Punts de vista
NEGAR L’EVIDÈNCIA
Que el moviment independentista al carrer ha perdut múscul és ben cert, i hauríem d’intentar no fer-nos trampes al solitari amb arguments tan infantils com els de comptar més gent del compte o donar titulars inflats que no fan cap favor a ningú. Tampoc hauríem de fugir de la realitat responent a les crítiques amb atacs plens de proclames incendiàries contra aquells que s’atreveixen a posar en dubte els missatges victoriosos dels líders i acabar assenyalant-los com a perdedors, traïdors o botiflers. Hem perdut força en l’escenari que vam omplir tantes i tantes vegades, el carrer, però lluny de lamentar-nos dels espais buits que hi han quedat, potser ja seria el moment de reflexionar sobre les raons que han fet que aquella gent, tan i tan diversa, però tan compromesa al mateix temps amb un objectiu comú, ara no se senti cridada a compartir-lo. D’arguments, n’hi ha de totes les mides i colors, i van des del desengany general per unes promeses incomplertes fins a una gestió nefasta dels partits que es fan dir independentistes, al resultat d’una repressió sense límits per part de l’Estat espanyol o al simple esgotament d’una ciutadania que no troba prou motius per seguir lluitant. A tots ells, de la mateixa manera que el 2017 van decidir compartir un futur per Catalunya lluny d’una Espanya intolerant i rancorosa, ara els cal una proposta engrescadora i, sobretot, creïble. Un projecte de país transversal creat des del sentiment de pertinença i que és sobirà per decidir què vol ser. Un país amb polítics que estiguin a l’altura, que mirin més enllà dels seus propis interessos i, sobretot, que no siguin venedors de fum ni herois amb capa, però tampoc palafreners ni convidats de pedra. Un país, en definitiva, que no hagi de renunciar a res perquè hi càpiga tothom.
Segur que no som tants, ni tan sorollosos i que ja no fem gens de por. Segur que Europa ja no ens mira ni de gairell, però negar que encara hi som, vantar-se que el problema amb Catalunya està resolt i enterrat és una mentida encara més grossa que la de creure que cinc anys no ens han passat factura.
