El voraviu

Haurem de donar la raó als que defensaven a cremadent que Junts havia de quedar a l’oposició, com ja hi era la CUP? La falta de soroll a Palau (tots del mateix parer, és una bassa d’oli sense interès informatiu) i la impossibilitat de relatar la murga del soci deslleial, fan emergir embats a l’Estat que la maquinària comunicacional de l’unionisme i de l’unionisme emmascarat no aconsegueixen empetitir, bo que els enfronten entre ells i els impacten a la línia de flotació. En plena eufòria per saber qui era la X del PSOE que viatjava vinagre a Waterloo i oferia sortides a Puigdemont (on s’ha vist, negociar amb rebels!), va la JEC, en tota l’esplendor de l’orgull patri, i deixa el jutge Llarena amb les natges a mercè de la cima de bruc de l’àvia Neus. Perquè en negar la sentència del TJUE, que diu que són eurodiputats des que els votem, el fet que la JEC no els hi consideri perquè no han jurat la Constitució, on deixa Llarena? Va cursar estudis on anys després Casado hi faria màsters? Per què va demanar el suplicatori d’uns eurodiputats que no ho són? Per a Llarena sí que ho són i per a la JEC no? Ara resultarà que l’únic que reconeix Puigdemont, Comín i Ponsatí com a eurodiputats és Llarena. Potser hauria de retirar el suplicatori si no vol contradir la JEC. Ja s’aclariran! De moment, brindem! Al fratricidi s’hi han entregat unionistes i monàrquics, i Anna Grau (què ha fet Barcelona per merèixer-ho?) s’ofereix per a alcaldessa per Cs.

Hem d’agrair a Drets, el col·lectiu de juristes que va posar la banya a l’operació Catalunya, una de les escasses i clares alegries que podrem disfrutar aquesta tardor hivern. Em refereixo a alegries de debò. L’hem d’agrair a Drets i a la justícia andorrana, tant se val, a qui sembla que l’acoquina poc el desplegament de força i orgull espanyol que ha fet, fa i farà M. Rajoy per evitar-la. Si l’espanyolitat considerava el que considerava del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein, imagineu el que en pensen dels tribunals d’Andorra. Però s’hauran de fotre! Ha d’anar nomenant advocat, perquè l’investiguen. Tot indica que l’il·lustre notari, expresident del govern i membre del consell d’estat, no se’n sortirà d’engegar al carall la sobirania del país veí i que s’haurà de sotmetre a l’imperi de la llei. De la llei andorrana, és clar, cosa que d’entrada comporta un parell de circumstàncies que generen un pessigolleig especial allà on els pessigollejos fan més plaer que angúnia. M. Rajoy, encausat per l’operació Catalunya i amb intèrpret, perquè el procés es farà en català. Amb intèrpret perquè es farà en català i amb un rau-rau afegit als que tindria aquí. M. Rajoy no podrà deixar de pensar que si el condemnen ho té més fotut que si el condemnessin aquí, perquè a Andorra l’indult individual no existeix. En català i sense recurs a l’indult si el condemnen! Sentiu el pessigolleig allà on els pessigollejos fan més plaer que angúnia?

Digueu-me llirista. Digueu-me ingenu,

confiat, càndid, crèdul o passerell. No soc d’assenyalar, anatematitzar ni marcar ningú, però trobo molt i molt persona non grata aquest multimilionari il·luminat que es diu Elon Musk i que es fa el simpàtic (o el pena) entrant amb un lavabo a les oficines de l’empresa que acaba de comprar per 44.000 milions de dòlars. Per més innovador que siguin ell, les seves empreses i els productes que fabriquen i venen. Per més fortuna que hagi fet. Per més que aposti per noves tecnologies. Com diu la cançó de Serrat, entre aquest tipus i jo hi ha alguna cosa personal. Provaré que tot el que faci pudor a ell deixi, més d’hora que tard, d’anar associat a res que faci pudor a Joan Vall Clara. Com més lluny millor, i sobretot si m’ha de representar algun dispendi. No trobo prou repòs en la indiferència per tota la mala llet i l’agror que posa en els treballadors. Militaré en el boicot a Musk sempre que pugui –aquest tipus em fa venir fàstics–. Per indesitjable. La perspectiva que entri un cap així a l’empresa quasi et deu fer agrair que t’acomiadi en el primer paquet. Una cosa, com deia l’àvia Neus, és que quan llogues el cul no seguis quan vulguis. Això s’entén i té un sentit. Com pots arribar a entendre i donar per bo que qui paga mana. Aquest paio és mala gent. I el pitjor és que respon a un patró del gran magnat del segle XXI, format, genial, fet a si mateix, insensible com una pedra tosca.

