El voraviu

Cap geperut es veu el gep, solia sentenciar l’àvia Neus. Resulta molt constatable que tenia tota la raó del món si observes la realitat del dia a dia de la nostra classe política. Fixeu-vos en el cas de la diputada de la CUP Eulàlia Reguant, que ha acusat el govern “d’adormir” el conflicte polític amb la taula de diàleg. Subscric totalment la tesi, i és un fet empíric que l’efectivitat del somnífer és de reconeguda solvència. Però resultaria una sobrevaloració fora mida acceptar que són els seus efectes (els de la taula de diàleg) els que generen l’endormiscament de la CUP, que mai n’ha pres, de taula de diàleg, si és que estem ben informats de les activitats de la CUP. Què és el que els endormisca, doncs? És un misteri del qual no serà senzill treure’n l’entrellat. Com tampoc no és senzill treure l’entrellat de les particularitats que presenta l’exili de l’exdiputada Anna Gabriel amb presentació a Madrid i retorn a Suïssa inclosos. Què és el que els ha temperat? Els lideratges compartits, que distorsionen missatges? La rotació dels càrrecs institucionals, que genera discontinuïtats? Les pugnes internes entre les diferents formacions, que fan variar estratègies? Què manté els cupaires tant o més adormits que els altres? És cert que van anar a la idea al començament de la legislatura i que van arribar a acords amb ERC abans que Junts, però què se n’ha fet, d’aquells acords? On som? Sembla que tots fent migdiada!

Tot comença tal com va acabar, corregit i augmentat. És el cas del Congrés, a Madrid, on els grans negociadors insisteixen en la contrastada tècnica de pouar aigua amb un cistell i, és clar, repeteixen resultats una vegada i una altra. Res. Els vímets són molls, això sí, però no recullen aigua, ni per a un glop. Han dit sí al pla energètic com tenien acordat. No perquè els hagin deixat dir coses, ni perquè els n’hi hagin d’incloure de les que han dit, sinó perquè els han dit que el tramitaran de tal manera (com a projecte de llei) que hi podran dir coses. Exactament aquesta és la contrapartida. Es pot ser més pallús? De veritat es pensen que ens mamem el dit i que no s’ha evidenciat prou que els indults eren a canvi d’un sí a tot? Una altra gran negociació, la del sí al pla energètic, per la qual no calia cap teatralització. I aquí, a Barcelona, ja ho veieu! De cançó enfadosa en cançó enfadosa! Sempre hi ha un ciclista de pega dolça que cau al mig del fang per mostrar-nos que la resta dels independentistes són uns dolents dolentots. Ara la mesa revisarà la suspensió de Borràs i la majoria tornarà a dir que està suspesa i que nomenin substituta per donar fi a la interinitat i Junts tornarà a dir que la millor manera de donar fi a la interinitat és que la mesa revisi la suspensió... No descartin, però, que tot canviï. Hi ha indicis racionals que a Madrid un ciclista de pega caurà al mig del fang i que a Barcelona pouaran amb cistell.

He voltat Castella i Lleó per primera vegada en seixanta-quatre anys. L’havia creuat ara en fa trenta amb moto, de Granada a Santander, sense fer-hi parada i fonda. També havia anat un cap de setmana a Burgos quan el Figueres jugava a segona divisió. Anar i tornar i fer la crònica. Ara m’hi he passat deu dies i he badat una bona estona a cada capital. Burgos, Lleó, Palència, Valladolid, Zamora, Salamanca, Àvila, Segòvia i Sòria. És un país per a badocs com jo. La terra, tres vegades Catalunya. La gent, una tercera part dels catalans. Camps i planúries fins a l’horitzó i monumentalitat medieval en pobles i ciutats. M’he encantat davant totes les grans icones dels llibres de geografia i història del batxillerat. La catedral de Burgos, els vitralls de la de Lleó, les places majors de Valladolid i Salamanca, els ponts sobre el Tormes, el Carrión, l’Esla, el Pisuerga, l’Arlanzón i el Duero; la muralla d’Àvila i l’aqüeducte i l’alcàsser de Segòvia. Tot i no tenir cap procés en marxa, la reafirmació espanyola sovinteja prou en la simbologia pública i privada. Banderes, domassos i detalls i detallets en el vestir de la ciutadania. Molt aire de funcionari i de pensionista, i no gaire més inversió que la pública. Es bolquen al turisme i no falta plantació d’aerogeneradors i fotovoltaiques a cap de les províncies. Només un detall amb el turisme català. L’aplicació per a la visita de la catedral de Burgos tenia versió en català, eusquera i gallec. L’única.

