La promiscuïtat entre política i periodisme

Fa prop de trenta anys vaig publi­car una anàlisi de deu con­flic­tes polítics que s’havien repre­sen­tat –i llui­tat– a les pàgines de la premsa edi­tada a Cata­lu­nya entre 1981 i 1992. A Política de paper (1995), obser­vant la relació entre premsa i poder, man­te­nia que en aquells moments la política cata­lana era una rea­li­tat extre­ma­da­ment depe­nent de la repre­sen­tació que se’n feia a la premsa. Vaig qua­li­fi­car la relació entre peri­o­dis­tes i polítics de promíscua.

En aquells temps, els mit­jans de comu­ni­cació escrits no només eren una tarima inno­cent en què s’esce­ni­fi­cava la rea­li­tat política, sinó que també actu­a­ven d’agents tea­trals que en molts casos forçaven els con­flic­tes per després treure’n ren­di­ment alhora mediàtic i polític, segons fos la seva agenda par­ti­dista. En els con­flic­tes estu­di­ats –que ana­ven del Mani­fi­esto por la igual­dad de derec­hos lingüísti­cos en Cataluña sig­nat per 2.300 “intel·lec­tu­als”, a la pre­tesa cata­la­nit­zació dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona–, s’obser­vava que a par­tir de qüesti­ons rela­ti­va­ment menors, els con­flic­tes nai­xien, crei­xien i morien a les pàgines del dia­ris, no sense dei­xar ferits –i alguns tor­tu­rats– pel camí.

Pas­sats trenta anys, tot és més com­plex. El paper de la premsa de paper ja no és el de lla­vors. El 1995, a Cata­lu­nya, les capçale­res cata­la­nes venien uns 720.000 exem­plars dia­ris. El 2021, la difusió mit­jana va ser de 145.000. Cinc vega­des menys. I en l’entre­tant, ha apa­re­gut la premsa digi­tal, tenim nous mit­jans audi­o­vi­su­als i, sobre­tot, la infor­mació política ha tro­bat un filó a les xar­xes soci­als. Les lògiques infor­ma­ti­ves –i desin­for­ma­do­res– han can­viat radi­cal­ment. I, per tant, la relació entre peri­o­disme, d’una banda, i poder polític, de l’altra, també fun­ci­ona amb altres regles de joc, ni que sigui per acon­se­guir el mateix.

A falta d’una anàlisi sis­temàtica, crec que els can­vis més nota­bles són els següents. D’una banda, els par­tits, els governs locals i el naci­o­nal, i tota casta d’orga­nis­mes públics, han gua­nyat bona part de la ini­ci­a­tiva comu­ni­ca­tiva mul­ti­pli­cant els equips de comu­ni­cació men­tre es reduïen i s’empo­brien les redac­ci­ons dels dia­ris. D’una altra, la cir­cu­lació d’infor­mació –i de desin­for­mació– a la xarxa ha tin­gut tres con­seqüències. La pri­mera, posi­tiva, és l’obtenció d’un cert grau d’auto­no­mia indi­vi­dual a l’hora de lle­gir i fer córrer mis­sat­ges. La segona, en sen­tit con­trari, és el crei­xe­ment de la sub­missió no cons­ci­ent a les lògiques inter­nes dels seus algo­ris­mes que afa­vo­rei­xen l’endogàmia comu­ni­ca­tiva i exci­ten els inter­can­vis sota el prin­cipi del biaix con­fir­ma­tori. I la ter­cera, que s’ha mul­ti­pli­cat la pos­si­bi­li­tat de con­tro­lar i mani­pu­lar totes aques­tes interac­ci­ons comu­ni­ca­ti­ves de manera obs­cura amb fake news, bots i comp­tes fal­sos, entre d’altres, inter­ve­nint en la con­versa –la cridòria– a la xarxa.

He dit que el joc s’ha fet més com­plex i molt més obs­cur que fa trenta anys, en què era rela­ti­va­ment fàcil iden­ti­fi­car els actors polítics i mediàtics i els seus movi­ments. En canvi, els objec­tius es man­te­nen, tant els que deri­ven d’una com­petència elec­to­ral acar­nis­sada com d’un mer­cat periodístic agonístic. També –amb poques excep­ci­ons– es manté la pro­miscuïtat entre premsa i poder polític, entre peri­o­dis­tes i par­tits, si no s’ha agreu­jat a causa de la dependència de les sub­ven­ci­ons.

I, a la vista de con­flic­tes recents, per­dura la uti­lit­zació de la infor­mació per inflar con­flic­tes menors i tapar-ne de majors. Cada vegada que hi ha alguna qüestió greu en joc, ves per on, hi ha fets que es fan créixer per ocul­tar-ne d’altres. Men­tre els país es des­fila en la inca­pa­ci­tat de poder-lo gover­nar amb les eines que legítima­ment ens toca­rien –fis­ca­li­tat i inver­si­ons–, i men­tre seguim asset­jats per un dego­teig d’acci­ons repres­si­ves, hi ha qui embo­lica la troca con­ver­tint en drama naci­o­nal que un dia algú perdés els ner­vis i una altra se sentís inti­mi­dada. Que hem per­dut l’ente­ni­ment?

Com m’agra­da­ria conèixer, amb noms, cognoms i sigles, qui són els pro­xe­ne­tes que, promíscu­a­ment i d’una manera tòxica, es dedi­quen fabri­car con­sig­nes des de l’ombra!