Més enllà del cas Serrat

El canvi de llengua del català al castellà en la intervenció final de Joan Manuel Serrat en el seu darrer concert després que d’entre els 15.000 assistents un espontani cridés “en castellano”, ha provocat un d’aquests rebomboris tan típics de les converses –o de les bronques– a les xarxes socials. El canvi de llengua, és clar, i l’argument que va donar per fer-ho: “Ah, sí, pues lo voy a decir en castellano, así lo entenderemos todos.”

Adverteixo d’entrada, i per evitar malentesos, que no tinc cap intenció de fer cap retret a la persona de Serrat, ni a la seva música, ni a la seva ideologia. Afortunadament, vivim en un país lliure en què cadascú s’adhereix al que creu convenient, i al que les seves circumstàncies l’han dut a pensar i fer. En canvi, m’interessa l’anàlisi del fet –d’altra banda, gens excepcional– i, sobretot, de les reaccions que ha encès.

Pel que fa al fet que ha provocat la polèmica, el que és sorprenent és que algú se’n sorprengui. Aquesta és una lògica de comportament absolutament generalitzada a Catalunya, i és expressió de les condicions socials derivades de la relació política amb Espanya i de les seves conseqüències sobre les relacions de poder entre llengües. I si algú es vol indignar amb el que és habitual, potser agreujat pel fet que sigui expressat de manera tan explícita en un referent cultural de tanta magnitud com és Joan Manuel Serrat, també té tot el dret de fer-ho. Però estranyar-se’n és ridícul. I més en el cas d’una persona que fa molts anys que no amaga el seu pensament polític i hi ha estat coherent.

El que trobo més interessant, però, són les reaccions. En primer lloc, per dir que en aquests casos resulta molt difícil mesurar-ne l’abast real. “Brams d’ase no arriben al cel”, se solia dir. I les xarxes són un gran divulgador de brams d’ase, però que tampoc no arriben gaire amunt. Certament, hi ha instruments per mesurar la dimensió de la conversa-bronca a la xarxa, però no em consta que algú ho hagi fet en aquest cas. I seria interessant fer-ho, perquè això ens permetria saber quina és l’estructura interna d’aquest tipus de converses –que normalment són molt endogàmiques– i el seu abast real, cosa que ens ajudaria a no enganyar-nos sobre el país que tenim. A més, necessitaríem un mesurador de bronca, d’1 a 10, per comparar-la amb altres casos. Hi ha hagut bronca, sí, però no sabem si molta o poca.

L’altra característica d’aquest tipus de mulladers és que la seva artificiosa magnificació serveix no tan sols per amplificar la crítica, sinó també, com és el cas, per envalentir els defensors de Serrat, en una dinàmica molt pròpia d’aquests enfrontaments dialèctics, amb efectes Streisand. Reaccions que van des de qui argumentava que Serrat podia “parlar, pensar i sentir el que li roti”, just per censurar els qui també parlaven, pensaven i sentien el que els rotava, fins a aquell polític que sostenia la rucada que “el talent està per sobre de tota ideologia”, com si l’art es pogués escapar del context social, polític i històric en què es produeix.

En definitiva, i més enllà del cas concret, ja va sent hora d’aprendre a situar en la seva veritable dimensió el que són les cridòries a la xarxa. Confondre-les amb un estat de crispació generalitzat és greu perquè ens porta a imaginar una societat que, al contrari, més que no pas polaritzada per aquestes discussions, s’hi sol mostrar indolent i apàtica. I també caldria aprendre a diferenciar a la xarxa els debats argumentats –que n’hi ha molts, i de molt bons– de les expansions insultants i grolleres, que també tenen dret a ser-hi, però cal saber distingir-les del pensament reflexiu.

Ens cal, amb urgència, conèixer millor què són i què fan les xarxes per no confondre-les amb una realitat social que és molt més ampla i diversa, i que s’hi expressa però no s’hi redueix.