El voraviu

S’han d’acabar els portaveus perquè no en surt l’aigua clara. Ara la consellera d’Economia veu “possible” un acord de pressupost la setmana que ve. “Ja veurem si és qüestió d’un, dos, tres, quatre o cinc dies. Però jo crec que estem en aquest marge de temps”, ha dit Natàlia Mas. També sabem de nou que el govern ha fet dotze reunions amb Junts i disset amb socialistes. Disset (17) a dotze (12) és un indicador prou clar de per on circulen les vibracions positives, i, en cara que és una anàlisi molt resultadista, hem d’afegir-hi que no hi ha més agenda marcada amb Junts i que les reunions amb socialistes es reprenen dilluns. Si podem considerar com una dada objectiva les apreciacions de la consellera Mas, acabaríem la setmana vinent amb un vint-i-dos (22) a dotze (12) i un marcador així ja hauria de ser definitiu. Sigui com sigui, quedaria modern i ens estalviaria neguits que nomenessin un relator, com el que es va podrir en la Declaració de Pedralbes del desembre del 2018. “Es proposarà de comú acord una persona que serà qui faciliti la coordinació dels treballs i de les convocatòries i qui fixi l’ordre del dia. També ajudarà a crear les condicions idònies per al diàleg, donarà fe dels acords als quals s’arribi i determinarà el seguiment de la seva aplicació.” Els ciutadans hi guanyarem molt, amb el mareig de versions que ens estalviarem. Prou portaveus. Volem relators. Homes o dones amb les neurones quadrades.

En boscatges de l’Empordà, la Selva i el Gironès s’han trobat clapades de bolets aquestes festes. Fora temps i molt escampades en un any en què feina hi ha hagut per fer-ne una menjada a la tardor. El meu cunyat Nando, una autèntica fura, ha donat un cop d’ull a l’escarlatera, però ni la cara d’un. El sotabosc és sec com una roca. Com toca, després de l’any més càlid i sec del segle. A veure on arribem! Amb prou feines fa una mica de rasca durant unes hores a la matinada. Si cap al migdia t’esterrosses en un banc assolellat i fas una estona el llangardaix, ben aviat et sobrarà alguna peça de roba. El termòmetre no triga a superar els 20 graus. Tot l’hivern com l’estiuet de Sant Martí. Ja han passat els Reis i encara és hora que hagi glaçat, el que es diu glaçar, un sol dia (fora del Pirineu i el Prepirineu). Tinc un roser de pitiminí que no està florit com a la primavera, però déu-n’hi-do, i que encara poncella, distret com està amb un temps que no li quadra. El gram, que fa setmanes que groguejaria i seria sec en quatre dies, és verd com les fulles de fora d’un enciam llarg. Als embassaments, hi queden 210 hectòmetres cúbics d’aigua (un 31% de la capacitat). A l’octubre estàvem al 36% i el novembre del 2021, al 67%. Consumim 1 hectòmetre al dia i les dessalinitzadores n’aporten 5 al mes si funcionen a tota màquina com ara. Amb un any com el que hem passat, queda aigua per a un any! Si no pacten pluja en el pressupost, és clar!

Vist ara per ara el kit bàsic per sobreviure al 2023, sembla que haurà d’incloure pressupostos, aigua, gas, fons Next Generation, delit per anar a votar dues o tres vegades i paciència, sobretot molta paciència. També necessitem saber (i sembla que podrem començar a esclarir) com queda el tema dels lideratges en l’independentisme. Hi ajudarà que els espanyols ja han fet canvis en el Codi Penal i que els temps i les possibilitats d’acció per a Junqueras i Rovira canviaran. Hi ajudarà que els europeus són més a prop de sentències sobre l’exili, i és molt possible que el terreny de joc en què es mogui Puigdemont sigui substancialment diferent del dels darrers cinc anys. Hi ajudarà que del 10 de febrer a l’1 de març s’ha de veure el cas per presumpta prevaricació i falsedat documental de Laura Borràs quan era al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. Fer net (o com a mínim esbandir una mica) els impediments mentals i reals que ha posat la repressió unionista sobre els lideratges del procés ha de permetre (veurem si en sabem) dibuixar, com diria l’àvia Neus, qui manarà a Can Ribot. Ve truja o ve porc? O no ve res? Mantindrem lideratges messiànics, tutoritzats, enfrontats i ambigus com els que hem viscut? Anirem als lideratges corals que ha predicat la CUP? Als nous lideratges que reclamava Jordi Cuixart quan va fer mutis? O com diu Eudald Carbonell, només triomfarem si sabem continuar sense lideratges?

