A PROPÒSIT DE GABRIEL

Aquesta set­mana, que la rebel i com­ba­tiva Anna Gabriel ha anat fins a Madrid per posar-se a dis­po­sició de la justícia espa­nyola, ve a tomb recor­dar que els polítics d’aquest país que han estat vícti­mes de la repressió per haver por­tat el tes­ti­moni popu­lar fins al referèndum de l’1-O tenen tot el dret a dir que ja en tenen prou, de sacri­fi­cis, que volen endreçar les seves vides per­so­nals i que aga­fin el ciri màrtir els que venen més lleu­gers i com­ba­tius tot dar­rere. Si fins aquí han arri­bat, fins aquí els hem d’estar molt agraïts. I no s’hi valen judi­cis ni pre­ju­di­cis sobre els fons i les for­mes de la seva decisió, si aquesta és tan trans­pa­rent, clara i rotunda com ho és pas­sar de veri­tat de la pales­tra a la pape­rera de la història. No poden espe­rar la mateixa com­mi­se­ració, en canvi, aquells que han accep­tat els trac­tes de sub­missió que els ha impo­sat l’Estat espa­nyol però pre­te­nen man­te­nir-se en els lide­rat­ges de l’inde­pen­den­tisme com si res hagués pas­sat, perquè les con­tra­dic­ci­ons els enfon­sen a ells i a l’inde­pen­den­tisme i fan surar tota mena de dub­tes i sos­pi­tes.