Estabornits

He estat estona bus­cant la paraula més esca­ient per des­criure l’estat actual de la soci­e­tat cata­lana, i en par­ti­cu­lar la de l’inde­pen­den­tisme. I després de donar-hi mol­tes vol­tes, crec que el terme més ajus­tat és esta­bor­nit. Sí, la soci­e­tat cata­lana en gene­ral i l’inde­pen­den­tisme en par­ti­cu­lar, d’ençà del 2017, han que­dat esta­bor­nits.

Esta­bor­nir, diuen els dic­ci­o­na­ris, és “fer per­dre els sen­tits per un cop vio­lent”. Segons Coro­mi­nes, esta­bor­nir deriva del llatí stu­pi­dere, i aquest de stu­pi­dus, que també han fet estúpid, ator­dit i estu­pe­facte. I Coro­mi­nes hi veu la influència del nom de dos ocells, el tord i l’estor­nell, que són, diu, de movi­ments ata­ba­lats. I sí: el pri­mer d’octu­bre del 2017 vam rebre un cop vio­lent que ens va fer per­dre els sen­tits. I sí, vam que­dar –i encara ho estem– ator­dits. Des de lla­vors, també hem fet mol­tes estu­pi­de­ses, els actu­als par­tits polítics ens dei­xen estu­pe­fac­tes i la soci­e­tat civil es mos­tra ata­ba­lada. Tot lliga.

La pri­mera i més clara expressió de l’esta­bor­ni­ment és l’aco­mo­dació a un clima de repressió gene­ra­lit­zat. N’hem natu­ra­lit­zat la pràctica i les con­seqüències perquè és molt difícil, si no impos­si­ble, sobre­viure en l’excep­ci­o­na­li­tat. És el mateix que passa amb el dèficit fis­cal que, de tants anys d’arros­se­gar-lo, ja el donem per des­comp­tat. Es recla­men més inver­si­ons al govern de la Gene­ra­li­tat i més recur­sos per als ser­veis públics, igno­rant que d’on no n’hi ha no en pot rajar. Les con­seqüències de l’espoli ja no es car­re­guen a compte de l’Estat lla­dre, sinó en con­tra d’un govern esqui­lat.

El jutge Gui­llem Soler ha qua­li­fi­cat aquesta situ­ació, en el seu ter­reny, d’una “insen­si­bi­li­tat al dolor jurídic” que ens fa viure en una “fata­li­tat jurídica ple­na­ment accep­tada”. És exac­ta­ment això, però estès a la resta de vida social, cul­tu­ral i política. Hi ha “fata­li­tat lingüística” res­pecte del català, “fata­li­tat política” amb l’auto­no­misme i, entre més, “fata­li­tat fis­cal” amb la depre­dació de l’Estat. No és que no ho sapi­guem, però l’excep­ci­o­na­li­tat fatiga i pre­fe­rim tirar enda­vant, resis­tir com sigui, simu­lar nor­ma­li­tat perquè, ja se sap: qui dia passa, any empeny. Hem tor­nat a l’anar tirant d’abans de l’esclat inde­pen­den­tista, que pre­ci­sa­ment era una revolta con­tra l’anar fent, una presa de consciència con­tra un esta­bor­ni­ment atàvic. I l’Estat ja hi compta.

La segona expressió de l’esta­bor­ni­ment es mos­tra en la inca­pa­ci­tat de valo­rar ade­qua­da­ment la gra­ve­tat de les agres­si­ons. El cri­teri s’ha esmus­sat i ens empre­nyen, sense aca­bar d’indig­nar, fets menors que sem­blen posats expres­sa­ment per entre­te­nir-nos. Entre­tant, dei­xem pas­sar de llarg les qüesti­ons més greus. No reac­ci­o­nem. Nosal­tres matei­xos mini­mit­zem atacs gravíssims als drets fona­men­tals, com ara la lli­ber­tat d’expressió i la pre­sumpció d’innocència. La bru­ta­li­tat anti­de­mocràtica –i pro­fun­da­ment immo­ral– de la poli­cia, la judi­ca­tura, el peri­o­disme i el govern patriòtics és tan bèstia, que cer­ta­ment es fa difícil ima­gi­nar com reac­ci­o­nar-hi. Mireu la indi­ferència amb què hem reac­ci­o­nat quan el minis­tre Iceta ha dema­nat que el pre­si­dent Puig­de­mont es deixi empre­so­nar! I com que el mal es des­vela len­ta­ment, amb peti­tes píndo­les diàries, com també diu Gui­llem Soler, la cro­ni­fi­cació dels atacs “fa pujar dramàtica­ment el nivell de tolerància al dolor jurídic”. I jo hi afe­geixo, tole­rants al “dolor de llen­gua” (Enric Lar­reula), a “l’ànima d’esclau” (Manuel de Pedrolo), a “l’asfíxia pre­me­di­tada” (Ramon Trias Far­gas), o a la “cul­tura sense lli­ber­tat” (Joan Triadú).

Esta­bor­nits, ator­dits, ens hem refu­giat estúpida­ment en la “cap­ti­vi­tat inad­ver­tida” (Jordi Sales). I hem dei­xat el camp lliure no tan sols als ene­mics més visi­bles i pre­vi­si­bles –i per tant, menys peri­llo­sos–, sinó als adver­sa­ris inte­ri­ors. Afor­tu­na­da­ment, però, l’esta­bor­ni­ment sol ser un estadi pas­sa­dor. Hom es pot des­vet­llar de la inconsciència. Ja ho vam fer des de finals del 2006, amb el fracàs de la reforma de l’Esta­tut, amb les con­sul­tes ini­ci­a­des a Arenys de Munt el 2009 i amb les mobi­lit­za­ci­ons des del 2010. Sim­ple­ment, cal estu­diar bé com és que ens vam des­vet­llar de la inconsciència auto­no­mista. I tor­nar-hi.