Els costos i la dubtosa legalitat de la repressió

Fa pocs dies ens vam despertar amb una notícia que ens avançaven diversos mitjans de comunicació sobre una causa penal oberta al jutjat central d’instrucció (JCI) número 6 de l’Audiencia Nacional en contra d’un grup molt ampli de ciutadans catalans als quals es vincula amb l’independentisme i amb la suposada creació de l’anomenat CNI català. Analitzar aquesta causa i no preocupar-se són coses que resulten incompatibles per a qualsevol demòcrata. M’explicaré.

Es tracta d’una causa en què no s’investiguen fets sinó persones; en realitat, en democràcia, els procediments penals s’articulen al voltant de la investigació de fets, dels seus autors, i sempre assumint que els fets esmentats tenen rellevància penal, és a dir que són delictius.

En la investigació del JCI –dedueixo que tant en aquesta com en les d’altres procediments semblants d’inconfusible tuf feixista– sembla evident que la imaginació, la creativitat argumentativa i el més absolut allunyament de la realitat i de les regles de la lògica són el que ha guiat els investigadors i el jutge que ha permès un despropòsit així.

Es parteix establint que el que s’investiga és un organisme anomenat CNI català que estaria, al seu torn, vinculat amb l’administració autonòmica catalana i, tot plegat, en col·laboració directa amb alguns membres dels CDR; per dotar-lo d’un aire criminogen, es diu que la finalitat d’aquest organisme i dels que hi estan relacionats no seria cap altra que portar a terme accions subversives mitjançant la violència i la força, i que una d’aquestes accions seria l’assalt al Parlament de Catalunya. Partint d’aquest disbarat, es va ampliant el grup de ciutadans investigats: dels quatre inicials es passa a més de quaranta, els únics delictes dels quals són el seu compromís i la seva militància política.

Al llarg del procediment ballen els noms, els investigats i les persones esmentades per tal de fer el decorat adequat i intentar presentar com a delictiu el que no és res més que activitat política i associacionisme civil, articulat a l’entorn d’organitzacions no només legals sinó àmpliament conegudes.

En aquesta dinàmica inquisitorial hi han participat, a més de la Guàrdia Civil, el fiscal i el jutge del cas, que ha estat qui, en definitiva, ha anat donant cobertura legal a unes actuacions que disten molt de ser no ja pròpies d’un estat democràtic i de dret, sinó fins i tot legals per diferents motius. En qualsevol cas, els autors d’aquest disbarat –també del dispendi de recursos públics i de l’actuació il·legal– estan perfectament identificats per al moment en què es recuperi la serenitat, la sensatesa i es vulguin exigir les oportunes responsabilitats per uns actes –els dels investigadors no pas els dels investigats– que, almenys en aparença, tenen clars aires d’il·legalitat.

La profunditat amb què s’ha investigat tots aquests ciutadans –és a dir, les barreres legals que s’han franquejat–, així com els recursos públics malgastats en un procediment inquisitorial que només pretenia, queda clar, obtenir informació en lloc d’esclarir fets delictius, és de tal magnitud que a cap ciutadà el pot deixar indiferent… Potser fins i tot alguns dels que pensen que per la pàtria tot s’hi val, quan sàpiguen la quantitat de recursos que s’han malgastat canvien d’idea.

En aquest procediment, per anomenar-lo de manera educada, s’han utilitzat balises de seguiment de vehicles –algunes són capaces, també, de gravar les converses que es produeixen dins dels cotxes espiats–, intervencions telefòniques amb la instal·lació d’aplicacions espia (a l’estil de Pegasus, a pesar de les negacions permanents del ministre Marlaska), accés indiscriminat a antenes de repetició de telefonia mòbil (les conegudes com a BTS), ús d’IMSI Catcher i molts altres dispositius i sistemes d’intrusió electrònica, micròfons ambientals, seguiments, accessos a arxius oficials de caràcter confidencial, etc. Sens dubte, tot això ha tingut un cost que no és menor, si tenim en consideració que parlem de tecnologia de primer nivell i que no està pensada perquè se’n faci un ús massiu i indiscriminat com el que se n’ha fet a Espanya.

I també s’han malgastat milers d’hores de feina d’homes, entre efectius de la Guàrdia Civil i funcionaris del jutjat que ho ha autoritzat, la qual cosa ens dona una altra idea de quants diners han pogut ser malbaratats en la investigació de persones i no de fets. En aquest apartat segur que hi deu haver qui deu pensar que com que es tracta de funcionaris públics ja està comptabilitzat, però –i aquesta és la qüestió de fons– la dilapidació d’aquests recursos no forma part del destí que s’hauria de donar a aquests sous.

I, com si res d’això fos prou, hem de tenir en compte que el procediment del qual hem tingut coneixement no és l’únic que s’està fent en contra d’independentistes catalans, amb els mateixos criteris inquisitorials que he descrit aquí i que, per tant, la xifra del dispendi de diners públics que resulti d’aquest procediment haurà de ser multiplicada per tants procediments com s’han obert amb la mateixa excusa i el mateix nivell d’esoterisme deductiu utilitzat en aquest de què us parlo. Més clarament: si en dos volums –si fa o no fa unes mil pàgines– s’han gastat tot això que estic descrivint i que està pendent de ser quantificat, quant suma el que s’han gastat en tota la repressió a l’independentisme català, el seu entorn i les seves defenses?

Si pensem en causes com les que investiga el jutge Aguirre, que per a l’Audiència Provincial de Barcelona s’han convertit en un autèntic sudoku processal, estic segur que la xifra es multiplicarà per molt. Uns diners que estan sent dilapidats perquè no persegueixen cap finalitat legítima ni serveixen per investigar cap tipus de delicte real, tal com va reconèixer el mateix Aguirre respecte de la inexistent trama russa del procés. I això sense comptar els fons que s’han gastat només en traduccions inútils, viatges i seguiments als exiliats, una xifra no menor que tampoc mai ha estat esclarida.

L’administració de justícia es lamenta permanentment de la falta de mitjans de què disposa, i crec que té raó de queixar-se, però segurament, abans de tornar a reclamar més mitjans seria convenient que indaguessin i aclarissin quants diners s’estan dilapidant per jutges, tribunals i forces i cossos de seguretat de l’Estat amb finalitats que disten molt de correspondre’s amb les que constitucionalment i legalment tenen assignades.

Estic segur que, més aviat que tard, tindrem la xifra global de tot el que s’han gastat en la repressió a l’independentisme i que serà el moment de plantejar-se què tenim al davant realment. Al final, descobrirem que, en el fons, a Espanya s’espia per sobre de les seves possibilitats i que part dels diners que es gasten per fer-ho ni tan sols són de procedència estatal sinó europea.