El voraviu

David Madí és un home molt informat. O s’hi ha fet passar, o l’hi hem volgut tenir. Si ell diu que a Mossos hi ha la dinàmica de clavegueram de l’Estat espanyol, tinc tendència a creure’l. Madí en sap, de clavegueres. És dels prohoms que han viscut al límit, a la frontera de la mecànica de clavegueram. No ho dic per la condemna ni pels procediments pendents, no, que els viaranys de la justícia de vegades són viaranys d’ajusticiament. Ho dic per experiència, constatació, història viscuda, tracte. Conec Madí el 2001, després que el nomenin secretari de Comunicació. Duia un rem que no l’he vist mai més a cap secretari (i potser hem fet sort), i també és cert, diria l’àvia Neus, que l’arrancada va ser de cavall i la parada, de burro. Madí és olla barcelonina que sempre “pensa en gran” i mira “lluny i per sobre teu”. No per l’alçada física. Per tarannà, per ADN. “S’ha acabat voltar pels departaments, no cal, no hi facturareu res. Ara tot passarà per mi.” Aquest va ser el seu bon dia el primer cop, i cap secretari de Comunicació ho ha canviat. Anys després, quan en nom d’El Punt i en una negociació ràpida i amb pocs actors vaig comprar l’Avui, em va renyar. “Si jo hagués conegut l’operació ho hauria impedit. De fet, fa un any, quan ja teníeu un acord, vaig ser jo que ho vaig aturar.” No vaig preguntar detalls, però era cert que s’havia suspès l’operació quan ja estava tancada. “Hi ha llum vermella on hi havia llum verda”, m’havien dit els venedors.

Pobres nois i noies! Han estat tan entregades a l’agenda del retrobament, han estat tan entregats a recuperar el diàleg, han estat tan entregades a la taula de negociació i han estat tan entregats a la desjudicialització de Catalunya que, quan l’han tingut tan i tan millor que el 2017, els bolets, els fongs i la molsa els han crescut a casa i els han deixat florida i per als parracs. Com està Espanya, tu! Quanta feina se’ls gira si volen retrobar-se, dialogar, asseure’s a taula i desjudicialitzar la política espanyola. El geperut no es veia el gep, que diria l’àvia Neus. Aznar ho va vaticinar dels catalans, però ells també en porten una vergassada, ells sí que es trenquen sols. Mentre Sánchez proclama solemnement que amb la reforma de la sedició el procés és mort, Aragonès li canta que el mort és viu i està de parranda, i García Page ja anuncia que si mai hi ha un referèndum li enviarà directament el TC, tant si és un referèndum acordat com si no. Una delícia! Què deuen murmurar per Madrid aquest cap de setmana de parèntesis i descans? Per pactar l’ajornament fins dilluns els “magistrats progressistes” van haver d’amenaçar els “magistrats conservadors” de marxar, fer campana i deixar-los sense quòrum, mentre al Congrés dels Diputats i a la brigada mediàtica els uns acusaven els altres d’haver fet un cop d’estat i viceversa. Amb un, com al Perú, no feien. Espanyols!

Volen confondre amb la idea que hi

ha uns espanyols de dretes que donen pel sac a uns espanyols progressistes. I a partir d’aquí generen solidaritat mediàtica i de xarxes amb els que perdran drets a mans d’uns malvats despietats. Però no és així. Ni els planyo ni entenc que se’ls planyi. No recordeu Iceta quan deia, ufanós per la victòria judicial (més de cents anys de presó), que ja havien avisat? Avisat de què, moreno? Ells sí que estaven avisats que qualsevol dia els podria tocar. I mira! Tal faràs tal trobaràs! Eren art i part, al cap i a la fi. Eren còmplices en el 155. Va ser l’advocacia de l’Estat qui va demanar la condemna per sedició que es va executar i els havíem recordat fins a l’extenuació a Brecht. “Si no feu res quan venen a buscar els vostres veïns, no quedarà ningú per fer res per vosaltres quan us vinguin a buscar.” No els planyo ni entenc que se’ls planyi, i em rebenta aquest doble joc en què fan el ploramiques pels punyeters jutges per un cantó, i per l’altre cantó (Lambán, Page, Guerra, Felipe) ja els invoquen contra un referèndum de pa sucat amb oli del qual es torna a fer propaganda. És una intromissió, sí, però ni inèdita ni inaudita com diuen. Ho saben perquè n’eren coautors. Que hagin trobat complicitats per blanquejar-se a Europa i provar de fer veure el fons democràtic de l’alta judicatura no canvia la realitat. És el que deia l’àvia neus: “El millor cavall va matar el seu amo.” No els planyo, no.

