El voraviu

Entre les bones noves després de l’última edició de la taula, hi trobo la del ministre Bolaños quan diu que queda “molt diàleg al davant”. Ens amenaça? Ens acollona? Ens fa l’amor? Quan això va començar, els nostres hi portaven l’amnistia, l’autodeterminació i el referèndum. Tot i que diuen que encara ho porten, ho deuen portar prou amagat, perquè jo, la veritat, no els ho sé veure. En el comunicat i les declaracions posteriors a l’última opereta, es van posar prou ufanosos amb la desjudicialització, de què diuen que han de trobar els camins, i amb l’impuls de la llengua catalana al Senat i les institucions europees, on ja s’està impulsant des de fa vint anys: ja ens ho va prometre Zapatero i ja veieu on ho tenim. “Molt diàleg al davant” vol dir, textualment, a la marxa que anem, que acabarem vivint amb una mà al davant i una altra al darrere. Ens fotran, no en tingueu cap dubte, les vetes dels calçotets. No ho dic jo, no. Ho diu el president dels espanyols. Ahir, ens ho refregava en roda de premsa amb la pluja fina d’ironia i conyeta que el caracteritza. Assegurava que el 52% contra la independència de l’últim CEO “té tot a veure” amb “una societat catalana que està farta del conflicte, que el que vol és superar el conflicte i retrobar-se amb l’altra part de catalans i amb la resta de germans que tenen al conjunt d’Espanya”. I que aquest resultat també parla d’aquelles forces polítiques que aposten pel diàleg. Vet aquí!

Rosa Romà, presidenta de la Corpo, va comparèixer, divendres, a la comissió de control després dels nomenaments, dilluns, dels nous directors: Sigfrid Gras i Jordi Borda. Assegura que anem a una “refundació” i que no és una opció “continuista”. Dòmino! Són els provisionals des de l’abril, però no és continuïtat. És l’“opció pel talent intern” (diuen) l’aposta que ha resolt el concurs (diuen). Perquè no en sabem res, del concurs. Vivim i engargallem ficcions, però com el concurs “públic i obert” poques. Gairebé cap. És de la categoria de l’empat de la CUP. No sabem ni sabrem qui eren els altres concursants, ni quins projectes hi presentaven. S’havien donat de temps fins al setembre i l’han enllestit abans d’acabar el juliol, diligència de què no es coneix cap més cas en la història de les administracions públiques! Potser perquè els projectes no havien de superar vint folis i així no els ha engargussat la paperassa. Síntesi, concisió i concreció són bàsiques en periodisme, però, ara que despolititzen la graella i aposten per l’entreteniment, podien haver deixat màniga ampla perquè en el projecte poguéssim llegir quant ens costarà la festa, que continuarem pagant. No s’ha de tocar el personal (diuen). S’ha de recuperar el lideratge tecnològic fent la inversió que no s’ha fet en deu anys (diuen). Ha d’haver-hi pressupost (diuen) per ser motor de la producció audiovisual. Miracles a Lorda o paga que és gata!, que diria l’àvia Neus.

Temo, ja ho deia ahir amb un to una mica més suau, que la Corpo d’aquí a no gaire deixarà de costar-nos un ull de la cara i passarà a costar-nos tots dos. S’infereix de la lectura dels projectes guanyadors. Esparvera, però, que bo i així encara estaran per sota del cost/hora que el clientelisme polític unionista es permet a l’altra, a la grossa, a TVE, que també paguem nosaltres. Encara que el darrer moniato de Xavier Sardà a la desconnexió de Catalunya va resultar totalment ineficaç i el van cancel·lar, el nen mediàtic bonic del socialisme corporatiu ja torna a tenir on tocar la matraca. Res de canal català i limitacions territorials; ara ho farà per a tot l’Estat. Com que estan convençuts que l’estratègia del diàleg i el retrobament ha anorreat l’independentisme (Sánchez dixit), comencen a passar per caixa tots els que hi han fet la seva aportació. S’ha anunciat un programa setmanal de dues hores al mòdic cost de 180.000 euros per edició. D’aquests, 7.000 euros a la setmana són per a l’artista. 28.000 euros al mes els mesos de quatre programes i 35.000 els de cinc. Per sobre dels 300.000 euros l’any, si té l’aprovat de l’audiència. A aquest cost/hora que ens facturaran el nou caprici de Sardà, tot el pressupost anual de la Corpo (tres-cents milions d’euros) dona només per a nou hores originals de tele al dia. Com diria l’àvia Neus, si això és guerra, que no vingui la pau.

