Les coses importants

Diu el juga­dor de fut­bol del Real Madrid, Vini­cius, que amb deu anys ja l’insul­ta­ven al camp per ser negre. Fa dos caps de set­mana, el noi va tor­nar a ser pro­ta­go­nista més pel seu color de pell que no pas per la seva habi­li­tat amb la pilota. Un nombrós grup de segui­dors de l’Atlético de Madrid li van dedi­car insults i càntics ofen­sius en un epi­sodi que no per ser habi­tual és menys con­dem­na­ble. El racisme és una xacra tan adhe­rida en l’ADN de l’ano­me­nat esport rei que els intents, més o menys encer­tats, d’erra­di­car-lo han estat tímids i poc reei­xits i no han tin­gut fins ara el resul­tat espe­rat.

La nor­ma­lit­zació de l’atac a l’adver­sari en for­mat crit i esbron­cada, com si es tractés més d’una guerra que no pas d’una com­pe­tició, obre la porta a superar els límits del res­pecte i de la dis­ci­plina. I superar-los sabent que no hi haurà con­seqüències prou impor­tants perquè els res­pon­sa­bles s’ho pen­sin dues vega­des abans de tor­nar-ho a pro­var. Sem­pre hi haurà algun direc­tiu,o més d’un, que després d’afa­nyar-se a cri­ti­car amb duresa l’inci­dent davant les càmeres, rebai­xarà la con­demna fora del focus mediàtic amb aquell argu­ment lamen­ta­ble que s’ha fet cèlebre: “El fut­bol és així.” Com si tot allò que passés dins del camp fos aliè a les mínimes nor­mes de con­ducta. I que no em vin­guin a jus­ti­fi­car les sor­ti­des de to com la con­seqüència lògica de la passió que deter­mi­nats afi­ci­o­nats expres­sen pels colors del seu equip. Si algú s’exalta tant que és incapaç de com­por­tar-se, doncs que es pren­gui una dutxa freda o que vegi el par­tit tan­cat a casa. El racisme no hau­ria de tenir cabuda enlloc i en cap dels seus ves­sants, perquè un sim­ple insult “sense importància” d’avui marca el camí de l’agressió de demà. L’últim exem­ple? Un par­tit infan­til entre la Piri­naica i el Sant Vicenç de Cas­te­llet que es va sus­pen­dre pels crits i ges­tos imi­tant un mico pro­vi­nents de la grada i adreçats a un juga­dor de 12 anys. Els autors? Un grup igual­ment d’infants d’11 a 14 anys. L’inci­dent sem­bla que ni tan sols va que­dar reflec­tit a l’acta de l’àrbi­tre. Total, són coses sense importància, no?