El voraviu

Pedro Sánchez circula aquests dies escoterit com un gínjol lluint el 40è aniversari de la victòria socialista del 82 com si hagués estat seva, com si hagués estat obra i gràcia de les seves habilitats i dots de prestidigitador. Tant és així que Alfonso Guerra (timbaler dels descamisats) li ha recordat que el que hi era, era ell. Va ser una gran victòria. Un deliri col·lectiu. L’arraconament i la superació real i pràctica del règim franquista. Ho havia de ser. Vaig aplaudir-la amb les orelles. Jo també duia americana de pana i jerseis de coll alt. Tenia 24 anys acabats de fer i un contracte fix de redactor a El Punt Diari. Glòria celestial! Després ha estat el que ha estat i ha significat el que ha significat per a Catalunya, per a l’espanyolització del PSC, per a la monarquització del republicanisme, per als cents anys d’honradesa i per a tants altres mites que la Transició ha penjat a l’armari. No va ser només una. Varen ser tres. Tres majories absolutes seguides. 202, 184 i 175 diputats. Anys 1982, 1986 i 1989. Allà es varen concebre i aixecar les parets mestres d’aquest règim del 78, que ara ens escanya. Cap de les tres majories absolutes haurien existit si tots fóssim iguals davant la llei electoral, la desigualtat més gran del sistema. Les diferències que els va regalar la llei d’Hondt varen ser 37, 33 i 37 diputats respecte de si el vot de cada ciutadà hagués valgut el mateix. El sistema penalitza minories perquè viuen còmodes en el mano i ordeno.

A poc a poc l’estrany cas del diputat Dalmases deixa de ser estrany, deixa de ser cas i deixa de ser de Dalmases. És el cas de Borràs i els que la volten, que déu-n’hi-do la vergassada al cap que tragina cadascú per reaccions que tenen i declaracions que fan. Colla de dròpols enganxats a totes les ballestes que els han parat i que no tenen perdó dels militants per paelles brutes que surtin a emmascarar-los, que n’hi ha moltes. La guàrdia de corps del laurisme (De Dalmases, Cuevillas i Masdeu) són candidats a tot premi llimona, marxívol, vinagre o mosca borda que s’atorgui, però la palma és per a la Joana Masdeu. Potser no sabrem mai amb certesa qui és Joana Masdeu, però vist com i quan ha saltat a l’escena i la mala traça exhibida per piular fakes, és burra, burra, burra. O burro, burro, burro. No és estrany que una ment tan preclara canviï de gènere en adoptar un pseudònim. S’hi ha esforçat de tal manera que costa trobar-li el sinònim més adequat: ase, babau, badoca, bajà, beneita, bleda, borinot, cap buit, cap d’ase, cap de carabassa, cap de fava, cap de meló, cap de suro, capsigrany, carallot, carxofa, ceballot, cretí, curt, curta d’enteniment, curt de gambals, encantat, enze, estúpid, fava, gamarús, gusarapa, idiota, ignorant, imbècil, liró, llanuda, lluç, nècia, obtús, orelluda, pallús, panoli, ruc, sabatot, sapastre, soca, sòmines, tanoca, terròs, tòtila, totxo, tros de quòniam, ximplet, pardal o suro. L’àvia Neus potser triaria sabatot.

Si l’independentisme eixamplarà o no la base, que és la pretensió inicial del junquerisme per abandonar el camí de la contemplació, ja es veurà quan arribi el moment. I quan sigui l’hora també es veurà què haurà estat el que hagi servit per eixamplar-la, que eixamplar-se s’eixamplarà segur, diguin el que diguin ara unionistes i unionistes emmascarats sobre el final del procés. És innegable, des de la fugida d’Egipte comandada pel 56% de Junts, que qui s’eixampla és ERC, tot i que és evident que s’eixampla per la cúpula, més que per la base. Faltava la CUP, després d’eixamplar-la amb ex-PSC, ex-ECP i ex-CiU. I vet aquí com després de Nadal, Ubasart i Campuzano ara han incorporat Mireia Boya a una direcció general i Maties Serracant a una assessoria de conseller. La feina feta és indiscutible, i l’ampli espectre sobre el qual s’ha agafat peix, també. La pregunta a fer al cervell que comanda l’operació per a l’hegemonia independentista seria si això ja situa l’actual govern en un 90% de representativitat, però no s’ha sentit de moment cap declaració institucional en aquest sentit, o jo no l’he sentit. És possible que s’ho creguin. Si amb els tres dissidents proclamats consellers es veien en un 80%, tampoc és res de l’altre món que adjudiquin deu punts més a l’univers cupaire captat. Del 80% al 90% via Mireia Boya. És el que té eixamplar per la cúpula. Sumes que és un dona-me’n dona-me’n, que diria l’àvia Neus.

