El voraviu

S’ha de revisar la “pena de telenotícies”, encara que no sabria com posar-m’hi, que funciona al marge del poder judicial. No és tant feina de juristes i polítics, com de comunicadors, i el que és clar és que hi ha gent, i gent amb projecció pública, que de tant en tant s’hauria de fer algun punt a la boca o mesurar més els gargots que escriu. Què fan la consellera Verge, el conseller Elena, la ministra Montero i el filòsof Bernat Dedéu violant i grapejant literalment la presumpció d’innocència de Saül Gordillo? No amagaré que estimo en Saül, com estimo tants bons periodistes que abans de fer despatxos per Barcelona i Madrid van fer carrers i pobles de Catalunya anys i panys amb El Punt. Però no és personal. És el dret fonamental a la presumpció d’innocència. Per què abans d’anar al jutjat el periodista de Calella ja és, des de fa dies, a tots els mitjans, i de l’infermer de la Plató, que és en presó provisional, o dels soldats de la caserna del Bruc (a qui ja han traslladat) no n’ha transcendit cap dada? Sabem d’en Saül per una barreja de morbo, enveja i mala llet que no té res a veure amb la defensa dels drets de les dones. En Gordillo ja paga pena de telenotícies perquè quan la persecució d’un delicte afecta segons qui, la presumpció d’innocència llepa més. En Saül paga pena de telenotícies i la seva presumpció d’innocència era perfectament compatible amb la tolerància zero amb les agressions a les dones.

Hagiògrafs del junquerisme, el rufianisme i l’aragonesisme sustenten que Madrid es crema i que l’incendi de proporcions considerables que consumeix la monarquia i el règim del 78 enter l’han provocat i encès ells. Que els indults van ser la primera guspira i que després l’han propagat amb la reforma de la sedició, la troballa dels desordres públics agreujats i la cirurgia estètica a la malversació. Per al 2023 prometen una reedició d’El colós en flames (1974) que diuen que no hi haurà Steve McQueen que apagui. Junts i la CUP han entrat en fase muts i a la gàbia excepte en moments en què es desperten per fer tres pics i repicó a ERC. Veurem en què queden les pretensions que exhibeixen tots plegats, i veurem si les diferents sensacions del que hem viscut el 2022 agafaran consistència o s’escolaran per l’aigüera. No veig cap foc gros a Madrid, més que la tradicional trifulga dreta/esquerra, en la qual històricament hem estat el tercer que perd sense jugar. I quant a aquest 2022 que avui s’acaba, l’àvia Neus no estaria tan feliç com tants hagiògrafs de totes bandes. L’àvia Neus veuria molt clar que llepant, llepant, la vaca s’ha fotut el vedell. Les organitzacions polítiques i els seus líders fa anys que tiren de veta, i la ciutadania en té la pipa plena. El famós ciutadà emprenyat de fa uns anys, que estava emprenyat amb Espanya i amb els unionistes, ara també ho està amb els seus lideratges. Bon any!

Se n’ha anat el 2022 i ha entrat el 2023 i en el canvi d’any tornem a constatar que no som tan savis com ens pensem. Les grans previsions moltes vegades van com van i no van mai com han d’anar, que diria l’àvia Neus. Tanta seguretat que anhelem i per la qual sacrifiquem sovint drets i llibertats fonamentals i resulta que naveguem en la provisionalitat i la volatilitat i que exhibim una capacitat de predir el curt termini que fa tant riure com la que exhibim per predir el mitjà i el llarg. De moment, no restringim consum energètic com ens havien fet témer perquè som al gener i el general hivern no arriba i enlloc ni se l’espera. El preu del gas i dels carburants no s’enfila (toquem ferro) com explicaven a l’estiu que s’enfilaria. Vist com els xinesos s’infecten diàriament a milions i moren a milers després d’anys d’una política de covid zero, costa pensar que la pandèmia sigui una pantalla passada com ens anaven engargallant. Han deixat de finançar el carburant per als ciutadans del camp base i el paguem més barat que quan ens descomptàvem els 20 cèntims i la inflació que ens havia d’escanyar s’ha rebaixat 5 punts. Només Tomás Roncero, en la seva viral previsió de com aniria el mundial de futbol, les va arribar a dir de l’alçada d’uns campanars com els de les previsions macroeconòmiques en les quals l’any havia de traspassar. Com més savis i especialistes apareixen, més ens movem en el si l’encerto, l’endevino. Bon any!

