Mètodes feixistes

El problema de canviar de relat es troba no només en la modificació del discurs, sinó també en l’intent d’enfonsar o amagar l’hemeroteca. Moltes vegades, per tal d’assolir aquest propòsit, s’acaben adoptant formes que, en principi, no només disten de les pregonades, sinó que, a més, formen part d’allò que durant tant temps s’ha estat criticant, de manera que es creuen diverses línies vermelles assumint com a pròpies determinades tècniques que són les que des de fa temps utilitzen els feixistes en contra dels seus enemics, reals o imaginaris.

Fa anys que estem assenyalats pels feixistes. Hem estat denigrats, injuriats i calumniats amb una única finalitat: deshumanitzar-nos per fer més fàcil o senzill el procés de destrucció a partir del moment mateix en què se’ns passa a considerar enemics i, per tant, subjectes sense cap dret.

Aquest tipus de processos, que l’independentisme català coneix tan bé perquè fa anys que els pateix, no són nous, i sempre consisteixen en el mateix: associar l’enemic amb aquells fets, situacions o condicions que més repugnen socialment per, d’aquesta manera, aconseguir empatitzar amb la qualificació d’enemic de qui no és res més que un adversari polític o, fins i tot, un ciutadà de qui es discrepa políticament.

El problema no és aquesta pràctica menyspreable en si, sinó que s’assumeixi com una cosa normal o que forma part de l’acció política, sense analitzar o, pitjor encara, sense que importi que es tracti d’actuacions feixistes que no encaixen amb cap sistema ni programa polític mínimament democràtic. En tot cas, del feixisme i el seu entorn tot és esperable, per la qual cosa resulta senzill identificar-lo com a tal i combatre’l o, fins i tot, ignorar-lo.

L’autèntic drama comença quan aquestes tècniques les fan servir qui menys t’ho esperes, companys de viatge inclosos, perquè per tal de desdibuixar o fer desaparèixer l’hemeroteca –amb l’única finalitat de poder canviar de relat, i també de vaixell– comencen a utilitzar mètodes que, ho repteixo un cop més, són feixistes.

I he fet servir bé el terme drama, perquè el que comença a passar a partir d’aquest moment, per a moviments que necessiten unitat i no rancor, és un veritable drama que pot acabar sent un autèntic punt d’inflexió a partir del qual el rumb iniciat es pot acabar perdent.

Transformar el contrari en enemic i començar a associar-lo amb adjectius que el desqualifiquen és un mal començament i, sobretot, és el començament d’un camí només d’anada. Iniciar campanyes en contra dels adversaris atribuint-los comportaments abjectes o tractant-los de racistes, trumpistes, delinqüents, espies, narcotraficants, blanquejadors, corruptes, etcètera, ni és fer política ni és un comportament que s’hagi de permetre, vingui d’on vingui, perquè en el fons els qui actuen així han traspassat una línia que els porta directament als braços dels feixistes de sempre.

En política, com en la vida, es pot discrepar d’absolutament tot, i fins i tot és sa que sigui així, però el que mai s’ha de fer és traspassar aquelles línies vermelles que separen els demòcrates dels feixistes. No hi ha cap justificació per creuar-les perquè, a partir d’aquest moment, no només s’abandona el que s’ha defensat, sinó que s’assumeix com a propi el que s’ha combatut.

Ni Lluís Llach és racista, ni Josep Lluís Alay espia rus, ni jo blanquejador, ni la família del president Aragonès narcotraficants; no, res d’això forma part de la realitat ni ha de formar part del discurs de ningú ni, encara menys, passar a ser part de campanyes orquestrades de les quals, més aviat que tard, s’acabarà acreditant tant l’origen com la intencionalitat.

Tothom té dret a canviar de discurs, d’ideologia, d’ideari, de relat i de bàndol; fer-ho no és millor ni pitjor, simplement és una realitat que ha de ser assumida i declarada pels qui així ho han decidit i, al mateix temps, acceptada pels qui no comparteixen aquests canvis. Ara bé, insisteixo a dir que el que no s’ha de fer mai és intentar enfangar els altres per decisions pròpies.

La política no és el que es veu a les xarxes socials, però la realitat s’hi pot acabar assemblant molt si no s’és capaç de mantenir el discurs propi sense haver d’insultar, injuriar, calumniar ni menysprear el contrari, llevat que ja no se’l vegi com a contrari, sinó que l’hagi assumit com a enemic i el que es pretengui sigui comportar-se com aquells a qui fins fa dos dies es criticava.