No soc un gran aficionat al futbol ni hi entenc gaire, però la passió i la insistència de la meva filla gran m’hi ha arrossegat els darrers anys, i ho compartim sempre que podem. Ho compartim quan juga l’equip cadet que ella entrena i en què fins l’any passat jugava la meva filla petita. Ho compartim quan el meu fill segon juga amb el quarta regional de Bescanó i ho compartim, és clar, sempre que competeixen els primers equips de Girona i Barça. A Montilivi, per poc que podem, sempre fem per dos. L’Espanyol ens interessa poc, la veritat. No sabria dir-los ben bé per què, però soc dels que des de ben petit pensen que el millor periquito és el periquito plomat a la cassola, i soc dels que frisen quan somien en Europa perquè sé que quan somien en Europa es desperten a segona divisió. Però tòpics a banda, el cert és que quan el Girona va a Cornellà, nosaltres hi anem, i com vostès ja saben tornem sempre amb un somriure de ca l’ample perquè els hem pres la mida des del punt de vista resultadista. Una altra cosa és l’ambient dels noranta minuts. Hi ha de tot, com a pertot, tant se val, però dissabte imperava un tuf pujat a malagradós, una agror de rot pudent contra les seves pròpies llegendes, contra el Barça i contra Catalunya. Per sort tenia el seient just darrere de l’àrea tècnica de Míchel, i la proximitat a algú com ell, valent al camp i valent en la integració al país que l’acull, va ajudar a respirar enmig de tanta hostilitat ambiental.

Són curts de gambals, els espanyols més progressistes de la història amb qui s’ha negociat? Com és que creuen que amb uns indults i uns retocs al Codi Penal el procés és mort i el conflicte polític a Catalunya, enterrat? Com és que venen a celebrar-ho i programen una trobada per fer-ne ostentació el dia que en farà 19 de la treva unilateral i electoral que han declarat de la taula de negociació? Com és que els que encara eren asseguts a l’altre cantó de la taula fan d’estàtues de sal? Què els ha deixat de pasta de moniato? El preu per desencallar pressupostos després d’haver estat tan responsables amb els de l’Estat i amb els de Barcelona? Que potser pensen que si el president Aragonès va a picar de mans al berenar Sánchez- Macron els els desencallaran? Gens ni mica curts de gambals, no són. Són llargs, els espanyols més progressistes de la història. Sobretot, com diria l’àvia Neus, a l’hora de donar aglans i pretendre que caguem roures. Fixeu-vos en el que diu el ministre estrella Félix Bolaños als barons que es revolten: “Per al PSOE Catalunya és un actiu electoral.” Com a això ens tenen i com a això ens usen. Com a màquina que recull vots a la resta de l’Estat. No se n’han amagat mai. El cas és que n’estan convençuts, que el procés s’ha acabat i que han seduït els catalans com els varen manar. Els ho diuen els que negocien i per això gallegen. El 19 tenim l’oportunitat d’ensenyar a uns i altres com estan d’equivocats.

Trobo absolutament tan impresentable com indecent la pressió informativa que s’ha desfermat per encastar als cervells de la ciutadania la lletania que després dels Estats Units i el Brasil ve Espanya i que la dreta espanyola no acceptarà una victòria de les esquerres i que provaran d’ocupar les institucions i que hem de defensar la democràcia. No parareu mai d’esporuguir el personal i posar excuses en circulació que justifiquin normativitzar prohibicions i restringir llibertats? Pel que diuen, la trumpada no serà pas en cas d’una victòria de les esquerres a les municipals i autonòmiques del maig. Es veu que la preparen per a les eleccions de veritat, les espanyoles. I no us ho perdeu: la preparen des de la moció de censura a Rajoy, quan Casado (recorden Casado?) va començar a parlar de la “il·legitimitat” i la “fellonia” de Sánchez. Per acabar-ho d’adobar, Anna Grau li dona a la lletania EUA-Brasil-Espanya el toc especial. Diu Grau que el bolsonarisme i el trumpisme són en la convocatòria de la manifestació d’afirmació independentista del dia 19 de gener coincidint amb la cimera Sánchez-Macron a Barcelona. I per acabar-nos de convèncer que som marcians i vivim a Mart, surt la Cuca Gamarra i diu que gràcies a Sánchez els fets del Brasil serien un simple desordre públic. La que faltava. Vist qui ens mana, queda preguntar-nos cadascú el que deia Almodóvar a la seva pel·lícula del 1984: “Què he fet jo per merèixer això?”

Som Alícia al país de les meravelles. O la mongetera màgica, si voleu. I ens enfilem amunt dia a dia, ara amb la cimera hispano-francesa de Barcelona del dia 19. Apa, tots a predicar als quatre vents sobre la coherència. Ara som molt coherents perquè som a missa i repiquem. Com si no sabéssim que el que no pot ser no pot ser i a més a més és impossible. Què té d’unitària, des del punt de vista independentista, una manifestació en què el govern independentista del país no hi serà, perquè serà just una part visible i formal d’allò contra el qual ens manifestem? Malament rai, si recomencem empassant i fent empassar mentides podrides. No invento res. És la portaveu Patrícia Plaja qui ha explicat que Aragonès serà a la cimera (decisió que es va prendre bo i abans de negociar l’espai de participació), perquè “no ha de regalar espais que li pertoquen”. Ha deixat clar que són dos actes diferents i que “l’independentisme ha de ser arreu” i que el govern no serà a la manifestació. En què quedem, mestressa? No ha de ser arreu, l’independentisme? No és independentista el govern? I si el govern independentista no hi és, com podem vendre que és unitària? No n’hem tingut prou, de mentides? Què vol dir que no ha de regalar espais que li pertoquen? El govern ha triat anar a una cimera contra la qual el seu partit es manifesta per no regalar res a qui? Què més els pot regalar que la imatge de l’independentisme còmplice?