LLISTES NEGRES

Si bé és cert que teníem molta infor­mació sobre l’ano­me­nada “ope­ració Cata­lu­nya” –després ja veu­rem si és el nom cor­recte o com­plet–, no és menys cert que tot just ara estem sent metre­llats cada dia amb àudios que posen en evidència com es va arti­cu­lar tot, com eren de pro­fun­des les arrels d’aquesta trama dins del lla­vors govern de Mari­ano Rajoy i quants recur­sos públics i il·lega­li­tats es van come­tre per per­se­guir els qui alguns van deci­dir que eren ene­mics a qui calia des­truir.

Àudio rere àudio s’evi­den­cia com un grup de faci­ne­ro­sos cor­rup­tes –empa­rats en les estruc­tu­res de l’Estat– no van dub­tar a crear evidències i relats abso­lu­ta­ment fal­sos amb el propòsit de cri­mi­na­lit­zar l’inde­pen­den­tisme català i de des­truir l’honor, la repu­tació i la hisenda de mol­tes per­so­nes a les quals van defi­nir com els seus ene­mics. Només per aquest motiu, pel sol fet de tenir un pro­jecte polític amb el qual no esta­ven d’acord, van con­si­de­rar que havien de pagar un preu.

Les con­ver­ses d’Ali­cia Sánchez-Camacho en són un exem­ple, les de Cos­pe­dal, un altre, però totes apun­ten cap a un fet que hem anat denun­ciat des de fa molt de temps i que ningú sem­bla que es pren­gui seri­o­sa­ment. Pot­ser, sim­ple­ment, pre­fe­rei­xen posar-s’hi de per­fil perquè, o bé jus­ti­fi­quen par­ci­al­ment els fets, o bé, i encara és pit­jor, tenen por de defen­sar un model de democràcia en què aquest tipus de pràcti­ques mafi­o­ses no tin­guin cabuda.

El temps ha aca­bat donant la raó a Trias, Rosell i a tants d’altres que s’han vist afec­tats per aquest tipus de cons­pi­ra­ci­ons. Unes cons­pi­ra­ci­ons que tenien com a única fina­li­tat repri­mir, sense impor­tar com, tot aquell que podia repre­sen­tar un perill per a una con­cepció d’Espa­nya que sem­pre se’ns pre­senta en blanc i negre, pas­sada de moda i sense cap mena de sen­tit en una Europa democràtica. Aquest tipus d’actu­a­ci­ons, vis­tes en pers­pec­tiva, bé expli­quen com per­so­nes relle­vants de la vida pública cata­lana van veure les seves vides i les seves car­re­res pro­fes­si­o­nals afec­ta­des perquè algú va deci­dir trans­for­mar-les en objec­tiu, posar-les en una llista negra com les que solen exis­tir en els règims dic­ta­to­ri­als… Casos com els del con­se­ller Giró i el de José Antich només s’expli­quen, o més ben dit només es demos­tren, amb el trans­curs i l’accés a les evidències que posen de mani­fest que res del que els va pas­sar va ser acci­den­tal.

Tan­ma­teix, aca­bar tenint raó no és sufi­ci­ent, perquè la raó sense repa­ració no ser­veix de res, o ser­veix molt poc, i per això és neces­sari que aquest tipus de pràcti­ques mafi­o­ses tin­guin una inves­ti­gació que per­meti exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats. Algu­nes, pel pas del temps, només seran de caràcter moral, però poden ser­vir per gene­rar un marc dis­su­a­siu perquè no es tor­nin a pro­duir, perquè sí, aquest tipus d’actu­a­ci­ons es con­ti­nuen fent. M’expli­caré.

El que s’està reve­lant ara és com Villa­rejo, Cos­pe­dal, Fernández Díaz, Rajoy, De Guin­dos, Sánchez Camacho, Mar­ce­lino Martín Blas i tants d’altres van par­ti­ci­par en el que bé es pot ano­me­nar “ope­ració Cata­lu­nya I”, que és aque­lla que es va pro­duir fins abans de l’1 d’octu­bre del 2017; ara bé, què va pas­sar a par­tir d’aque­lla data? Van dei­xar d’exis­tir aques­tes llis­tes? Es va posar fi a l’ús pèrfid i cri­mi­nal dels recur­sos públics per per­se­guir els “ene­mics de l’Estat”?

Estic con­vençut que quan aca­bem de saber la inten­si­tat i l’extensió de la pri­mera etapa de l’“ope­ració Cata­lu­nya” esta­rem en per­fec­tes con­di­ci­ons per inves­ti­gar la segona i més dramàtica de les seves fases: la que es va ini­ciar a par­tir del referèndum i la decla­ració d’inde­pendència, les con­seqüències de les quals seguim patint els qui som con­si­de­rats els seus ene­mics per aquells que han succeït en les seves fun­ci­ons els exe­cu­tors de l’“ope­ració Cata­lu­nya I”. Sí, només des de la ingenuïtat o des de l’enco­bri­ment sistèmic d’aques­tes pràcti­ques es pot pen­sar que l’ano­me­nada “ope­ració Cata­lu­nya” va ser allò que ja sabem i no una ope­ració des de les pro­fun­di­tats de l’Estat de molt més llarg recor­re­gut i que segueix en marxa, però amb uns altres pro­ta­go­nis­tes, a pesar de tot el que ja sabem.

