El privilegi de ser un embussat

L’escriptora Anna Punsoda va reflexionar la setmana passada a Núvol sobre com el procés de socialització dels homes els castra emocionalment, cosa que la va portar a definir-los com a embussats. L’article va generar una onada de queixes d’homes que, pel seu contingut, to i estil, no va fer res més que confirmar la tesi de Punsoda, i que va recordar a la reacció d’embussats ibèrics, com el presentador d’El Hormiguero Pablo Motos o el youtuber El Xokas, al vídeo del Ministeri d’Igualtat espanyol que encoratjava els homes a frenar les actituds masclistes que veien al seu entorn.

El que tenen en comú tant els embussats catalans com els espanyols és el domini de l’espai públic i privat, cosa que ha fet que en dominin el discurs. Controlar el discurs permet als homes tenir el privilegi de la interpel·lació, és a dir, l’exclusivitat de definir-se a si mateixos, a les altres, a lis altris i al món en funció de les necessitats pròpies. El que ha emprenyat de l’escrit de Punsoda a homes com Salvador Cardús o Enric Vila no són tant els fets descrits com que una dona hagi gosat definir-los a ells, els definidors per excel·lència. Com que són els homes els que s’atribueixen la potestat de marcar les condicions de la conversa pública, la seva reacció ha entorpit el debat enriquidor sobre la masculinitat generat per l’article, i sobre com l’embussament emocional dels homes no només els és perjudicial, com assenyala Punsoda, sinó que, sobretot, fonamenta el seu domini sobre les dones i l’entorn.

L’antropòloga Almudena Hernando desgrana que els homes han pogut controlar l’espai que habiten gràcies a les aliances que han teixit entre ells, i que expliquen l’actuació en manada que han tingut quan Punsoda o el Ministeri han qüestionat el seu privilegi de la interpel·lació. També per la imposició de la cura del grup a les dones. Mentre les dones s’ocupen de preservar l’entramat emocional que basteix les comunitats humanes, continua Hernando, els homes es poden dedicar a gestionar-les.

Ser un embussat serveix tant per disculpar els homes dels perjudicis que aquesta trava emocional genera a l’entorn com per responsabilitzar les dones de bregar amb les conseqüències que causa. Aquestes visions marquen, per exemple, els processos de justícia restaurativa contra la violència masclista endegats en certs cercles feministes, en què el rebuig a la intervenció del sistema judicial ha portat que sigui la comunitat més propera, supervivents de violència incloses, l’encarregada de rehabilitar l’agressor. És per això que, per virtut del privilegi masculí sobre la interpel·lació, el gran risc de l’escrit de Punsoda és que els homes se l’apropiïn per seguir defugint la responsabilitat sobre els seus actes.

Les observacions d’Hernando ens fan entendre, a més, l’esmena al text de Punsoda feta per l’escriptora Llúcia Ramis: la literatura encimbella les emocions dels homes mentre denigra les de les dones. La desigualtat de gènere en el control de l’espai i la universalització del punt de vista masculí que se’n deriva implica la devaluació dels sabers i pràctiques creats per les dones i el prestigi dels creats pels homes. El domini masculí de l’art, però també del futbol, com veiem aquests dies de mundial, els torna espais d’excepció on els homes poden mostrar unes emocions que, en deslligar-se d’uns espais quotidians percebuts com a femenins, es representen com l’expressió més sublim de la condició humana.

Com remata l’articulista Ofèlia Carbonell, les observacions de Punsoda sobre la superficialitat de l’experiència masculina despullen la tortuositat d’escriptors com Ernest Hemingway o de personatges com Don Draper de qualsevol transcendència, en representar-la com intents patètics dels homes que l’adopten per obtenir el reconeixement dels iguals (els altres homes). La ironia final de les observacions més reeixides sobre els embussats, les quals, ves per on, estan fetes per dones, és que el domini masculí del món es basa a justificar que els homes són els menys capacitats per dominar-lo.