Un antídot contra l’anestèsia

A poc a poc anem normalitzant, o assumint com a normals, situacions que s’allunyen molt de ser-ho, i en la mesura en què ens anem conformant amb la immutabilitat de les situacions no ens adonem que estem cedint espais que seran molt difícils de recuperar. Aquest i no cap altre és el perill del conformisme o de l’acceptació, com a inevitable, d’aquelles coses que ens presenten com a immodificables.

Passa en la vida en termes generals i, també, en relació amb una sèrie d’idees, esperances i desitjos en què, en un moment donat, hem posat moltes energies; el conformisme, segons el meu parer, és part consubstancial de l’ésser humà, però no deixa de ser la característica que, d’una banda, més impedeix el progrés i, de l’altra, més es fomenta en aquests moments per part, sobretot, de determinats polítics i dels seus intermediaris comunicacionals.

Pensar que hi ha coses que no es poden canviar és tant com assumir que és millor no intentar-ho, que no val la pena i, per tant, que no s’hi han de destinar energies ni recursos. Segurament sobre aquesta base alguns han articulat el procés anestèsic amb què pretenen que una societat cridada a canviar-ho tot s’estigui conformant no només no a canviar res, sinó a assumir que pretendre canviar-ho era un error.

El procés anestèsic ha estat molt clar i molt ben dissenyat. Es va començar fent creure que hi havia altres maneres d’assolir els mateixos objectius i que consolidant, eixamplant unes determinades posicions o bases, s’aconseguiria allò que, en principi, no es va aconseguir de manera clara mitjançant un exercici col·lectiu de confrontació. Un cop que es van assumir, erròniament i acríticament, aquests postulats, van passar a una segona fase en què es van trastocar els objectius fent veure com eren d’inassolibles els inicials i, a partir d’aquí, és quan es procedeix a substituir-los per uns altres que, si bé en aparença poden donar la imatge de ser similars, analitzats fredament no s’hi assemblen gens. En aquest moment, és quan s’arriba a un punt d’inflexió en què els ciutadans, com un pacient davant d’un anestesista, o bé desperten o bé acaben adormint-se i entregant-se a les bondats d’una situació d’aparent i absolut relaxament que no és més que el preludi de la pèrdua de control de la situació i de les emocions fins a arribar a la pèrdua total de la consciència i, per tant, a l’oblit, fins i tot, dels objectius perseguits.

Igual que passa amb el procés anestèsic, ara estem en una etapa que és reversible, però perquè sigui així el primer que es necessita és la voluntat de resistir-se a l’adormiment, a la sedació social a què ens estan sotmetent i, també, que els objectius inicialment desitjats tornin a ser visualitzats de manera clara i palpable perquè es recuperi, entre altres coses, el desig de materialitzar-los.

No hi ha res més pervers que aconseguir anestesiar una societat, ja que en aquest procés no només es generen disfuncions i danys col·laterals d’extrema gravetat, sinó que, a més, s’instal·len unes noves, però falses, expectatives que mai s’acabaran complint. Una societat anestesiada acaba, irremeiablement, acceptant com a irreal, fins i tot com a indesitjat, allò anhelat, i com a normal allò que no ho és. Es tracta d’un procés que, en realitat, persegueix l’aniquilament de les voluntats per a la plasmació d’uns nous objectius que no només no són els desitjats pels ciutadans, sinó que, a més, acaben sent acceptats com a propis.

L’antídot és la coherència, perquè si l’objectiu és clar –com ho ha estat i com ho és– les tàctiques es poden anar variant o articulant en funció de les necessitats i les situacions a què un es va enfrontant, però el que mai s’ha de fer és variar l’estratègia ni els objectius, ja que si es fa no és més que una rendició, prolegomen d’una derrota, ja sigui política, emocional, social o completa.

Vindran dies, setmanes, segurament mesos, de molta confusió, turbulents, durs o poc gratificants, però, davant l’amable insistència de l’anestesista, el que s’ha de fer és no cedir a les falses bondats d’un estat de somnolència que, com dic, només és el preludi d’una pèrdua absoluta del control sobre el futur. El més important, hi insisteixo, és tenir clar que si els objectius eren els realment desitjats –que ho són– el camí fins a aconseguir-los no serà fàcil però sí possible, i que aquests objectius desitjats mai s’aconseguiran si s’abandonen a mig camí. A més, apartar-se d’aquest camí sí que té conseqüències que ja es poden preveure, perquè si hi ha una cosa segura és que la “venjança de l’ofès” és d’una intensitat que fa bo el que ja s’ha patit fins ara.

Ens trobem en un moment de poques opcions perquè estem en un punt d’inflexió que ens enfronta a una disjuntiva en què només hi ha dos camins o sortides possibles: sedació o reanimació… La decisió és nostra.