DE L’OASI AL FANGAR

La divisió entre els dos prin­ci­pals par­tits polítics inde­pen­den­tis­tes i, de rebot, entre l’inde­pen­den­tisme en gene­ral és extrema i, a hores d’ara i amb els actu­als líders, irre­con­ci­li­a­ble. La CUP ja ha demos­trat una i altra vegada que és incapaç d’una acció con­cer­tada, ni en els moments més deli­cats. Parlo d’una rup­tura que allu­nya l’objec­tiu de la inde­pendència molt més que no pas les resistències del mateix Estat espa­nyol. Els obs­ta­cles hi són, és clar, i no sé si serien insal­va­bles. Però és la rup­tura de l’inde­pen­den­tisme el que fa impos­si­ble cap futura victòria. A diferència del judici de Salomó, en què es des­co­breix quina és la veri­ta­ble mare de les dues dones que recla­men la cri­a­tura perquè hi renun­cia abans que la par­tei­xin pel mig, en l’actual lluita per aquesta doble mater­ni­tat de l’inde­pen­den­tisme, s’aca­barà matant la cri­a­tura.

Per enten­dre les cir­cumstàncies –no dic les raons– de la rup­tura, i sobre­tot per no limi­tar-se a les inter­pre­ta­ci­ons sobre per­so­na­lis­mes, els interes­sos mate­ri­als o les ambi­ci­ons de poder –tot i que també hi tenen cabuda–, cal obrir la pers­pec­tiva i veure sobre quins marcs men­tals se sos­te­nen les dues visi­ons de la rea­li­tat. Dues pers­pec­ti­ves que, més enllà dels fets objec­tius, per­me­ten fer plau­si­bles dues inter­pre­ta­ci­ons total­ment diver­gents de la rea­li­tat política. Sí: ERC i Junts han aca­bat cons­truint dos mons irre­con­ci­li­a­bles.

L’existència d’aquests dos mons no és espontània i té els seus hàbils cons­truc­tors. I, al marge de si res­po­nen a un con­ven­ci­ment honest i pro­fund o a un càlcul cínic, fun­ci­o­nen amb pre­cisió. El cas recent de la reti­rada de fun­ci­ons de la pre­si­denta del Par­la­ment ho ha posat ben al des­co­bert. D’una banda, hi ha la coin­cidència extrema i gens casual de les con­sig­nes sobre la posició de Laura Borràs: els supo­sats popu­lisme i des­pres­tigi de la ins­ti­tució i encara la tèrbola acu­sació de crits racis­tes entre el seus segui­dors. De l’altra, hi ha la con­si­de­ració de ser davant d’un nou cas de guerra judi­cial política con­tra l’inde­pen­den­tisme. Dos marcs men­tals diver­gents, dues rea­li­tats no con­cor­dants, dues inter­pre­ta­ci­ons incom­pa­ti­bles.

El que pro­ba­ble­ment crea més estu­pe­facció en l’inde­pen­den­tisme cívic, que ni milita ni és sim­pa­tit­zant incon­di­ci­o­nal de cap dels par­tits, és l’inter­canvi dels marcs de referència que s’ha produït del pri­mer d’octu­bre del 2017 ençà. El cas d’ERC és fàcil de docu­men­tar com­pa­rant els dis­cur­sos pre­vis i poste­ri­ors d’Oriol Jun­que­ras. I la gran sor­presa és que el canvi radi­cal de pers­pec­tiva no hagi produït un tren­ca­ment intern, tan propi de la cul­tura orga­nit­za­tiva d’aquest par­tit. El cas de Junts, en canvi, és més confús pel fet que, ni que arros­se­gui mem­bres de l’antiga Con­vergència i després del PDe­Cat, la incor­po­ració de nous lide­rat­ges i per­fils que no hi tenen cap lli­gam fa que la seva actual radi­ca­li­tat inde­pen­den­tista no pugui ser acu­sada de traïció dis­cur­siva, per bé que li resti cre­di­bi­li­tat. La iro­nia és que la millor defensa de la posició de Junts es troba en el relat d’ERC ante­rior a l’1 d’Octu­bre i la millor jus­ti­fi­cació d’ERC la podríem lle­gir en els dis­cur­sos del pre­si­dent Pujol.

ERC ha fet seva –i s’hi agafa com a un ferro roent, al marge de tota evidència– la idea que fer seure el govern espa­nyol a una taula de diàleg suposa el reco­nei­xe­ment for­mal del con­flicte polític que l’inde­pen­den­tisme ha plan­te­jat a Espa­nya, i que això ja és una victòria. I a Junts estan con­vençuts que la taula el que fa és desac­ti­var el con­flicte per retor­nar-lo a l’auto­no­misme, i que això ja és una der­rota.

Els fets són tos­suts, i no massa enllà del temps –i cal adver­tir-ho, al marge del que diguin les urnes– pas­sa­ran comp­tes i dona­ran la raó a uns o altres. Tan­ma­teix, si bé només en cir­cumstàncies molt excep­ci­o­nals i breus han exis­tit uni­tats polítiques en aquest país –fem memòria de la també divisió irre­con­ci­li­a­ble en el cata­la­nisme del dar­rer terç del segle XX–, és cert que hi va haver un temps en què les rup­tu­res es podien dis­si­mu­lar i s’apa­ren­tava allò de l’“oasi català”. Ara, en canvi, som en un fan­gar indis­si­mu­la­ble.