un diputat (Jordi de Juan) per primera i única vegada per la circumscripció de Girona, Foment es va despenjar amb el cobriment de l’estació del TGV al mig de la ciutat. Era l’opció que defensava l’Ajuntament però no la que es preveia, i Álvarez Cascos la va concedir al seu diputat com a premi per la proesa d’haver sortir elegit en terra tan hostil. Després la cosa va quedar a mitges perquè ni es van cobrir les vies de la línia convencional ni es va derruir l’aqüeducte per on passa, però això ja és típic. I, més recentment, Pedro Sánchez, en plena eufòria de recuperació de la convivència, va canviar el nom de l’aeroport del Prat (desembre del 2018) i dos anys i mig després va instal·lar-hi les lletres. Són 115 metres de lletres, de 2 metres d’altura.

A Madrid, el mes de maig de l’any passat, els de Cs no varen salvar cap dels 26 diputats que tenien a l’Assemblea. Aquest febrer, a les Corts de Castella i Lleó, de 12 els en va quedar un. Les enquestes persisteixen en la idea que diumenge, a la Junta d’Andalusia, els en quedaran entre zero i dos de 21. És a dir, que en un any i tres eleccions autonòmiques, de 59 electes que sumaven entre les tres autonomies passaran a un, dos o tres segons si la nit electoral estan a la banda baixa o la banda alta de la forquilla de les enquestes. És a dir, que la millor hipòtesi els situaria en una pèrdua del 95% dels seus efectius; el terme mitjà, en una pèrdua del 97%, i el pitjor escenari, en una pèrdua del 98%. Encara que l’àvia Neus sempre va encervellar-nos que no havíem de riure’ns de les desgràcies dels altres, aquesta vegada m’haurà de perdonar perquè no li faig cap cas. Jo m’hi peto el cul, amb l’èxit de Cs. I perdonin l’expressió. Ja sé que l’esperit de Cs (combatre sense complexos, vergonya ni miraments el nacionalisme català) sobreviu a Vox, al PP, al PSOE i a la mateixa estructura de l’Estat espanyol, ja ho sé. Però a mi em fa feliç veure com l’alternativa taronja es podreix en el seu propi femer, comprovar que la cara de pomes agres que fa sempre Anna Grau té una motivació real i constatar que hi ha tant de borinot que haurà de buscar una altra mamella de què xuclar! Soc de gustos senzills, ja ho veuen!

Diumenge al vespre, si els resultats electorals a Andalusia es mouen escó amunt escó avall sobre allò que vaticinen les enquestes, entrarem en la dimensió desconeguda. L’argument de la por a la dreta ja no és argument, i les xifres ho sustenten. Si no hi ha por a la dreta, què li queda al màgic Sánchez? Quant trigaran els seus a reclamar el cap dels socis o el cap del mateix Sánchez? Si mirem les dades amb el criteri amb què llegíem ahir les de Cs, què tindrem sobre la taula diumenge a la nit? A Madrid, al mes de maig, el PSOE va salvar 24 diputats dels 37 que tenien a l’Assemblea. Aquest febrer, a les Corts de Castella i Lleó, de 35 els en varen quedar 28. Les enquestes persisteixen en la idea que diumenge, a la Junta d’Andalusia, els en quedaran 31 de 33. Que sigui així, perquè si és pitjor serà un calvari! El rebost del socialisme es buida. És a dir, que en un any i tres eleccions autonòmiques, de 105 electes que sumaven entre les tres autonomies passaran a 83: una caiguda del 20%. Fins aquí Sánchez encara seria capaç de tornar a inventar la sopa d’all, però el cas és que el seu resultat no es pot descontextualitzar del del PP, que haurà passat de 85 electes a 143, un creixement del 68%. I tot amanit amb un creixement de Vox i una lleugera caiguda de les diferents esquerres. Què faran els nois i les noies del govern més progressista de la història si la dreta ja no fa por? L’àvia Neus diria que put a cremat, i la veritat és que put molt!

“Volem aclarir que durant l’entrevista amb @patriciaplaja hem resolt en directe una situació que percebíem incòmoda per a l’entrevistada, perquè ella mateixa s’ajustava el top. La realització del programa ha estat com sempre i no hi ha hagut cap tipus de censura.” Aquesta és la piulada que ha fet avui el programa Els matins de TV3 cap a les dues de la tarda per respondre a les acusacions de censura que inundaven les xarxes. La situació que a realització, a direcció, a la rectoria de la Sagrada Família o al Vaticà “percebien incòmoda” era la vestimenta de la portaveu del govern, Patrícia Plaja, que entrevistaven en directe. La brusa sota l’americana era escotada i deixava veure el començament de la regatera. Provaven de tapar-ho amb sobreimpressions que canviaven sorprenentment d’alçària, però com que no ho aconseguien uns estilistes, en una pausa de 25 segons, van agafar-li la brusa amb unes agulles a l’americana i li varen apujar l’escot i amagar la regatera. Diuen els presents (la protagonista no ha dit res) que la primera sorpresa va ser la portaveu. Suposo que vol deixar-ho passar i sap que com menys en parli més aviat quedarà mort. O no. Avui l’incident s’ha fet viral i ha obert regateres per a tots els gustos. Que si censura, que si masclisme, que si Rigoberta Bandini i la por de les tetes, que si la llibertat de vestir... les més diverses regateres gràcies al do de TV3, que la “percebia incòmoda”.

A dreta llei, que diria l’àvia Neus, els 15 dies que queden de juny són els últims 15 dies del 2022 que poden considerar-se encara dels primers dies de l’any (si dividim l’any en primers i segons). A partir de l’1 de juliol, quan haurem passat mig any, entrarem tècnicament en els segons dies de l’any i després quedarà solemnement trencada i sense possibilitat matemàtica de compliment la promesa que la taula de diàleg (o era de negociació?) es tornaria a reunir en els primers dies de l’any (encara que també és cert que podria ser en els primers dies de l’any 2023 o 2024, que tampoc es va concretar). Ahir la consellera Vilagrà la tornava a reivindicar, però al mateix temps que clamava per la de diàleg anunciava que la bilateral de juliol no es farà “perquè no hi ha cap traspàs important sobre la taula”. I també perquè primer han de tancar la crisi de Pegasus, aquella de la conversa entre els dos presidents mentre esperaven la Von der Leyen al Cercle d’Economia. Se’n recorden? “Ens hem de veure”, li va dir Aragonès. Però des del 6 de maig fins ara no han trobat el forat a l’agenda de Sánchez i per això el govern català, emprenyat, s’ha aixecat de la bilateral de juliol, tot i les vegades que ERC ha anunciat solemnement que no s’aixecarà de cap taula. Diumenge al vespre, quan els electors andalusos hagin passat comptes del seu Parlament, és molt probable que les taules (totes tres) serveixin per fer estelles.