La gran batalla

Des que s’ha sabut que els dies 24 i 25 de novembre tindrem dues vistes orals al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) per dues demandes d’anul·lació que vam presentar en contra de diverses decisions del Parlament Europeu, no són poques les preguntes que se’ns han anat plantejant i, sense desvelar aquells aspectes que ens reservarem per exposar-los davant el TGUE, m’agradaria donar algunes pinzellades sobre el que està realment en joc en aquests procediments i vistes.

La primera de les vistes orals, la del dia 24 de novembre a partir de les 14.00 hores, es correspon amb la demanda d’anul·lació que vam presentar el 20 de febrer del 2020 en contra de la decisió de l’aleshores president de Parlament Europeu de 10 de desembre del 2019 per la qual es va negar a obrir el procediment de defensa de la immunitat dels eurodiputats Puigdemont i Comín sol·licitada el 10 d’octubre del 2019.

Desconeixem quin serà el pronunciament del TGUE respecte a una demanda que, tot i ser important, ha quedat superada per les mateixes decisions, primer, del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de 19 i 20 de desembre del 2019, i després condicionada per la sentència del mateix TGUE de 6 de juliol del 2022.

Aquesta sentència, pendent d’un recurs que hi vam interposar, va establir clarament que:

“90. Tenint en compte això, en el cas que ens ocupa, procedeix considerar que els demandants, els noms dels quals figuraven en la proclamació de 13 de juny del 2019, van adquirir la condició de diputat europeu en aquella data i gaudien en conseqüència, per aquest simple fet, de la immunitat prevista en l’article 9, paràgraf segon, del protocol núm. 7. Per la resta, aquest punt ja és pacífic entre les parts.

91. Així mateix, de la jurisprudència citada als apartats 86 i 87 de la present sentència en resulta que l’adquisició pels demandants de la condició de diputat europeu i, en conseqüència, de la immunitat prevista a l’article 9, paràgraf segon, del protocol núm. 7 que s’associa a l’esmentada condició deriva exclusivament de la proclamació de 13 de juny del 2019 i, per tant, no podia ser qüestionada ni per l’expresident del Parlament ni pel mateix Parlament.”

El triomfalisme amb què va ser rebuda la sentència, de 6 de juliol en què se’ns desestimava la demanda pel nacionalisme espanyol més ranci els va impedir veure el que deien, clarament, aquests dos paràgrafs i altres paràgrafs rellevants i, per tant, el que reclamarem el proper 24 de novembre és que el Parlament Europeu no va defensar la immunitat de dues persones a qui el mateix TGUE considera que tenien la condició de diputats des del 13 de juny del 2019 i, per tant, immunitat digna de ser defensada.

En la vista del dia 25 (que se celebrarà des de les 9.30 hores) la cosa va del suplicatori i de com es va arribar a una votació que, al final, va ser molt més ajustada del que esperava el nacionalisme espanyol.

No serà una vista ràpida ni senzilla. De fet, la previsió és que estiguem tot el dia a la sala al·legant, debatent, contestant les preguntes del Tribunal i intentant respondre aquells plantejaments que, sobre la marxa, vagin fent les representacions del Parlament Europeu i del Regne d’Espanya.

En aquesta demanda, com no podia ser d’una altra manera, hem obert un ventall de vuit al·legacions diferents que passen per reclamar la falta de motivació de la decisió en diversos aspectes, la falta de norma habilitant de l’òrgan sol·licitant del suplicatori (competència), falta d’imparcialitat tant del comitè d’afers legals del Parlament (específicament el seu president Adrián Vázquez) com del mateix ponent de les tres resolucions, la vulneració del dret a ser escoltats amb relació a una sèrie de violacions de drets fonamentals, la vulneració del principi de bona administració en diversos aspectes així com del principi d’igualtat.

Hi haurà molt a discutir i, tot plegat, a partir d’un element base: si hi va haver o no una falta d’imparcialitat del president del comitè d’afers legals del Parlament i del ponent de les tres resolucions, tema que ha estat essencial en la decisió adoptada pel vicepresident del TJUE el passat 22 de maig en què ens va estimar el recurs de cassació interposat amb relació a les mesures cautelars sol·licitades després de ser adoptat el suplicatori i acordat l’aixecament parcial de la immunitat.

En la resolució, el vicepresident del TJUE va deixar clar que:

“199. D’acord amb aquest principi, incumbeix a les institucions, als òrgans i als organismes de la Unió complir el requisit d’imparcialitat en les seves dues vessants, que són, d’una banda, la imparcialitat subjectiva, en virtut de la qual cap dels membres de la institució interessada ha de prendre partit ni tenir prejudicis personals, i, de l’altra, la imparcialitat objectiva, de conformitat amb la qual la referida institució ha d’oferir garanties suficients per descartar qualsevol dubte legítim sobre un possible prejudici.

200. En el cas que ens ocupa, els comportaments del ponent i del vicepresident de la comissió JURI a què es refereixen els recurrents poden, a primera vista, manifestar una presa de partit o un prejudici personal desfavorable envers els recurrents.”

Un cop més, sembla evident que les sentències dels grans tribunals europeus cal saber llegir-les sense que les banderes ens ennuvolin la vista.

Exposant-ho a grans trets, aquest el marc en què ens mourem a Luxemburg els dies 24 i 25 de novembre; no sabem què decidiran ni tampoc quan ho faran, simplement en podem tenir estimacions fundades.

Ens trobem amb un litigi estratègic únic, plantejat dins del marc de la Unió Europea, basat exclusivament en dret europeu i que afecta una concreta minoria nacional europea que lluita, incansablement i aferrissada, pel reconeixement dels seus drets i el dels seus autèntics líders, entre els quals drets es troba la immunitat d’aquelles persones a qui una àmplia majoria de catalans va designar per representar-los a Europa.

Sigui quin sigui el resultat final, els catalans poden estar tranquils perquè ja han guanyat, i això per un fet tan simple com que si hi ha qui no s’ha rendit aquest ha estat l’exili i la seva defensa dels drets de tots els catalans i, també, de tots els europeus ja que aquí la cosa no va només d’una concreta minoria nacional sinó, sobretot, de democràcia.

Una millor defensa de la democràcia (de la de tots), i els seus principis, que la desplegada en aquests litigis és difícil de trobar, perquè tot el que ha passat fins ara a Catalunya i del que s’ha fet en contra de l’independentisme català es basa en una interpretació antidemocràtica del dret, just la contrària de la que hem anat a buscar i a exigir a Europa.