El voraviu

S’ha de reconèixer que, per tenir només 33 diputats a la seva disposició de135, el president Aragonès es va moure amb prou suficiència pel ple del Parlament tant dimecres com dijous, citant-nos dos cops per a final d’any, el 31 de desembre, a la taula de Cap d’Any. Suficiència i mestratge davant la insistència de Junts a refregar-li que només en té 33. Ens va remetre a la taula de Cap d’Any dimecres perquè Junts i la CUP continuaven gratant, per camins diferents i amb raons diferents, sobre el que consideren un “fracàs” de la taula de diàleg i reclamaven al president la “llista d’èxits”, que diu que publicarà d’aquí a quaranta dies. El compromís era per al 31 de desembre i serà el 31 de desembre. Doncs no se’n parli més. Fins a aquell dia. Ja és d’agrair una bona entrada d’any i no cal que ens enxampi sempre amb un embut al cap i un espantavelles als llavis. Si hem d’atendre les intencions del president Aragonès, la llista d’èxits serà l’aperitiu de la taula de Cap d’Any. De primer, segon i postres tindrem pressupost, el pressupost més de tot de la història. Que per què? Perquè ERC, amb el PSC, ECP i el PP van votar una moció de Cs que declara “imperatiu” que el pressupost sigui aprovat abans d’acabar l’any. Per tant, el 31 de desembre tindrem pressupost. Entre els que ho troben “imperatiu” tenen prou vots i els en sobren. Bon any 2024, president Aragonès! Amb 33 diputats i 2 pebrots!

Tinc la sensació que l’àvia Neus diria que amb la reforma penal anunciada hem fet Pasqua abans de Rams i hem repartit la pell d’un llop que encara corre. Tots, eh!, els que s’alegren que tindrem matèria primera per fer l’abric que necessitem, els que sostenen que ja no hem de tenir més por de la fera ferotge, els que criden que matant el llop hem trencat la cadena de depredació i l’ecosistema, i jo mateix. Pedro Sánchez fa un anunci i em ve al cap el record de la tonada de La Lupe. “Teatre, pur teatre. Falsedat ben assajada, estudiat simulacre.” És cert que ahir van presentar un text al Congrés. I què? Quantes lleis s’hi han quedat, en els tràmits? Quantes han sortit guerxes? Quantes hores de ribot hi passaran abans no surti? Quanta vaselina i paper de vidre? El temps de tramitació ningú l’escurça de tres o quatre mesos, i han triat un procediment abreujat. D’aquí a quatre mesos ja s’haurà aprovat el pressupost i veurem què és el que en surt, si és que en surt res, d’aquest castell de focs que dijous ens van avançar al vespre amb una entrevista amb Ferreras, a La Sexta, i que ahir va rematar el president Aragonès amb una convocatòria especial a la galeria gòtica del Palau. Sediciosos i sedicioses deixaran de ser-ho i es podran integrar en una nova banda que anomenaran “desordres públics agreujats”. Aquesta veta pla que donarà! I en quatre mesos de tramitació, el pressupost aprovat i a les portes de les municipals, la derogació pot convertir-se en un coulant de xocolata.

Que hàgiu promès llista d’èxits per acabar l’any és molt comprensible, Marta. També és molt comprensible l’alta especialització que has aconseguit a pujar a la trona i creure que ens fas entrar tant de clau per tanta cabota. Que trobis incomprensible que hi hagi independentistes que no considerin “una gran victòria” el que potinegeu per reformar el Codi Penal, la sedició i els desordres públics, fins i tot em resulta incomprensible a mi, bo i venint de tu. Per començar m’ho creuré (gat escaldat aigua tèbia tem, deia l’àvia Neus) quan ho vegi votat i aprovat. No ara perquè ho hagin entrat a la mesa i perquè us necessiten per als pressupostos quan fa tres anys que s’hi havien compromès. I m’ho creuré quan m’hagi llegit el que s’hagi aprovat i hagi entès el que diu i el que permet. Quina de les mil versions serà la final? A veure si resultarà incomprensible que hi doni suport un sol vot independentista! A veure si resultarà incomprensible que hi doni suport un sol vot progressista! No ho veus, Vilalta, que els dos (PSOE i Podemos) que impulsen la llei ja diuen coses ben diferents del que representa i representarà? Que no ho veieu, Vilalta, que el que el president Aragonès ha venut des de la galeria gòtica no té res a veure amb el que expliquen Sánchez, Illa o Patxi López? Que no veieu, Vilalta, que el mateix president espanyol ja anuncia que en tràmit parlamentari es podrà afinar el que sigui? Incomprensible, tu, Vilalta!

