Transició inconclusa

Res del que està passant a Espanya en aquests moments és nou per als catalans i els que sempre hem sostingut que la repressió desencadenada a partir del referèndum de l’1-O ha representat l’exemple d’un sistema col·lapsat i incapaç de donar respostes democràtiques als seus problemes polítics… Una altra cosa és que ara es pretengui, o bé per deliberada ignorància, o bé per etnocentrisme o influx dels elixirs de la traïció, fer creure que estem al davant d’un fet sense precedents, perquè no és així.

El segrest de les institucions i l’apropiació de la Constitució i la constitucionalitat pels sectors més reaccionaris –diria que feixistes–, l’Estat espanyol és un fet que ve de lluny i que només ha reeixit per la covardia o la complicitat silent d’una progressia que mai ha sabut o s’ha atrevit a fer els passos necessaris per reformar un sistema a punt de col·lapsar, o ja col·lapsat, des d’una perspectiva del que ha de ser un estat democràtic i de dret.

Tampoc és que aquests sectors feixistes, controladors d’àmplies dosis de poder dins de l’Estat, estiguin sols, sinó, més aviat, perfectament acompanyats, aclamats i sobreincitats per rellevants grups mediàtics i generadors d’opinió, amb la qual cosa, difícilment, podran ser reconduïts si no hi ha una defensa fèrria i intransigent dels valors democràtics.

Sens dubte, és davant la falta d’un contrapès sòlid, compromès i exigent quan els reaccionaris, anomenem-los feixistes, més s’envalenteixen, i per aquest motiu, en el repartiment de culpes per l’actual situació, la progressia timorata ha d’assumir una part important de responsabilitat perquè, si s’hagués plantat davant d’uns fets que ja eren evidents, avui no estaríem com estem.

En la lluita per la democràcia i els seus valors inherents, el conservadorisme propi d’una progressia escassament compromesa i guiada pel desig d’assegurar els pocs guanys aconseguits, al davant de la radicalitat de voler-ho tot, és sempre el començament d’un mal final, ja que al feixisme no se li pot deixar marge d’acció perquè opera com la llei de Charles, segons la qual els gasos tendeixen a expandir-se quan s’escalfen.

En un sistema sufocat, que és com va quedar Espanya a partir del mite de la Transició, el feixisme es va mantenir entre silent i amagat, però en la mesura en què en amplis sectors socials es van anar adonant de les imperfeccions del sistema sorgit a partir del 78 és quan es comença a escalfar l’ambient polític i a desemmascarar-se i expandir el feixisme. Primer, en la repressió a l’independentisme català i, ara davant dels qui volen retallar-los alguns graus de l’immens poder que ostenten en les altes instàncies de l’Estat.

Si hi ha majories parlamentàries suficients per modificar l’escenari legal, aleshores han de ser usades per reformular el control del poder que l’anterior marc normatiu va generar; no haver-ho fet amb temps i amb la radicalitat necessària no només ha estat un error, sinó també una nova concessió a un sector polític que sempre ha actuat amb les regles de la llei de Charles.

Els qui ens van fer creure que aquesta multitud d’espanyols que es van congregar davant del Palacio Real per plorar i acomiadar Franco havia desaparegut o s’havien transformat en demòcrates són, en gran mesura, responsables del que avui s’està vivint, ja que si no tenir una transició és dolent, encara és pitjor tenir-la inconclusa.

El que han fet els magistrats del Constitucional és greu, però tant o més greu és haver estat mirant cap a una altra banda en les ocasions anteriors en què van fer el mateix i, sens dubte, molt més greu ha estat usar decisions prèvies del mateix Constitucional per criminalitzar la política, com s’ha fet en el cas dels polítics catalans.

I ja posats a repartir culpes, és evident que blanquejar o ajudar a blanquejar tot el que ha succeït a partir de l’any 2017 també és greu i, potser, és de les coses més greus, ja que representa no només una renúncia democràtica, sinó també una traïció a uns ideals que es deia que es defensaven i darrere dels quals s’han aplegat diversos milions de catalans.

En tot cas, si hi ha alguna cosa evident en aquest moment de la història recent és que uns no estan disposats a cedir ni un gram del poder acumulat i els altres no estan disposats a patir cap tipus de conseqüència en l’intent de reduir un ús i abús del poder tan il·legítim com antidemocràtic. Amb això, difícilment, podem pensar que en un espai relativament raonable de temps alguna cosa canviarà.

D’ocasions per al canvi, n’hi ha hagut; de fet, potser massa, i totes desaprofitades, però, sens dubte, la situació actual ens posa a tots davant del mirall i ens obliga a posicionar-nos a favor o en contra d’una moribunda democràcia que, a més, mai va acabar d’estar excessivament viva.

El problema, l’autèntic problema, radica en el fet que no són pocs els que per interessos conjunturals, mesquineses inconfessables o obertament per una por incontrolada són incapaços de fer allò que situacions com l’actual requereixen. Així que molt em temo que aquesta situació ens portarà a un grau de paràlisi digne d’estudi sociològic i que, a més, implicarà que acabi no passant res, amb la qual cosa la dreta fanàtica, el feixisme, acabarà adjudicant-se una altra victòria per incompareixença dels demòcrates.