Recorden que fa un any, com a efecte col·lateral de l’estupidesa del Regne d’Espanya, va rebre el rei dels belgues? Traficaven amb el cas Valtónyc i grataven perquè els belgues tinguessin en compte la llei de lesa majestat del 1840. Però van provocar just l’efecte contrari. Els belgues es varen adonar de la barrabassada de llei que encara tenien vigent i la varen eliminar. Pim-pam. El Constitucional belga. Penar les injúries a la corona com fan els espanyols va contra la llibertat d’expressió, i si hi ha una llei vigent de fa dos segles toca derogar-la. I així ho van fer els belgues. Per què en faig memòria? Perquè Espanya va en direcció contrària. Recorden que sense violència es podia parlar de tot? Han vist com si no hi havia violència la inventaven? Han vist com barrejaven sedició amb malversació (“concurs de delictes”) perquè si s’abaixaven els tipus de la sedició quedessin els de la malversació? M’hi jugo un pinyol que busquen (per això diu que no té prou vots) penar la sedició sense violència, que és tant com penar la dissidència i que, perquè era penar la dissidència, va desaparèixer del Codi Penal espanyol el 1995, amb Belloch. S’ha d’acabar que sense violència es pugui parlar de tot. La monarquia i la unitat territorial d’Espanya ni es miren, ni se’n parla, ni es toquen. Tanta reforma de la sedició acabarà reinventant la sedició impròpia, que permet condemnar sense violència i que ja és el que reclamava al seu moment el fiscal Maza.

La princesa Corinna no sabia, quan s’enllitava amb el rei dels espanyols, com uncionava Espanya. Així li ho deia el mateix Joan Carles quan la veia estranyar-se perquè hi havia amics que li donaven (al rei) bosses de diners o li feien arribar caixes i caixes de vi de Bordeus només perquè els havia comentat de passada que li agradava molt el vi de Bordeus. Semblaria prou evident que la dita princesa deu ser una mica pallussa per més carrera que hagi fet, però també pot ser, en el punt en què està la cosa, que només sigui part de l’estratègia de defensa que ara li han recomanat els seus advocats. Tant li fa, la veritat. Si ella ja tenia clar en aquells anys que el rei dels espanyols portava (perdonin la vulgaritat) el presseguer a espolsar a cinc cases diferents alhora, resulta prou increïble i estrany que n’esperés res del que s’espera de l’amor de la teva vida. De tot el que ara s’explica i s’explicarà amb abundància respecte a les clusques reials amb l’alemanya, trobo especialment significatiu el concepte sobre el coneixement del país. “No saps com funciona Espanya.” Com funciona Espanya, majestat? La seva Espanya funcionava i encara funciona així! La seva i la dels seus aduladors! És l’Espanya de xaranga i pandereta per la qual ja plorava Machado, ara vestida de modernitat. És l’endarreriment moral i intel·lectual, la descomposició, la decadència que ni és conscient de la descomposició. Ahir la duia Barrionuevo; avui, Corinna i el rei.

Moure els gerros xinesos d’allà on estiguin agafant pols i exhibint formes té riscos, però s’acaba de demostrar que de vegades és molt convenient. Té riscos fins i tot si és per celebrar el quarantè aniversari de l’adveniment felipista. Ja sigui perquè estan desentrenats i el periodisme els desborda o perquè (com deia dijous) es fan grans i l’edat els permet anar més descucats i descocats, demostren que són un risc per al seu propi relat, però una oportunitat per a la història. Una manera d’acostar-nos a la veritat de la Transició i el règim del 78. La setmana passada va ser Narcís Serra i aquesta ha estat José Barrionuevo. L’un confirmava amb tota la indolència de què és capaç (que és molta) la vocació de palangana que van descobrir, perquè, segons ell, el 23-F els obligava a protegir la incipient democràcia i a amagar el frenesí sexual del rei. L’altre presumia sense pudor del terrorisme d’estat pel qual va ser condemnat. Sense cap vergonya per haver donat ordres en episodis tan repugnants de l’exercici del poder, i sense cap vergonya per haver-nos refregat una vegada més la diferència entre, d’una banda, la manera com el va tractar la justícia i com se li va concedir l’indult a ell (terrorista condemnat) i, de l’altra, com ha procedit la justícia i com s’han concedit els indults als líders independentistes. A mi em sobren, això sí, les hipòcrites esquinçades de camises dels qui ens volen fer creure que la podridura del suposat estat de dret és patrimoni de la dreta.

Recorden el famós “efecte Illa”? No va arribar el febrer del 2021, però ara, entre tots, aconsegueixen que comenci a anar com un tro. Segons l’enquesta del CEO, la base que s’havia d’eixamplar no s’eixampla i el nou embat, l’embat definitiu, ni hi és ni se l’espera. El peix al cove, la gestió del mentrestant, el govern de la gent, el retrobament, les taules de negociació i diàleg, els governs sense soroll i totes les estratègies que s’estilen aquests últims temps omplen el cove unionista i el concentren fins al punt que hi hauria més d’una majoria absoluta possible si es donés la franja alta del ventall. Poden posar-se fins als 81 diputats (41 del PSC, 10 de Vox, 10 d’ECP, 4 de Cs i 16 del PP). Poca conya! Per mussols!, diria l’àvia Neus. També és cert que, en la banda més alta del ventall d’opcions, l’independentisme parlamentari encara sumaria una majoria absoluta de 72 escons (36 d’ERC, 24 de Junts i 12 de la CUP), però en vista de com han dilapidat els 74 que tenen ara per acabar en un govern de 33, no sembla que servís per a res ni en el cas que es produís. Encara els faria venir algun problema gàstric si s’hi tornessin a trobar. Salvador Illa ja té opcions molt lògiques, amb la darrera enquesta a la mà, de ser investit president, sense Vox i sense independentistes. Tinc la impressió que l’àvia Neus no es conformaria a sentenciar que el que anuncia el darrer CEO ens passa per mussols. Tindria molt clar que ens passa per mussols i per gamarussos.