CINEMA FET AMB MÚSICA

Em con­fesso con­su­mi­dora habi­tual de cinema ame­ricà. Tant per cos­tum com per oferta –o sobre­o­ferta, més ben dit–, les pel·lícules pro­vi­nents de l’altre cos­tat de l’Atlàntic han for­mat, for­men i for­ma­ran part de la meva cul­tura audi­o­vi­sual. Repro­du­ei­xen un esce­nari, uns per­so­nat­ges, unes històries i uns cos­tums cone­guts i pro­pers, i per això em costa tant obrir-me a noves pro­pos­tes que em que­den més lluny, sobre­tot soci­al­ment, i que em costa més iden­ti­fi­car. Ja sigui perquè la man­dra de les vacan­ces demana menys exigència a la petita pan­ta­lla, ja sigui perquè la curi­o­si­tat s’accen­tua quan arri­ben les nove­tats a la pla­ta­forma digi­tal de rigor, el cert és que fa poc em vaig estre­nar veient una pel·lícula índia. No m’ho van posar gens fàcil, perquè anun­ci­a­ven un metratge de tres hores amb els subtítols de rigor, però tenia el coman­da­ment a prop per si el visi­o­nat em superava. Tot i això, anava pre­pa­rada amb qua­tre noci­ons bàsiques dels films de Bollywood. La majo­ria nar­ren històries tràgiques d’amor, però sense cap escena íntima, i els rols que es res­sal­ten són molt tra­di­ci­o­nals. També és habi­tual el ves­tu­ari aco­lo­rit, i les cançons i el ball hi són molt pre­sents, extre­ma­da­ment pre­sents.

Al film, els tòpics es van anar com­plint un a un, però encara avui no sabria dir si l’experiència em va agra­dar o només em va impac­tar. M’explico. Ni la història em va engan­xar, ni la inter­pre­tació dels actors hau­ria superat el càsting més bàsic d’una obra de tea­tre d’escola. L’exa­ge­ració en els ges­tos faci­als con­ver­tia els per­so­nat­ges en ninots de gui­nyol i la capa­ci­tat gimnàstica de l’heroi el feia tan creïble com un super­he­roi Mar­vel; ara bé, un cop la música entrava en acció, tot can­vi­ava. Costa d’enten­dre com acon­se­guei­xen encai­xar-la al fil nar­ra­tiu perquè acabi sent una part impres­cin­di­ble del relat. Que la tensió creix?, ballen i can­ten; que es retro­ben els amants?, ballen i can­ten; que l’ene­mic s’apropa?, ballen i can­ten; que tot acaba bé?, ballen i can­ten! El cinema indi trans­forma la vida en un musi­cal per bé o per mal, i mili­ons d’espec­ta­dors entre­gats donen fe que l’aposta con­venç. O no.