Deia l’àvia Neus que les muntanyes no es troben però els homes sí. Podeu estar convençuts que la vigència del principi és universal, que la dita té la seva accepció a tots els racons del món i que no falla mai. En un país tan petit com el nostre, encara menys. Vaig trobar José Manuel Pérez Tornero a finals dels setanta a la Facultat de Ciències de la Informació, on no va tenir cap escrúpol per donar pel sac a un grapat d’estudiants en un foc creuat de semiòtics per una guerra de poder entre semiòtics que no entenien ni els semiòtics. Alguns encara tenim aquella assignatura pendent i l’expedient traslladat a la Universitat del País Basc, on fa una becaina de per vida. Passats els anys, amb molts de serveis prestats a l’esquena, premiat, llorejat, distingit i promocionat, trobo José Manuel Pérez Tornero, que des de la presidència de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola continua donant pel sac. Per la raó que sigui, havia de col·locar Josep Cuní, que sempre hi ha raons per col·locar algú com Josep Cuní, i com que la presidència li dona dret a fer-ho sense encomanar-se a Déu ni al diable, ho fa. El consell d’informatius de RNE ha posat el crit al cel perquè troba injustificable el fitxatge per “imposar un responsable editorial sense tenir en compte l’opinió dels directius ni dels treballadors de la ràdio” i també pel petit detall que obliguen els que han complert els 65 anys a jubilar-se i fitxen Josep Cuní, que ja en té 68.

El professor Santiago Niño Becerra n’ha dit i n’ha escrit de grosses grosses, i n’ha ensopegat més d’una. Quan surt de circuit, que és sovint, genera un ampli recorregut en mitjans i xarxes. Ara ve a dir –de fet, ho ha dit textualment– que estem vivint “l’últim estiu”, volent significar que el vivim, pel que fa a hàbits i a consums, com si estiguéssim convençuts que és la darrera oportunitat, perquè ja mai més res no serà igual. Com un cant del signe global que s’evidenciarà en la restauració, on l’espetec serà considerable i la mortaldat, majoritària. Espera una patacada que farà desaparèixer el 75% dels negocis. El 75%! Tres de cada quatre! És exagerat o tindrà raó? El debat s’ha esmorteït sol perquè el país està servint esmorzars, dinars i sopars, però és possible que acabi com diu. No seria el primer ni l’últim sector que un canvi d’hàbits de consum el portaria a una profunda transformació i quasi desaparició en la forma més tradicional que l’havíem conegut. No veiem gent amb el diari sota el braç, ni posem la ràdio o la tele per escoltar les notícies quan és l’hora en punt, ni fem cua per anar a veure pel·lícules en una sala. N’hi ha que no van mai al banc, que ja no criden taxi ni busquen aparcament perquè van directes al que està lliure i n’hi ha que no han comprat mai cap disc ni cap CD. Cada dia hi ha més ciclistes i motoristes que reparteixen manduca amunt i avall a totes hores. El 75%, Niño Becerra? A veure si faràs curt aquesta vegada!

Al mateix temps que anuncien mobilitzacions a la tardor i l’hivern contra la congelació salarial i per la pujada del salari mínim, entre d’altres, sindicats i sindicalistes s’envalenteixen perquè la reforma laboral de la reforma laboral ha aconseguit “desprecaritzar” el mercat. Augmenten els contractes indefinits. Les xifres que donen són esplendoroses. En tres anys la contractació indefinida ha passat del 16% al 40% i creuen que aviat se situarà en el 50%. Formidable! La pregunta que et queda al pap és la que formula el títol. Què dura un contracte indefinit? No és un de temporal sense data fixada? Què impedirà que se’l defineixi d’un dia per l’altre? Què hi ha per temps indefinit fora del funcionariat? Tindrem xifres algun dia del que hauran durat els contractes indefinits que se signen de més des de fa tres anys? Hi ha res més que estètica i estadística al darrere de la situació que descriuen? Dura més un contracte que el que dura la feina pel fet que sigui indefinit? No se’l defineix ràpidament (per indefinit que sigui) quan no es pot mantenir la relació contractual? Camil Ros, el secretari general de la UGT, es mostra satisfet per l’augment d’indefinits i dubta molt, en canvi, que les dades mostrin “un horitzó de profunda recessió” i que rere aquest tipus de missatges hi ha l’interès de certs sectors patronals. Esperem que hi entengui més que Macron, Niño Becerra, Sala i Martín i la Reserva Federal dels Estats Units, entre d’altres.

Ja ho sabien, que això passaria. Sabien que l’ONU els deixaria clar que estaven vulnerant el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Però se’ls en fotia. Se’ls en fotia llavors i se’ls en fot ara, perquè sabien que passaria tard, quatre anys tard, quatre anys després dels fets, quan ja són irreparables del tot. Igual que sabien i saben que hi haurà més resolucions de més organismes internacionals que els diran que són uns penques. Que prevariquen i que s’arrebossen amb les lleis quan els convé per la unitat de la pàtria. Ho sabien i ho saben. Perquè ho han fet i perquè ho han fet a consciència i perquè s’han felicitat i premiat entre ells per haver-ho fet. Han vulnerat drets, han construït relats, han maquiavel·lat acusacions, han retorçat la llei i el dret processal i han abusat dels aparells de l’Estat per anar contra unes idees. I a ells què? Que se’ls en fot la declaració de l’ONU que ahir va esperonar les desorganitzades files independentistes? Els unionistes són pragmàtics i pensen que no en fotrem cap tros a l’olla, que ja no són diputats i que els dies de presó ja els han passat i que ara ja no van agafats de la maneta. Enviaran els unionistes emmascarats (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) a fer manyagues i a raspallar i repetir que anàvem estesos i que no els vàrem deixar cap més opció i tota la cantarella de la legalitat i la Constitució.