Pen­sar que els espi­o­nat­ges mit­jançant l’ús de l’apli­cació Pega­sus, que els auto­rit­zats pel jutge Pablo Lucas Muri­llo o que les ope­ra­ci­ons enco­ber­tes a Ale­ma­nya, França, Suïssa i Bèlgica en con­tra del pre­si­dent Puig­de­mont i el seu entorn no for­men part d’una nova etapa de l’“ope­ració Cata­lu­nya” és no voler veure la rea­li­tat o pen­sar que el pro­blema era Villa­rejo quan ell només és una baula d’una estruc­tura molt més pro­funda.

Estem vivint, més ben dit sen­tint, ina­pro­pi­a­des inter­re­la­ci­ons entre poli­cies, polítics, fis­cals i jut­ges amb l’únic propòsit de repri­mir els qui pro­po­sa­ven l’exer­cici legítim dels seus drets, és a dir de l’inde­pen­den­tisme català amb caràcter previ al referèndum de l’octu­bre del 2017 i la con­següent decla­ració d’inde­pendència, però que ningú dubti que això ni va aca­bar lla­vors ni serà l’únic que s’acabi des­co­brint, tal com s’ha començat a reve­lar, pri­mer pel New Yorker i, després, pel mateix govern espa­nyol en fer públics els espi­o­nat­ges il·legals i cri­mi­nals que alguns hem sofert a mans dels apa­rells de l’Estat.

Tan­ma­teix, en aquests últims cinc anys no tot han estat escol­tes il·legals, sinó que, tal com va suc­ceir en la pri­mera fase de l’“ope­ració Cata­lu­nya”, molts ens hem vist arros­se­gats fal­sa­ment a cau­ses penals sobre la base de cons­truc­ci­ons cri­mi­nals ordi­des entre poli­cies, polítics i deter­mi­nats jut­ges i fis­cals. Els mètodes no han variat; sim­ple­ment han reen­fo­cat els objec­tius a des­truir i, a diferència d’abans, en aquesta ocasió han dis­po­sat de l’aqui­escència o el silenci còmplice de molts infor­ma­dors que estan dis­po­sats a aju­dar o a callar perquè el que hi ha en joc és la “indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola”.

L’absurd de les històries que s’han cons­truït ara per des­truir-nos té una sem­blança clara amb les que es van fer per des­truir altres per­so­nes, i estan que­dant en evidència amb els àudios de Villa­rejo… Uns àudios que els seus pro­ta­go­nis­tes pen­sa­ven que no exis­tien i que un cop van conèixer, pri­mer van con­fiar que no sor­ti­rien a la llum i, després, van inten­tar impe­dir que es publi­ques­sin amb la com­pli­ci­tat de molts… No obs­tant això, tot va sor­tint i tot ho anem sabent.

Estic con­vençut que les pràcti­ques de Villa­rejo –gra­var-ho tot– no són d’ús exclu­siu, i crec que no m’equi­voco gaire si penso que, més aviat que tard, aca­ba­ran sor­tint els àudios dels “suc­ces­sors de Villa­rejo” amb els quals s’acre­di­tarà que el pas­sat s’assem­bla molt al pre­sent, ja que les per­se­cu­ci­ons d’avui tenen l’ori­gen en les de lla­vors. Algú es pensa que un negoci tan lucra­tiu com el que es revela dels àudios de Villa­rejo es tan­carà només pel fet que se l’empre­soni i se’l jutgi?

Més aviat que tard que­darà en evidència com s’han cons­truït diver­sos pro­ce­di­ments penals a què ens hem vist arros­se­gats, com s’han pagat ser­veis, fal­sos tes­ti­mo­nis i pro­ves fal­se­ja­des per des­truir-nos i, quan això passi, el que no es podrà dir és que no ho havíem adver­tit.

En tot cas, per evi­tar tot això només hi ha una solució: inves­ti­gar tot el pas­sat fins a arri­bar al pre­sent, i fer-ho en tots àmbits en què s’ha actuat cri­mi­nal­ment i incons­ti­tu­ci­o­nal­ment, és a dir inves­ti­gar per via judi­cial, par­la­mentària i periodística, ja que, hi insis­teixo: les llis­tes negres només són com­pa­ti­bles amb règims dic­ta­to­ri­als, no amb estats que pre­te­nen ser tin­guts per democràcies autènti­ques, i pen­sar que les llis­tes negres són cosa del pas­sat és, sim­ple­ment, no voler veure la rea­li­tat.