JUSTÍCIA O REVENJA?

El cas Dalmases, que quan tanco aquest article es troba en plena efervescència mediàtica, és l’exemple clar de fins a quin punt la política encara avui és un niu de serps. Més enllà de la condemna a una actitud prepotent i inexcusable cap a una periodista, amb què tothom pot estar d’acord, l’assenyalament dels partits rivals, i de dins mateix de la formació de què forma part, fa ferum de revenja. Les xarxes socials, que les carrega el diable, i determinats mitjans han abanderat una cacera de bruixes que des del primer moment tenia com a objectiu prioritari no pas la purga d’una acció denunciable, sinó l’eliminació del personatge de l’esfera pública.

L’actitud de l’encara diputat és vergonyosa i mereix un correctiu, però en la mesura de la falta comesa. Un cop determinada a través d’un informe, convenientment filtrat d’altra banda, i exposat el cas dins del partit, aquest l’ha d’alliçonar i assegurar-se que no tornarà a actuar de la mateixa manera. Si cal, se l’expulsa, però pels fets provats, no pas per la pressió social. Els protocols serveixen per a això, perquè són instruments útils per garantir el millor funcionament d’una estructura, també la política, i haurien de ser prou eficaços per no generar dubtes. La perversió del sistema arriba, però, quan se’n fa un ús interessat que té poc a veure amb l’objectiu amb què va ser creat. Que Dalmases va actuar com un prepotent? Sí. Que hauria d’haver-se disculpat amb més convenciment i tancar el tema? També. Que té un problema greu si considera que escridassar la gent és la manera habitual de tractar-la? Encara més d’acord. Ara, utilitzar l’incident per exigir el seu cap en una safata de plata quan davant actituds semblants els mateixos que ara l’esbronquen han girat la cara és d’un grau d’hipocresia superlatiu. Justificar que l’execució pública del diputat és necessària per aplanar les sempre difícils relacions entre periodistes i polítics és pecar d’ingenuïtat o, pitjor, és mentir descaradament. D’abusos de poder, ni un, i d’expedients tots els que calgui. Ara, sempre amb la garantia que s’actuarà amb justícia.