Un afer de país

L’alarma social gene­rada al vol­tant de les pun­xa­des a dones men­tre sor­tien de festa és un exem­ple dels pro­ble­mes de les soci­e­tats cata­lana i espa­nyola per garan­tir la lli­ber­tat d’expressió i movi­ment de les dones a l’espai públic. Als mit­jans, sem­bla que l’allau de pun­xa­des ha des­a­pa­re­gut de manera tan sob­tada com va aparèixer. Això ha con­tribuït a per­ce­bre-les com un feno­men arbi­trari, man­cat de raó política, en pre­sen­tar-les des­con­nec­ta­des del con­junt de violències que evi­ten que les dones gau­dim de l’espai públic tan ple­na­ment com els homes.

Segons dades reco­lli­des per El Dia­rio.es a par­tir de la macro­en­questa de violència con­tra la dona del Minis­teri d’Igual­tat, del 2020, el 60% de les agres­si­ons sexu­als les come­ten homes cone­guts per la víctima. En el cas de les vio­la­ci­ons, el 80% les fan cone­guts. Qua­tre de cada deu agre­di­des expli­quen que la violència sexual va pas­sar en una casa; el 32%, en zones ober­tes, i el 17,8%, en bars, dis­co­te­ques o res­tau­rants. Pel que fa a la sub­missió química per agre­dir sexu­al­ment –moti­vació que en un prin­cipi es va atri­buir a les pun­xa­des– els experts acla­rei­xen que la majo­ria d’agres­si­ons sexu­als en què intervé alguna droga es come­ten perquè l’agres­sor apro­fita que la dona va beguda. Per tant, ini­ci­a­ti­ves com les que han impul­sat algu­nes dis­co­te­ques cata­la­nes de donar tapes per cobrir els vasos, a fi d’evi­tar que algú hi afe­geixi droga, no són gaire efec­ti­ves, perquè la prin­ci­pal droga que apro­fi­ten els vio­la­dors ja és dins.

Nerea Bar­jola observa que els dis­cur­sos soci­als al vol­tant de les pun­xa­des s’han cons­tituït, jun­ta­ment amb els dis­cur­sos sobre vio­la­ci­ons en grup, en relats des­ti­nats, pri­mer, a limi­tar els movi­ments de les dones ino­cu­lant-nos el ter­ror sexual sobre què pot pas­sar si no actuem com cal. Segon, a ama­gar la raó per la qual un home creu que té dret a pun­xar una dona no ja per agre­dir-la, sinó per espan­tar-la: la rea­fir­mació de l’home com a posseïdor tant de l’espai públic com de les dones que s’hi mouen. Bar­jola afe­geix que això marca la pre­venció de les violències sexu­als, en ser nosal­tres les que ens hem de reti­rar de l’espai públic, o hi hem d’estar alerta, per evi­tar la violència sexual. Mai ho han de fer ells, que són els que la cau­sen.

És en el moment en què els espais estan cons­tituïts i regu­lats a través de nor­mes de gènere que cer­quen sot­me­tre les dones al con­trol dels homes, que evi­tar alar­mes soci­als com les de les pun­xa­des esdevé un afer de país, per la sim­ple raó que la cons­ti­tució d’espais públics i pri­vats al ser­vei dels homes suposa una colo­nit­zació que xoca amb els prin­ci­pis d’una soci­e­tat democràtica que cer­qui garan­tir els drets i les lli­ber­tats de tota la ciu­ta­da­nia. Segu­ra­ment, si en lloc de pri­va­tit­zar en les dones l’experiència del mas­clisme, la col·lec­ti­vitzéssim, és a dir, acabéssim la festa en el moment en què una noia denun­cia una pun­xada o una agressió, com pro­posa la tui­taire Hipo­grifa, la comu­ni­tat se sen­ti­ria molt més inter­pel·lada a actuar.

És aquesta ele­vació dels drets de les dones a la cate­go­ria de drets que tant l’admi­nis­tració pública com la comu­ni­tat tenen l’obli­gació de garan­tir el que pro­pi­cia l’adopció d’acci­ons soci­als que trans­cen­dei­xin tant les acci­ons d’auto­de­fensa que pro­po­sen certs col·lec­tius femi­nis­tes, que seguei­xen dei­xant l’estat i la comu­ni­tat a mans del mas­clisme, com les mesu­res puni­ti­ves que pro­po­sen certs sec­tors polítics, que dema­nen mà dura con­tra els agres­sors mas­clis­tes però rebut­gen qual­se­vol llei o política que fomenti la igual­tat. La Con­se­lle­ria d’Igual­tat i Femi­nis­mes s’ha des­mar­cat d’aquesta dico­to­mia, reforçant pro­to­cols de pre­venció i atenció, d’una banda, i difo­nent mis­sat­ges de sen­si­bi­lit­zació, espe­ci­al­ment diri­gits als homes, de l’altra. No n’hi ha prou, però. La con­se­lle­ria ha de ser la pri­mera línia de lluita con­tra les pun­xa­des i altres agres­si­ons, però cal que la Gene­ra­li­tat i el Par­la­ment assu­mei­xin com a pròpia la garan­tia dels drets i les lli­ber­tats de la mei­tat de la població i tre­ba­llin perquè la soci­e­tat també se la senti seva.