ELS DRETS NO ES REGALEN

No fa gaire temps, un acti­vista dels drets humans –malau­ra­da­ment no es poden dis­so­ciar aquests dos ter­mes– em deia que la lluita pels drets més bàsics no té mai treva, ni tan sols per aquells drets que se suposa que ja hem con­que­rit i fins i tot escrit en múlti­ples docu­ments. Les Naci­ons Uni­des tenen un total de divuit trac­tats de drets humans, i només 5 països dels 193 que la inte­gren els han sig­nat tots, la cons­ta­tació demo­li­dora que l’interès dels estats pels drets humans és rela­tiu. Sovint són les matei­xes lleis (les dels estats democràtics també) les que juguen en con­tra dels drets humans amb ter­mes amplis i vagues com “pau social” o “ordre públic” per anar res­trin­gint, sense que es noti l’efecte, alguns drets. “Als governs, siguin del color que siguin, no els agrada la crítica”, m’acla­ria davant la pre­gunta il·lusa de per què un estat democràtic ha de voler res­trin­gir drets.

M’ha fet pen­sar en aque­lla con­versa amb el doc­tor en dret Kar­los Cas­ti­lla el dic­ta­men emès aquesta set­mana per l’advo­cat gene­ral del TJUE Ric­hard de la Tour sobre el cas dels exi­li­ats. Una part del plan­te­ja­ment de l’advo­cat gene­ral em va sem­blar del tot lògica: entre els estats de la UE i els seus tri­bu­nals, diu, ha de regir la con­fiança mútua, i si un d’ells envia una euro­or­dre, des­con­fiar-ne ha de ser l’excepció. Hau­ria de ser així, però pres­su­posa, és clar, que en tots els estats d’aquest espai comú que ano­me­nem Unió Euro­pea es res­pec­ten els drets humans. Els docu­ments, els trac­tats, i les decla­ra­ci­ons de drets ho poden aguan­tar tot sobre el paper i, de fet, els estats euro­peus s’omplen la boca amb la democràcia i els drets dels ciu­ta­dans. Sovint no n’hi ha prou d’invo­car aquests drets que tenim reco­ne­guts els ciu­ta­dans, com el de deci­dir les qüesti­ons que ens afec­ten a través de les urnes i el vot. O són els drets dels estats? Segur que no és ben bé el mateix.

Per veure que dife­rents tri­bu­nals espa­nyols han per­se­guit, sen­ten­ciat i uti­lit­zat el dret a con­veniència con­tra un col·lec­tiu, l’inde­pen­den­tista, no cal ser jurista. Els con­flic­tes polítics no es reso­len als tri­bu­nals, però de vega­des calen sentències i liti­gis estratègics com el que manté l’exili perquè se’ns reco­ne­guin aquells drets que se suposa que ja tenim. Hau­rem d’espe­rar.