No sé si hi ha cap estudi (ara, sempre hi ha estudis darrere de les ocurrències) que determini quant estalviarem en consum i cost energètic si es deixa d’usar corbata. De pressa, de pressa, en coneixerem un altre que establirà les afectacions de la caiguda en desús sobre disseny, tèxtil i comerç, i en termes econòmics serà pitjor el remei que la malaltia en funció de qui hagi finançat els estudis. Jo suggeriria més agosarament al president dels espanyols, que inciti els ciutadans cap a una gran abraçada general al nudisme! No cal penalitzar els tèxtils. N’hi ha prou amb una tarifa subvencionada estil targeta de transport públic, que et doni més benefici com més peces deixis a l’armari. No cal ni que parlem de diners. Millor, com el carnet de conduir. Per punts. Se n’acumulen i se’n treuen. I no només per vestir. Pel transport que utilitzes. Per l’energia a què et connectes. Pel que menges i beus. De premi, als més trempats, una bacanal dels sentits a càrrec del patrimoni estatal i a l’estil del president espanyol. D’una banda, viatges de casa a la feina en helicòpter, que gasta poc querosè i que és poc contaminant. I d’altra banda, a l’estil del mític Reina per un dia, vacances de president. Cada divendres, que sortegin (entre els millors classificats) una setmana al complex La Mareta, a Lanzarote, i una setmana al Palau de Las Marismillas, a Doñana. Sense corbata.

Hi va haver un temps, no massa llunyà, en què dèiem i sentíem coses com ara “he tingut un somni” i “ho tenim a tocar”; ens fèiem la gigafoto agafats de la mà, i vèiem ben clara la “via catalana cap a la independència”. Convençuts que aniríem “de la llei a la llei” sota les pautes del Consell Assessor per a la Transició Nacional i el Llibre Blanc, els dirigents preparaven “estructures d’estat” per al “moment zero”, i discutíem sobre la Constitució amb què ens hauríem de dotar i en quin sistema de defensa ens hauríem d’integrar. Convençuts que Europa ens mirava, hi havia organitzades comissions i debats fins i tot per saber i si es vendrien Chupa Chups de tots els gustos o restringiríem sabors. Vam marcar data i l’1d’octubre del 2017 va ser “referèndum o referèndum” malgrat la contundència amb què van estomacar. L’exèrcit de Pancho Villa, després de la mort del general, tenia més bona pinta i la moral més alta i generava més expectatives que l’independentisme parlamentari avui. “No és repressió política, sinó presumpta corrupció”, diuen uns socis de govern als altres, i els altres contesten que “tot és una estafa”. Els líders del 52% ja només tenen malsons. El Consell per la República ha aconseguit fer una crida unitària per l’1-O amb l’ANC, Òmnium, l’AMI, la CSC i la Cambra. És hora de recordar als electes que el diàleg i la gestió institucional són imprescindibles i irrenunciables, però que no hi ha truita si no trenquem els ous.

Toquem fusta. Els incendis no han estat la desgràcia de la primera setmana d’agost. Els ha substituït la falta de subministrament de glaçons. No l’ha causat, com el paper higiènic, una desaforada acumulació. És una baixada de producció dels fabricants, que han vist com l’augment de costos (electricitat, carburant i plàstic) els obligava a multiplicar el preu per tres si no hi volien perdre diners. Un agost sense glaçons seria més patètic que un exèrcit amb els tancs que havia de portar als ucraïnesos fets una coca. No patiu. Assumit que es pagaran mes cars gintònics, sangries i tisanes, el subministrament es normalitzarà. No tornarem a la meva infantesa, quan el gel era per a la nevera, una caixa de fusta revestida amb un gruixut conglomerat de suro. El Vermell anava a Palamós a trenc d’alba i carregava el carro ple de barres de gel que recordo de 2 metres de llarg i 25 centímetres d’alt i d’ample. Repartia casa per casa i les trencava a mida del consumidor amb una piqueta. Amb carro i cavall també repartia l’aigua de la Font Picant el Moro, i feixines de bruc els de Can Darna. No es consumien gintònics i el diumenge a la tarda, a la terrassa de Can Plaja, la mare demanava un soldat, el pare, una cervesa, i nosaltres, una Mirinda. Que no hi hagués glaçons de gel no era greu i la xíndria i el meló els posàvem en fresc al pou, dins d’una saca. Ara, un agost sense glaçons podria provocar una revolta, i no seria dels somriures.

És un patró, un perfil, una pauta, una constant. Afloren pràctiques empresarials irregulars i mafioses, i ell hi és. Hi ha màfia, hi ha Florentino. Hi és sempre, i en els darrers tres casos coneguts, a ell li han fet la llesca més gran. No cal ser Hercule Poirot per deduir qui tallava el bacallà en cada grup. Si fos un lladregot de carrer, en diríem multireincident i demanaríem actuacions especials. Dragados, filial d’ACS, haurà de pagar, finalment, una multa de 8,6 milions de euros que la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC) li va imposar el 2015 per “la formació d’un càrtel amb altres sis empreses en el sector de les construccions modulars”. El TS no ha admès el recurs de cassació presentat i, set anys després (amb ratificació prèvia també de l’Audiencia Nacional), arriba el punt final. Eren set empreses, una multa total de 9,3 milions i 8,6 per a Dragados. Dels 61,3 milions d’euros imposats a dotze empreses per una infracció constitutiva de càrtel consistent en l’alteració de les licitacions de serveis de conservació i explotació de carreteres convocades per Foment del 2014 al 2018, Florentino també va ser qui en va rebre més, amb 11,78 milions. De la multa de 203,6 milions a les sis primeres constructores de l’Estat perquè durant 25 anys han alterat el procés competitiu en les licitacions de construccions d’infraestructures, a ell també li n’ha tocat més que a ningú: 57,1 milions. Total, 78,18 milions de multa. I anar sumant.