Estabornits

He estat estona buscant la paraula més escaient per descriure l’estat actual de la societat catalana, i en particular la de l’independentisme. I després de donar-hi moltes voltes, crec que el terme més ajustat és estabornit. Sí, la societat catalana en general i l’independentisme en particular, d’ençà del 2017, han quedat estabornits.

Estabornir, diuen els diccionaris, és “fer perdre els sentits per un cop violent”. Segons Coromines, estabornir deriva del llatí stupidere, i aquest de stupidus, que també han fet estúpid, atordit i estupefacte. I Coromines hi veu la influència del nom de dos ocells, el tord i l’estornell, que són, diu, de moviments atabalats. I sí: el primer d’octubre del 2017 vam rebre un cop violent que ens va fer perdre els sentits. I sí, vam quedar –i encara ho estem– atordits. Des de llavors, també hem fet moltes estupideses, els actuals partits polítics ens deixen estupefactes i la societat civil es mostra atabalada. Tot lliga.

La primera i més clara expressió de l’estaborniment és l’acomodació a un clima de repressió generalitzat. N’hem naturalitzat la pràctica i les conseqüències perquè és molt difícil, si no impossible, sobreviure en l’excepcionalitat. És el mateix que passa amb el dèficit fiscal que, de tants anys d’arrossegar-lo, ja el donem per descomptat. Es reclamen més inversions al govern de la Generalitat i més recursos per als serveis públics, ignorant que d’on no n’hi ha no en pot rajar. Les conseqüències de l’espoli ja no es carreguen a compte de l’Estat lladre, sinó en contra d’un govern esquilat.

El jutge Guillem Soler ha qualificat aquesta situació, en el seu terreny, d’una “insensibilitat al dolor jurídic” que ens fa viure en una “fatalitat jurídica plenament acceptada”. És exactament això, però estès a la resta de vida social, cultural i política. Hi ha “fatalitat lingüística” respecte del català, “fatalitat política” amb l’autonomisme i, entre més, “fatalitat fiscal” amb la depredació de l’Estat. No és que no ho sapiguem, però l’excepcionalitat fatiga i preferim tirar endavant, resistir com sigui, simular normalitat perquè, ja se sap: qui dia passa, any empeny. Hem tornat a l’anar tirant d’abans de l’esclat independentista, que precisament era una revolta contra l’anar fent, una presa de consciència contra un estaborniment atàvic. I l’Estat ja hi compta.

La segona expressió de l’estaborniment es mostra en la incapacitat de valorar adequadament la gravetat de les agressions. El criteri s’ha esmussat i ens emprenyen, sense acabar d’indignar, fets menors que semblen posats expressament per entretenir-nos. Entretant, deixem passar de llarg les qüestions més greus. No reaccionem. Nosaltres mateixos minimitzem atacs gravíssims als drets fonamentals, com ara la llibertat d’expressió i la presumpció d’innocència. La brutalitat antidemocràtica –i profundament immoral– de la policia, la judicatura, el periodisme i el govern patriòtics és tan bèstia, que certament es fa difícil imaginar com reaccionar-hi. Mireu la indiferència amb què hem reaccionat quan el ministre Iceta ha demanat que el president Puigdemont es deixi empresonar! I com que el mal es desvela lentament, amb petites píndoles diàries, com també diu Guillem Soler, la cronificació dels atacs “fa pujar dramàticament el nivell de tolerància al dolor jurídic”. I jo hi afegeixo, tolerants al “dolor de llengua” (Enric Larreula), a “l’ànima d’esclau” (Manuel de Pedrolo), a “l’asfíxia premeditada” (Ramon Trias Fargas), o a la “cultura sense llibertat” (Joan Triadú).

Estabornits, atordits, ens hem refugiat estúpidament en la “captivitat inadvertida” (Jordi Sales). I hem deixat el camp lliure no tan sols als enemics més visibles i previsibles –i per tant, menys perillosos–, sinó als adversaris interiors. Afortunadament, però, l’estaborniment sol ser un estadi passador. Hom es pot desvetllar de la inconsciència. Ja ho vam fer des de finals del 2006, amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, amb les consultes iniciades a Arenys de Munt el 2009 i amb les mobilitzacions des del 2010. Simplement, cal estudiar bé com és que ens vam desvetllar de la inconsciència autonomista. I tornar-hi.