La missió dels jutges

Per diverses raons, fins i tot totalment oposades entre si, no són pocs els que estan preocupats per saber com el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) resoldrà la demanda d’anul·lació que vam interposar l’any passat en contra de la decisió del Parlament Europeu d’aixecar la immunitat al president Puigdemont, a Toni Comín i a Clara Ponsatí. Mentre que uns, per mesquinesa política o escassa cultura democràtica, esperen que tinguem una sonada patacada i que es confirmi l’arbitrària decisió de privació parcial de la immunitat, uns altres confiem que el TGUE aprofiti la gran ocasió que té per establir uns mínims democràtics a què ens haguem d’adaptar tots dins de la Unió, inclòs el mateix Parlament.

No sabem com el TGUE resoldrà la demanda, però sí que tenim clar que hi ha elements que ocuparan un lloc essencial en la sentència que estan cridats a dictar, i entre aquests elements essencials, destacaria la comparativa del cas dels exiliats catalans amb el suplicatori en contra de l’eurodiputada búlgara Elena Iontxeva, denegat pel Parlament Europeu el 15 de febrer passat. Aquest punt serà crucial en el criteri del TGUE, ja que va ser el mateix tribunal qui el va posar damunt la taula en el tràmit d’interrogatori a les parts de la vista del 25 de novembre passat a Luxemburg; la defensa del Parlament Europeu va ser incapaç de donar cap resposta coherent a les diverses preguntes que la presidenta del tribunal s’anava plantejant… Balbotejar és el pitjor que li pot passar a una defensa en una situació com aquesta.

Ara bé, per què el suplicatori contra Elena Iontxeva és important i per què jugarà un paper essencial en el cas dels exiliats? Per moltes i diverses raons, i intentaré exposar-les de manera ordenada.

En primer lloc, el Comitè d’Assumptes Jurídics del Parlament Europeu (JURI) que va fer la revisió del seu cas és el mateix, amb la mateixa composició, que el que va revisar els casos dels exiliats; és a dir que la disparitat de criteri no és atribuïble a una diferent composició del JURI. En segon lloc, en el cas d’Elena Iontxeva, tal com passa amb els exiliats, els fets pels quals se la persegueix són anteriors a l’adquisició de la condició d’eurodiputada; en el seu cas, al JURI això no li sembla un problema, però en el cas dels exiliats, sí. En tercer lloc, perquè en el cas d’Elena Iontxeva, a diferència del que passa amb els exiliats, el JURI sí que entén que s’ha de pronunciar sobre la competència de l’òrgan sol·licitant del suplicatori, i que no només ho ha de fer sinó que, a més, ho pot fer. En quart lloc, perquè en el cas d’Elena Iontxeva sí que s’aprecia per part del JURI l’anomenat fumus persecutionis, però no en el cas dels exiliats.

El JURI creu que en el cas d’Elena Iontxeva hi ha aquest fumus persecutionis perquè ella mateixa “invoca l’existència d’elements concrets que assenyalen que el procediment judicial respon a la intenció de danyar la seva activitat política, especialment la de diputada al Parlament Europeu”. I justifica aquest raonament en el fet que Iontxeva “és membre de la comissió LIBE, que es pronuncia amb freqüència contra les autoritats polítiques del seu país, i que va formar part de la delegació parlamentària que va visitar Bulgària els dies 23 i 24 de setembre del 2021 en el marc del seguiment de la situació de l’estat de dret a Bulgària”; és a dir, el mateix que succeeix amb l’activitat parlamentària i política dels exiliats. Però, a més, el JURI exposa que el procediment “es va iniciar arran d’una alerta de dos diputats que eren adversaris polítics d’Elena Iontxeva”; és a dir, el mateix que passa en el cas dels exiliats, en què el procediment es va iniciar a partir d’una querella de Vox.

L’anàlisi del JURI no es queda només en això, sinó que segueix altres elements que, com veurem, també es troben en el cas dels exiliats: la denúncia constant en contra de les autoritats búlgares, el reconeixement per altres instàncies de la persecució i la vulneració de drets que pateix, l’espionatge a què va ser sotmesa i els resultats del qual van ser divulgats en mitjans de comunicació búlgars, etc. És a dir dades que també es troben presents en el cas dels exiliats i que no s’han volgut tenir en consideració.

Sobre aquesta base, el JURI conclou que “la veracitat i l’excepcional gravetat d’aquests elements concrets susciten serioses sospites pel que fa a la possible intenció de perjudicar l’activitat política d’Elena Iontxeva i, en particular, la seva activitat com a diputada al Parlament Europeu, sense que el fet que l’actuació s’iniciés amb anterioritat a les eleccions sigui suficient en aquest cas per dissipar-les”.

Per al TGUE és evident la doble vara de mesurar entre el cas de Iontxeva i el dels exiliats, i res del que va balbucejar la defensa del Parlament va poder canviar aquesta visió del tema, per la qual cosa no va ser innocu el fet que fos el mateix tribunal qui posés damunt la taula una diferència de tracte tan sagnant.

Ja veurem quina és la valoració final que en fan, però amb tots aquests elements és evident que el TGUE havia de preguntar, insistentment i clarament, a la defensa del Parlament Europeu per què consideraven que els casos no eren similars; en aquest sentit, la falta de resposta coherent, més enllà d’uns queixosos balbucejos, no va fer res més que ratificar el que sostenim en la nostra demanda: que el Parlament va actuar de forma parcial, allunyant-se dels seus propis precedents, apartant-se de la legalitat europea i, sobretot, perjudicant no només els exiliats, sinó la mateixa credibilitat del Parlament.

En tot cas, en aquell moment, com ja havíem fet en diverses ocasions al llarg de la vista del 25 de novembre, ens va semblar rellevant recordar al TGUE un raonament de l’any 2001 del Tribunal Constitucional alemany, que defineix molt bé el que ha passat amb el suplicatori dels exiliats al Parlament Europeu, segons el qual “depenent de les relacions de poder entre els grups parlamentaris, un representant també pot necessitar la protecció del mateix Parlament”.

El Parlament Europeu, guiat per Adrián Vázquez i un comitè (JURI) amb sobrerepresentació de nacionalistes espanyols, va acordar aixecar parcialment la immunitat al president Puigdemont, a Toni Comín i a Clara Ponsatí de manera indeguda i, per aquestes i altres raons, ara el TGUE ha de resoldre en quina mesura es van vulnerar els drets tant dels exiliats com del més d’1 milió de catalans, ciutadans europeus, que els van escollir com els seus representants legítims.

La tasca que el TGUE té al davant no és senzilla, ho sabem, però tampoc crec que eludeixin la responsabilitat que tenen com a garants de la correcció democràtica dins de la Unió Europea. Si ho fan, però, molt més aviat que tard, arribarà el TJUE per corregir-los.

No queda cap més remei que esperar i confiar que la deriva antidemocràtica en què molts volen sumir la Unió Europea no trobi el suport d’uns jutges que, entre altres coses, tenen la missió de democratitzar Europa a través de les seves decisions com ho han anat fent des de fa molts anys.