Més diuen els uns que sí, més repliquen els altres que no, i més ho salpebren com si necessitessin imperiosament que ho trobem fort i picant. El bo del cas és que no parlem de dos. Parlem de tres i d’un quart que ja fa dies que va firmar, que ha passat festes mort en vida, i que no sabem si manté la firma tant si s’acorden cessions al PSC, com si s’acorden cessions a Junts, com si s’acorden cessions a tots dos, i siguin quines siguin les cessions. Tan llançats a dibuixar línies vermelles, aquesta vegada no se sap que n’hagin posat cap a l’acord. O no les exhibeixen com altres vegades, quan assenyalaven ben clar el dimoni escuat. Dilluns vinent, setè aniversari que Artur Mas fes el pas al costat perquè la CUP s’avingués a investir Puigdemont, probablement tot estigui desbrossat i convinguem que era batalla pel relat (recordeu que és relat el que en temps de l’àvia Neus n’haurien dit conte a la vora del foc que cadascú vol explicar). Però ara per ara tot plegat fa mala espina. Fa mala espina quan Alícia Romero diu que donar per tancades coses que no ho estan “és trencar confiances”. Fa mala espina quan el govern diu que si s’ha d’arribar a l’abril potser ja no val la pena aprovar un pressupost. Fa mala espina quan Junts diu que no li acaben de donar la informació que demana, i fa mala espina quan ECP fa d’estaquirot des del dia que va signar. Avui tot és ni sí ni no, ni blanc ni negre, però potser passen els Reis.

Quan rondinàvem pel temps que la mare ens ocupava a emprovar i emprovar el que ens cosia perquè estrenéssim per Rams, l’àvia Neus ho deia: qui vol lluir ha de patir. Temps era temps. Ara ja no és el cas. A l’Espanya del 2023 s’intueixen grans patiments i poc lluïment. D’avui en un any potser no es parli ni gall ni gallina del govern més progressista de la història. Ho diuen les enquestes. Totes menys la del CIS, que donarà aritmètiques a Sánchez mentre al CIS mani Tezanos o un altre amic. El 2023 serà un frenesí polític amb sis finals d’etapa en què més d’un s’ho farà a sobre. Dos al maig i el mateix dia: municipals d’una banda i tretze autonòmiques de l’altra. El tercer, repartit: un degoteig de sentències europees del procés que com la pluja d’aquest país, que no sap ploure, cauran quan vulguin. El quart, les catalanes, que es convocaran quan ja ni l’apuntador suporti continuar al teatre. El cinquè, la presidència europea, un gran plany, bo i que ho presentaran com un gran goig. I el sisè, les generals. El dia que pesaran les fites progressistes que s’han aconseguit. Com les 133 rebaixes de penes per la llei del només sí és sí. Com les taxes Tobin i Google, per les quals no es recapta ni el 30% del que es preveia. Com la multiplicació per set dels treballadors indefinits acomiadats en període de prova. Com que Barcelona creix cada any menys que cinc províncies espanyoles més des que van engegar el retrobament.

El PSC no afluixa. De moment. Diu Alícia Romero que no han fet una llista per esporgar en la negociació, que l’han fet perquè sigui aprovada al 100%, que ja van treure el que en podien treure i que si no s’aprova al 100%, tururut viola!, que deia l’àvia Neus. Encara més: si el govern porta pressupostos al Parlament sense acord, aniran a l’esmena a la totalitat. Ja ho veurem. Torres més altes han caigut. En tot cas, el mètode de la llista al 100% és una novetat que haurem de seguir per si fixa escola i marca precedent, o és un caprici de Romero que desapareix com ha aparegut. Fins ara ens han dit mil i una vegades que són bons pactes i bons acords aquells en què tots hi deixen alguna cosa. Que anava implícit en la negociació cedir una mica i menjar-te algun gripau. Un llençol en cada bugada, un pa en cada fornada... Ara res. Ni un pessic. L’estil Romero és el 100%. Ja no hi ha llistes inflades com s’ha fet tota la vida política, cosa que genera dubtes de si estem realment davant d’una negociació, ja que pel que es veu no hi ha res a negociar. Es pretén engargallar una llista a ERC, ECP i Junts (si també hi vol jugar). No negocien. Expliquen que valen els seus vots perquè ho agafin o ho deixin. O Alícia Romero va de catxa o els pressupostos del 2023 seran de pesada digestió per als que acceptin empassar-se la llista del 100% i engargallin Hard Rock, aeroport, quart cinturó i fre a l’acció exterior. Però diu que si no és el 100%, tururut viola!