No hi havia pensat fins que l’hi vaig sentir dir dissabte a Salvador Illa. Quina gran imatge de la política! Aguantar-se el paraigua! Quantes vegades la clau de les coses és en el paraigua i en la mà de qui l’aguanta? Que fonamental és saber qui aguanta el paraigua a qui i saber si l’aguanta a gust o per força. I saber si els protegeixen del sol o els protegeixen de la pluja o els protegeixen de totes les inclemències! Trobo que a les facultats de comunicació i politologia es podria ensenyar com un mètode d’anàlisi per a politòlegs. Tant serviria per completar una anàlisi DAFO de riscos i oportunitats com per fer bonic en les tertúlies. Salvador Illa va dir dissabte amb tant d’èmfasi, tan alt i tan clar que no aguantaria el paraigua a Aragonès, que tots vàrem entendre que ja fa temps que se l’aguanten, l’un a l’altre. I ara ja poden començar a dir-ho. Aquesta és la cosa i el punt on estem. Aquell riure de Jéssica Albiach mentre signava l’acord de pressupostos amb Aragonès era perquè, com a bon paraigüer, sabia que s’acostava el moment que Salvador Illa ho diria, que donaria la contrasenya que tots tres partits (ai, el tercer tripartit!) estaven esperant. “El PSC no està per aguantar el paraigua de ningú”, que traduït a llenguatge del carrer vol dir que tot està a punt perquè hi hagi pressupostos a la Generalitat amb els del 155. Generositat i superació dels egoismes i els partidismes, que diu Junqueras. I no és bonic, això?

Fa dies que no es posa sobre la taula l’argument que Junts hauria d’aprovar els pressupostos del 2023 perquè eren “els seus” pressupostos, els pressupostos del conseller Giró. De fet, fa dies que no es posa gaire res sobre la taula, i que si en algun moment s’hi posen coses es fa prou via de treure-les. Sabem que els agents socials (patronals i sindicats) els van beneir, però és clar ells no voten. I també sabem que En Comú Podem els va signar amb alegria, però què inclouen realment i què ha variat dels originals de Jaume Giró, no ho sabem. S’ha de veure en coses concretes del pressupost que el govern ja no és de coalició? Per uns dies ha semblat, en escoltar Junts i el PSC, que les diferències estaven en el Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i la protecció de la Ricarda i la ronda del Vallès. Però Marta Vilalta ha dit que això són dilacions per la dilació, que ni tan sols són temes d’aquests pressupostos, que estan d’acord en tot allò fonamental i que si continuen fent el ronso tiraran pel dret. Tirar pel dret vol dir que els aprovaran al govern i engegaran el tràmit parlamentari, i que allà, al Parlament, sigui el que hagi de ser. Ho va dir el cap de setmana a la ràdio i ho va repetir ahir. Jo, d’ella, ho faria. Si maregen la perdiu, jo seria valenta i tiraria milles, i s’ha acabat! A mi aquesta decisió i empenta de la Vilalta cada dia m’agrada més! Diplomàcia? Negociació? Que es fotin! Que som 33 de 135! Què s’han cregut?

No em crec res de res del fandango entre jutges progressistes (que han pujat arramblats a l’ombra del PSOE) i jutges conservadors (que han pujat arramblats a l’ombra del PP). No em crec res de res d’aquestes cautelars, cautelaríssimes i punyetes variades. Quan dilluns al vespre es va confirmar el cop d’estat, esperava una reacció valenta dels que ens en prevenien. Per algun cantó, si més no. Servien un Suárez i un Gutiérrez Mellado plantant cara. I també un rei que truqués a Aragonès: “Tranquil, Pere, tranquil, que són jutges amb el mandat caducat.” Però no. Ni un detall de reacció democràtica al cop. Presidenta del Congrés i president del Senat surten a dir no sé què d’uns alls i d’unes cebes, però acaten la decisió del TC. Ens posem (ells i tota la ciutadania, a la qual ningú crida a la revolta) a les ordres dels colpistes. Obeïm al cop d’estat en nom de la sacrosanta Constitució. Embolica que fa fort!, diria l’àvia Neus. A les ordres dels colpistes, tu! Qui els entengui que els compri! No us estranyi que el fandango por peteneras. La desobediència que cridava Ione Belarra en una piulada? Ni pensaments! Abans un avançament electoral quan tot estigui ben tibat, ben tibat, i així poder-ho plantejar com un gran plebiscit que mobilitzi tota l’esquerra i es mengi l’efecte Feijóo. Teatre del dolent, que deia Mourinho. O deixen de dir que és un cop d’estat, o no es posen a les ordres dels colpistes o s’han begut l’enteniment.

Si arriba el dia que les administracions (totes) són transparents amb la despesa real de comunicació i propaganda, i sumem el que puja tot plegat, caurem de cul quan veiem el que paguem pels contes a la vora del foc (relat) que ens engalten. Tanta comunicació necessita l’administració? No ho sé, però de feina, en fan. Cada dia és més un art la interpretació del que passa en els nostres òrgans de govern. Acabaran generant un llenguatge propi per a cada organització, amb els seus codis i significats més o menys secrets a l’estil de les nomenclatures dels socialismes estatals i que només entendran ells. Els uns tiraran més pel vell model soviètic; d’altres, per la persistent ronda cubana; hi ha qui copiarà l’eficient paranoia xinesa o el circ nord-coreà. Vegeu el cas dels pressupostos de la Generalitat i les explicacions que posava en circulació dimarts la portaveu, Patrícia Plaja. Del que representa i pot representar la pròrroga de pressupostos, no n’han dit ni fava, bo i que és l’únic fet real que tenim. Pressupostos prorrogats. Però ella confia que l’acord és imminent. No sap si a tres o a quatre, però imminent, bo i que cap dels dos pendents (PSC i Junts) ho reconeix i diuen just el contrari. Diguin el que diguin els que tenen alguna cosa a dir, els pressupostos estan per caure. Per què? Perquè la mesa del Parlament (amb PSC i Junts) ha habilitat la segona setmana de gener, que era inhàbil. Paraula de portaveu! Com us ha quedat el cos?