MALA PEÇA AL TELER

La mobi­lit­zació al car­rer aquesta Diada serà un indi­ca­dor deter­mi­nant de fins a quin punt Cata­lu­nya con­ti­nua pen­sant-se com a nació al marge del mis­satge que eme­ten les elits polítiques inde­pen­den­tis­tes des dels des­pat­xos, dedi­ca­des en exclu­siva a la gestió més o menys exi­tosa de l’auto­no­mia i a dis­fres­sar el fracàs abso­lut del full de ruta que ERC, Junts i la CUP havien pac­tat per esce­ni­fi­car els fruits que havia de donar el tri­omf històric del 52%.

Per tant, tor­narà a ser la soci­e­tat civil trans­ver­sal la que man­tin­gui el pols naci­o­nal en un cicle polític poste­rior a l’1-O que ha gene­rat molta frus­tració, però també per­sistència entre el gruix de l’inde­pen­den­tisme civil per no mal­ba­ra­tar un capi­tal humà, social i polític que va acon­se­guir que tot un estat auto­ri­tari fes fallida amb l’arma de la uni­tat democràtica i pacífica. Tant ERC com Junts i la CUP con­ti­nuen apel·lant retòrica­ment al man­dat de l’1-O, però a la vegada prac­ti­quen la divisió i la lluita fra­tri­cida amb què apla­nen el camí a Madrid.

I aquesta lluita per­ma­nent con­du­eix l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal a un car­reró sense sor­tida. Mala peça al teler d’un movi­ment majo­ri­tari i trans­ver­sal a tota la soci­e­tat cata­lana que no entén ni de dre­tes ni d’esquer­res, ni de classe social o ori­gen, com queda demos­trat cada any obser­vant el car­rer durant la Diada o en qual­se­vol mobi­lit­zació pacífica i democràtica que orga­nitza l’inde­pen­den­tisme.

Mala peça al teler de Junts per Cata­lu­nya, que ara es troba en l’atzu­cac de deci­dir si aban­dona el govern de la Gene­ra­li­tat amb ERC perquè no s’ha com­plert l’acord de govern en matèria naci­o­nal –tam­poc la CUP ha exe­cu­tat la con­dició de fer una qüestió de con­fiança si el pre­si­dent Ara­gonès no acon­se­guia avenços en la taula de diàleg amb Madrid– i perd la ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat que té com a par­tit a les por­tes d’unes elec­ci­ons muni­ci­pals que seran clau per rati­fi­car si l’inde­pen­den­tisme con­ti­nua sent una majo­ria sòlida i quin és el repar­ti­ment de les for­ces entre dues opci­ons estratègiques que sem­blen opo­sa­des. Sor­tir del govern pot tenir l’efecte premi, per als votants inde­pen­den­tis­tes dece­buts amb ERC per no avançar, però també l’efecte càstig si l’elec­tor deter­mina que Junts no toca de peus a terra i posa en risc els mínims avenços que es puguin pro­duir com a país.

Mala peça al teler d’ERC. Si el govern es trenqués, els repu­bli­cans hau­rien de bus­car altres socis, és a dir els comuns i el PSC: el famós tri­par­tit. No seria fàcil de ges­ti­o­nar, aquest viratge. Aquí la qüestió és si l’elec­tor con­si­de­ra­ria que és un acte de res­pon­sa­bi­li­tat d’ERC man­te­nir l’exe­cu­tiu amb altres socis o si, per con­tra, cul­pa­ria la for­mació per no haver com­plert amb el full de ruta i haver entre­gat la Gene­ra­li­tat a l’uni­o­nisme. En tot cas, l’aposta d’ERC pel diàleg amb Madrid té el suport d’aquests dos hipotètics socis i per­me­tria man­te­nir el dis­curs de la sor­tida nego­ci­ada al con­flicte davant l’aposta de Junts de tro­bar camins democràtics alter­na­tius –“pre­pa­rar el ter­reny”, en parau­les dels jun­ters– per cul­mi­nar el man­dat de l’1-O. Ara bé, aquest ter­reny, com reco­nei­xen a banda i banda, no està pre­pa­rat, i Junts tam­poc no con­creta alter­na­ti­ves.

Mala peça al teler de la CUP. La seva funció fis­ca­lit­za­dora i pres­si­o­na­dora dels dos grans par­tits sem­bla que s’ha dis­solt com un terròs de sucre. Els cupai­res no tro­ben tam­poc el seu encaix en l’acti­vi­tat par­la­mentària, i al car­rer i con­tri­bu­ei­xen més a posar bra­ses al foc que no pas a apa­gar l’incendi, com havien fet en el pas­sat. De fet, molts enfron­ta­ments sag­nants entre ERC i Junts s’havien resolt gràcies a la medi­ació de la CUP.

I final­ment, mala peça al teler par­la­men­tari. S’albira amb el cas Laura Borràs un xoc de trens de les dimen­si­ons de quan es va sus­pen­dre el ple d’inves­ti­dura telemàtica del pre­si­dent Puig­de­mont. Aquell dia, les rela­ci­ons de con­fiança entre l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal es van tren­car i des d’ales­ho­res s’han anant cosint les feri­des. Però la cica­triu hi és. Tots ple­gats neces­si­ta­ran altura de mires i gene­ro­si­tat per afron­tar el nou curs polític i no des­truir la majo­ria del 52% al Par­la­ment.