Al president Puigdemont, a vegades costa d’entendre’l, però a vegades se li entén tot i a la primera. Ahir va ser un d’aquests dies en què se li va entendre tot. Fa cinc anys que és a l’exili i el seu futur personal continua depenent de mil variables, mentre que el futur de la nació depèn, bàsicament, de si Puigdemont pacta o no. No en depèn en el sentit que hi hagi futur o no hi hagi futur per a la nació catalana, que de futur n’hi haurà sempre per molt que garlin unionistes i unionistes emmascarats i per molt que s’articulin pactes amb neoautonomistes. En depèn en el sentit de quin serà aquest futur i com de lluny poden quedar en el temps les possibilitats reals d’independència i llibertat dels catalans. Si Puigdemont no pacta, és molt possible que tota aquesta enganyifa (perquè això sí que és una enganyifa) de la recuperació de la convivència, de la mà estesa i de l’estratègia del retrobament entre catalans i amb els catalans no tingui gaires més efectes que una tamborinada d’estiu que just mulla el terra, que no fa baixar ni un grau la temperatura i que deixa l’ambient més enganxifós. Si Puigdemont no pacta i persisteix en la via europea, trigarem el que trigarem, però tornarem a respirar. Si Puigdemont pacta (i per això el busquen i el buscaran contínuament), passarà allò de què ell mateix ens ha previngut: “No se solucionarà el conflicte amb l’Estat i ens hauran liquidat com a nació.” Si no per sempre, per molts i molts anys.

Han trobat el tumult que tant van buscar i que no va existir. Han posat tumultuari el debat sobre la reforma del delicte de sedició al Codi Penal. Els del PP reclamen a Sánchez un compromís escrit que no el tocarà si vol desencallar la reforma del poder judicial. Una excusa de mal pagador com una altra, tant se val, però la vida és dura i no dura. Tot ve de la carta del president Puigdemont en què parlava dels missatgers de Sánchez a Waterloo. Joaquim Nadal, que encara deu tenir alguna molla rovellada per la falta d’ús i que hauria estat més bonic callat, deia que “la carta no aportava res de nou”. Però era un verdader atac amb dron a la vergonya dels 1.429 dies que porta caducat el poder judicial. Ploren tant no haver trobat res tumultuari en el procés i estan encara tan rabiosos d’haver hagut d’inventar ridiculeses com l’atac estratègic amb Fairy als piolins, que han decidit que sigui tumultuari el debat sobre la sedició. Jaume Asens, que és dels qui acabarà amb el cul més pixat, es preocupa pel futur, segurament perquè veu perdut el present. “Mantenir aquest delicte és una amenaça”, diu. García Page i la ministra portaveu creuen que primer ha de venir Puigdemont a complir amb la justícia i a retre comptes, com si la justícia europea a la qual està presentat no tingués res a veure amb Espanya. Rufián ja va dir fa dies que a la gent se li’n fot, el tema. Però és compromís del debat d’investidura. Un tumult amb totes les de la llei.

Els gestors d’ERC no escarmenten. Cargolen fins a l’ofec i a la humiliació qui no els fa la gara-gara. Més ben dit, cargolen fins on els sembla que els ofegaran i els humiliaran. Sense vergonya. Sense contemplacions. Sense miraments. Parlo per experiència pròpia. I no torno a referir-me a la vergonyosa retallada de publicitat institucional que va fer el secretari de comunicació Miquel Martí Gamisans a El Punt Avui entre el 2018 i el 2021. No parlo de les discrecionals subvencions a projectes atorgades aquest any pel secretari Oriol Duran en què ens han tractat pels parracs. Parlo d’aquest mes d’octubre. Des del dia 18 fins a final de mes. Fins abans-d’ahir. Des que tornen a manar en la publicitat institucional, han contractat quinze planes a l’Ara i tres planes a El Punt Avui. Ni doble, ni triple, ni quàdruple. Cinc per cada una. A veure si aprenem a fer la farina plana. Així és com les engalta i se les gasta ERC. Cinc a un. No importa que la nostra OJD (diaris venuts) sigui millor (20%), ni que el nostre EGM (diaris llegits) sigui millor (11%). Són minúcies. Els calés són seus, ells manen i tu et fots perquè no fas la bondat que et demanen, escrius el que penses i deixes que ho facin els periodistes de la casa. Els crits i les estrebades del diputat De Dalmases queden com una carícia i una moixaina a la llibertat d’expressió al costat del mètode ERC. Com diria l’àvia Neus, uns s’enduen la fama i els altres carden la llana.

No els ho va manar ningú. Ho van fer com a afectats per la síndrome d’Estocolm o ves a saber quina patologia sobrevinguda després del cop d’estat. El mateix Narcís Serra ho explica sense embuts amb motiu dels quaranta anys de la victòria socialista del 1982. Havien de dissimular la frenètica activitat sexual de Joan Carles I, i els serveis secrets van organitzar-li tot tipus de tapadores. Els feia por, diu Serra, que tot aquell frenesí transcendís i posés en perill la incipient democràcia després del 23-F. Diu que va ser de cop i volta que els va aparèixer la vocació, però és possible que la portessin de sèrie i que se’ls despertés per perpetrar el joancarlisme que varen instaurar i que ha convertit els republicans en monàrquics. En qualsevol cas, varen exhibir una vocació de palangana fora mida. No és nou, que se’ns digui com va anar. Però, o bé perquè es fan grans o o bé pel que sigui, cada vegada ho reconeixen més descucats i descocats. De moment, només és la vocació de palangana, la que deixen que es trasllueixi. Que el monarca fes sexe net, protegit i discret! Les martingales econòmiques sabem que també vindran al darrere. Ja veurem amb quines excuses. A poc a poc, ens aniran explicant com es varen utilitzar les instàncies de l’Estat (els diners de tots) per a tot tipus de verreries econòmiques. Ara és l’hora que sapiguem la vocació de palangana i un altre dia ens explicaran com es varen sentir gibrelleta. Pel règim del 78!