Un dia d’aquests, submergits en articles, tertúlies i ponències sobre la sedició, cauran els pressupostos com cauen les cadenes de fitxes de dòmino. Una darrera l’altra. No caldrà que ningú, com ara Ernest Maragall l’any passat, surti a dir que a ell l’obliga el partit. Tots se saben obligats i el vocabulari preparat a la recambra els serveix a tots. Molta “responsabilitat”, molta “reconstrucció postpandèmia”, molta “funció social” i molt “aprofitament dels fons europeus”. És molt possible que els departaments de comunicació i els caps de gabinet ja tinguin pactades les dates en què ens ho faran saber i els formats de presentació. Pressupostos de Barcelona. Pressupostos de la Generalitat. Pressupostos de l’Estat. Per aquest ordre o per qualsevol altre. Sol cada grup davant el faristol i la premsa o en companyia. La majoria de vegades, costa més acordar l’escenificació dels acords que tancar els acords mateixos. Socialistes, republicans i podemites sumen a tots tres llocs i és el que han de fer i faran. Ningú no es pot permetre entrar al 2023 amb els pressupostos prorrogats, ningú. Però els tres que tenen responsabilitat de govern en algun dels tres executius, menys que ningú. Demanen pressupost Europa, patronals, sindicats, governs, oposicions i societat civil. Què pot fallar? Va! No maregeu més la perdiu, que sumeu a tot arreu! En el punt en què estem, els pressupostos del 2023 són un a tornajornals a tres bandes. No cal dir-ne tripartit.

No ens enganyem. Que en moments clau el president espanyol Pedro Sánchez porti a col·lació la idea del president Puigdemont com a fugat de la justícia i s’erigeixi en el caçador de recompenses que el portarà davant dels tribunals espanyols perquè pagui pels delictes comesos dona la dimensió exacta d’on som en la relació Catalunya-Espanya, en el reconeixement del conflicte polític i en la voluntat de negociar-ne una sortida. Res de res. Zero al cub. Caca de la vaca. Recorden aquell esplèndid M. Rajoy quan li van recordar que per més independència que proclamessin els catalans no perdrien la nacionalitat espanyola si no hi feien renúncia expressa individualment? Recorden la cara de pomes agres i la veu de gripau d’M. Rajoy? “¿Y la europea?” És el que tenen en comú els espanyols de dretes i d’esquerres, a més de l’aversió a Catalunya. D’Europa se’n recorden com de santa Bàrbara, quan trona. Si no trona se’ls en fot. Sánchez sap que l’únic fugat de la justícia aquí és el seu gran protegit, l’emèrit. Quants tribunals de justícia de la Unió saben del cas Puigdemont? Quants tenen processos oberts i quants ja els han tancat? No són la justícia, aquests tribunals? No hi està sotmesa, Espanya? Sánchez ho ha tornat a treure ara perquè el connecta a Espanya, on el que volen és “ajusticiar” Puigdemont, executar una sentència que tenen dictada sense jutjar-lo i que no sembla que estigui en el full de ruta europeu.

L’àvia Neus tenia molt clar que brams d’ase no arriben al cel. La repetitiva petició de l’independentisme, la progressia i els nacionalismes perifèrics perquè el Congrés espanyol convoqui una comissió d’investigació de les magarrufes de quaranta anys d’impunitat del fugitiu a Abu Dhabi, s’assembla molt a brams d’ase. O pitjor. Molt pitjor. A quin cel creuen que arriben? A quin cel creuen que arribaran? Deixin de fer comèdia! És com el grup de teatre aficionat que no es movia mai de Lluís Coquard i La núvia portava cua. Però aquell grup d’aficionats no va fer mai dos bolos a la mateixa ciutat. Aquí parlem d’un grup de professionals de l’independentisme, la progressia i els nacionalismes perifèrics amb representació al Congrés espanyol que actuen per al mateix públic cada dia. Resulta una collonada que per cada llufa o pet pudent a l’entorn de l’emèrit que detectin demanin una comissió d’investigació a la qual ja saben que el PSOE, el PP i Vox diran que no i que sumen prou per aturar-la. Ara és pel pòdcast de Corinna i a l’hemeroteca es perd el rastre de les que han demanat i el motiu. Per què no li fan un altre tipus de pessigolles, al PSOE? Per què no li condicionaven la investidura, a Sánchez? Per què no li han encallat cap pressupost? Per què li bufen suaument l’orella des del juny del 2018? Prou demanar comissions, que no ens mamem el dit. O investigueu-lo vosaltres directament. El que vulgueu, però prou comèdia.

Estàvem amb cursets accelerats de dret penal per veure si arribàvem a piscar alguna cosa del polititzat debat sobre la derogació de la sedició, la creació dels desordres públics agreujats i la negociació de la malversació. Per ajudar-hi van els jutges i rebaixen pena a onze abusadors sexuals i n’excarceren tres a l’empar de la nova llei (la del “sí és sí”) que s’havia concebut per endurir les penes. Dòmino! Just l’efecte contrari del que buscava el legislador! Un dels grans èxits de la legislatura progressista genera, d’entrada, els efectes d’un nyap i les conseqüències d’un pegat. Tremolo si penso el que pot passar quan arribin (si mai arriben) als jutjats uns textos com el de la sedició i els desordres públics agreujats, amb malversació retocada o sense retocar. Amb el del sí és sí, que ens tenia a tots emocionats, hem arribat on hem arribat. Què faran amb la reforma del Codi Penal, que cadascú que hi ha participat defensa amb orgull una cosa diferent de la que defensa l’altre? Què és? “El gran pas que semblava impossible” de Marta Vilalta? O “compromís d’investidura” com assegura Sánchez? Creiem Jaume Asens, que nega que la reforma de la sedició faciliti l’extradició de Puigdemont? O el PSOE, que assegura que és el gran objectiu i conseqüència? Culmina el que Bolaños presumeix i ha suposat la fi del procés? Ni el Festival de Benidorm serà prou festival en comparació amb l’aigua que baixa.