LA VIA ÉS LISBOA

La neces­si­tat d’adap­tar-se als entorns no només es pro­du­eix en relació amb la natura, sinó també en els àmbits jurídics, si el que se pretén és acon­se­guir uns resul­tats òptims en una situ­ació de con­fron­tació en què, a més, es lluita des del des­a­van­tatge de ser una mino­ria i no s’ostenta cap altre poder que el que sor­geix de la legi­ti­mi­tat democràtica que, alhora, és igual­ment menys­preat pels qui sí que osten­ten el poder real, és a dir aquells que tenen capa­ci­tat per repri­mir.

Per tant, si volem ser exi­to­sos en ter­mes de con­fron­tació jurídica, el pri­mer que hem de fer és plan­te­jar-nos què podem acon­se­guir, de quina manera i on; després, s’ha de veure si això és com­pa­ti­ble amb les expec­ta­ti­ves d’aquells a qui es repre­senta i, final­ment, posar-ho en pràctica. Plan­te­jar una con­fron­tació jurídica a Europa des de la pers­pec­tiva del dret inter­na­ci­o­nal no només és un error estratègic sinó, sobre­tot, jurídic, perquè implica no com­pren­dre quin és el marc, tant polític com jurídic, on s’està ope­rant i on es pretén acon­se­guir uns deter­mi­nats resul­tats. Segu­ra­ment, i ja des d’una pers­pec­tiva mate­rial, un cop defi­nit el que es pretén acon­se­guir i de quina manera es pot fer s’ha d’esta­blir on acon­se­guir-ho i si en aquest esce­nari és via­ble.

No tinc cap dubte sobre el que pretén acon­se­guir el movi­ment inde­pen­den­tista català i, tam­poc, sobre com fer-ho. Per aquest motiu, només va ser neces­sari ana­lit­zar on es podia acon­se­guir, i la res­posta, per apli­cació del prin­cipi de rea­li­tat, no podia ser cap altra que a Europa.

Cata­lu­nya, i espe­ci­al­ment el desig d’inde­pendència d’una majo­ria dels cata­lans, no es pot plan­te­jar –i crec que no s’ho plan­teja–, tro­bar una solució al con­flicte amb Espa­nya fora del marc de la Unió Euro­pea, ja que seria invi­a­ble i, a més, atemp­ta­ria con­tra qual­se­vol lògica a pesar dels com­ple­xos moments que viu la UE, que no sem­pre és lle­ial als seus prin­ci­pis rec­tors, sobre­tot quan al cap­da­vant de mol­tes de les seves ins­ti­tu­ci­ons hi ha polítics i no esta­dis­tes.

A par­tir d’aquest plan­te­ja­ment, sem­pre he entès que els drets i les lli­ber­tats dels cata­lans han de ser defen­sats en el marc del Trac­tat de Lis­boa i de la Carta dels Drets Fona­men­tals de la Unió Euro­pea, dins del dret euro­peu i la liti­gació davant les diver­ses juris­dic­ci­ons euro­pees; afron­tar un procés d’aques­tes carac­terísti­ques, des del major dels des­a­van­tat­ges, en un marc més ampli com el dret inter­na­ci­o­nal només té recor­re­gut des d’una pers­pec­tiva acadèmica però no pràctica, sense que això repre­senti renun­ciar a cap tipus de postu­lat propi del dret inter­na­ci­o­nal.

Es tracta, sim­ple­ment, d’aco­mo­dar el litigi a les con­di­ci­ons en què es pot liti­gar i, per això i a pesar dels dife­rents plan­te­ja­ments que hi pot haver i que hi ha, és evi­dent que amb l’objec­tiu d’acon­se­guir el que es desitja l’estruc­tura con­cep­tual ha de depen­dre, pri­mer i entre altres coses, de reconèixer als cata­lans la seva con­dició de mino­ria naci­o­nal dins de l’Estat espa­nyol i, després, del ple exer­cici dels seus drets que, com a tal mino­ria, tenen en igual­tat de con­di­ci­ons que els de les majo­ries naci­o­nals.

Ningú posa en dubte que el dret d’auto­de­ter­mi­nació és una norma de ius cogens, és a dir, una norma que reco­neix un dret amb caràcter impe­ra­tiu amb una posició jeràrquica que li per­met impo­sar-se a qual­se­vol altra norma inter­na­ci­o­nal o naci­o­nal que la con­trariï.

L’error con­sis­teix a pen­sar que el dret de les mino­ries, reco­ne­gut en el Trac­tat de Lis­boa, és dife­rent, de menor rang o amb menors prer­ro­ga­ti­ves que el dret d’auto­de­ter­mi­nació, perquè no és així; es tracta, sim­ple­ment i dins la lega­li­tat euro­pea, del reco­nei­xe­ment ple de tots els drets de les mino­ries i que aques­tes mino­ries puguin deci­dir sobre els seus assump­tes, inclosa la seva pròpia deter­mi­nació, com si no fos­sin una part mino­ritària d’un deter­mi­nat estat.

Bàsica­ment, es tracta de la manera euro­pea d’enten­dre aquest dret, l’única forma que la lega­li­tat i la juris­dicció euro­pees reco­nei­xe­ran i, per tant, és la via a través de la qual s’han de plan­te­jar les exigències de la deter­mi­nació si el que es pretén és que sigui reco­ne­guda en l’àmbit euro­peu.

Pen­sar que plan­te­jar la defensa dels drets dels cata­lans sota el parai­gua de la mino­ria naci­o­nal és dife­rent o implica una renúncia a algun dret és, sim­ple­ment, no enten­dre res d’estratègies ni de tàcti­ques, perquè per gua­nyar qual­se­vol con­fron­tació juri­di­co­ju­di­cial, si hi ha un fet que per­met no asse­gu­rar però sí intuir el resul­tat és la pre­e­xistència d’una estratègia i les seves con­següents tàcti­ques que, com a tals, poden variar si no es perd el rumb dis­se­nyat en l’estratègia.

Encara pit­jor, pen­sar així és no enten­dre en quin ter­reny s’ha deci­dit bata­llar, un ter­reny com­plex, de pro­funda arrel colo­nit­za­dora i en què el dret d’auto­de­ter­mi­nació mai ha estat ni ben vist, ni ben comprès ni, encara menys, accep­tat en la seva inte­gri­tat i inten­si­tat.

Segons la meva opinió, no hi ha cap dis­jun­tiva entre el dret d’auto­de­ter­mi­nació i el dret de les mino­ries naci­o­nals; es tracta, sim­ple­ment, d’ins­ti­tu­ci­ons, noms i defi­ni­ci­ons pròpies de dife­rents àmbits nor­ma­tius.

El pri­mer és clara­ment propi del dret inter­na­ci­o­nal i el segon, del dret de la UE i, ves per on, aquí la bata­lla l’estem plan­te­jant a la UE i amb vista a la UE, almenys en una UE dels ciu­ta­dans en què cada poble, nació o mino­ria ha de tenir garan­tits tots els seus drets, inclòs el dret a deci­dir.

És per això que no val la pena per­dre ener­gia en dis­cus­si­ons aca­de­mi­cis­tes, sinó con­cen­trar el temps –escàs per defi­nició–, les for­ces –cada cop més reduïdes– i els recur­sos –també escas­sos per defi­nició– a fer allò que la gent vol i que després cadascú podrà ano­me­nar de la manera que vul­gui… sobre­tot si acaba sent reco­ne­gut.