Josep Vallverdú a les aules

“Tens a les mans, lec­tor, un lli­bre ale­gre, àgil i de bon lle­gir. Sem­bla que la viva­ci­tat del pro­ta­go­nista s’hagi enco­ma­nat a totes les pàgines i les hagi con­ver­tit en un bellu­gueig cons­tant i en una música engres­ca­dora, d’aque­lles que fan moure les cames i fan ballar la gent només de sen­tir-les. Jo també m’he sen­tit engres­cat des que he començat a lle­gir, i ja no he parat fins a l’aca­ba­ment. Això només ho pot acon­se­guir un bon escrip­tor, el qual en aquest cas havia de tenir tres con­di­ci­ons: conèixer bé el català, o sigui la seva llen­gua; esti­mar la gent que ens envolta, amb tot el que la gent té al seu vol­tant, com les cases, els pobles, les eines, la terra i la vida que s’hi fa; i agra­dar-li molt d’expli­car coses, amb el goig d’expli­car-les i de fer-se enten­dre. Es veu ben bé, doncs, que Josep Vall­verdú les té aques­tes con­di­ci­ons”, escri­via Joan Triadú, l’any 1969, pro­lo­gant Rovelló. Ho feia des­cri­vint amb pre­cisió les vir­tuts d’un dels escrip­tors de lite­ra­tura infan­til i juve­nil més des­ta­cats del país. Mal­grat que Vall­verdú, com bé demos­tra i rei­vin­dica, també és autor d’altres gèneres. Ha con­reat assa­jos i poe­mes, ha tre­nat parau­les i tex­tos, ha demos­trat la seva ver­sa­ti­li­tat literària. I sem­pre ho ha fet amb una acti­tud dis­creta però per­sis­tent i vita­lista. Perquè un es con­ver­teix en mes­tre quan és capaç d’escriure, d’ima­gi­nar, de con­nec­tar idees, d’encai­xar parau­les, de cons­truir històries i de fer-ho excel·lent­ment. Per això, par­lar de Vall­verdú, enguany que farà 100 anys, és donar-li el reco­nei­xe­ment públic que sem­pre ha meres­cut, però que no sem­pre ha tin­gut.

Perquè jo no recordo haver lle­git cap lli­bre del Vall­verdú durant la meva infan­tesa o ado­lescència. Cap. Ni una sola referència a l’escola. De fet, com m’ha pas­sat amb molts altres escrip­tors, va ser la curi­o­si­tat o l’ins­tint tafa­ner el que em va aju­dar a des­co­brir el Rovelló quan ja era més gran. Quan els con­tes de gos­sos havien que­dat subs­tituïts per altres relats. Però mai és tard, diuen. I encara vaig tri­gar més anys a saber qui havia engi­nyat aquest gos tan ingenu com genuí. Però, per sort, he recu­pe­rat el temps per­dut. He tin­gut el pri­vi­legi de conèixer i con­ver­sar amb l’il·lus­tre Josep Vall­verdú, d’enllu­er­nar-me amb qui sap jugar amb les parau­les amb una des­tresa i habi­li­tat enve­ja­ble, qui té una memòria pro­di­gi­osa i una empenta difícil d’atra­par. Perquè Vall­verdú parla del pre­sent però amb el bagatge acu­mu­lat i la resistència del pas del temps. De fet, la seva vida és un tra­jecte que camina al mateix compàs que la història del nos­tre país.

Perquè no se’m mal inter­preti, reco­nec que no vaig tenir la sort de conèixer la lite­ra­tura del cèlebre autor en plena infància, però no llanço cap dard als meus mes­tres i pro­fes­sors –de la majo­ria en guardo un bon record i amb alguns d’ells man­tinc una bona amis­tat–, però sí que m’entris­teix ado­nar-me que l’obra de Josep Vall­verdú no se’m va trans­me­tre a les aules. Pot­ser aquesta tendència ja s’ha cor­re­git i ara els nos­tres nens crei­xen amb les rique­ses literàries de l’esti­mat Vall­verdú, tot i que, pel que veig, em temo que arros­se­guem algu­nes man­can­ces i inèrcies. Què ens passa? Per què no som capaços d’estu­diar en pro­fun­di­tat i donar a conèixer la vida i obra de Josep Vall­verdú, Teresa Pàmies, Joan Mara­gall, Maria Mercè Marçal o Màrius Tor­res a les nos­tres esco­les? La tria és feta a l’atzar però podria ser molt extensa.

Per tant, m’agra­da­ria que molts mes­tres i pro­fes­sors m’escri­vis­sin con­tra­di­ent-me i expli­cant-me les acti­vi­tats que fan per donar a aquests genis de la nos­tra lite­ra­tura la visi­bi­li­tat i el reco­nei­xe­ment que els per­toca. Neces­si­tem divul­gar i pro­jec­tar, sense com­ple­xos, els nos­tres refe­rents. És impres­cin­di­ble que les esco­les del país par­lin enguany, i sem­pre, de Vall­verdú. Com recorda Fran­cesc Canosa al lli­bre Tu, Vall­verdú. Entre­vista a una vida (Edi­to­rial LA MIRA / Fonoll) la seva és “una vida de pel·lícula” perquè pocs escrip­tors tenen una tra­jectòria tan prolífica, lon­geva i hete­rogènia com ell. Per això, em vaig ale­grar fa uns dies quan em van expli­car que en una escola de Bala­guer, ciu­tat on viu Vall­verdú, han deci­dit que la temàtica d’enguany del Car­na­val sigui, jus­ta­ment, la vida i obra del nos­tre autor cen­te­nari. Si aquesta és una manera d’entrar a les aules, de pro­jec­tar la seva extra­or­dinària con­tri­bució a la llen­gua i a la lite­ra­tura i d’home­nat­jar-lo, ben­vin­guda sigui la ini­ci­a­tiva. Tenim el deure de fer-ho. Li devem. De fet, segur que a ell li agra­darà conèixer-ho i estic con­vençuda que, si el con­vi­den, visi­tarà el cen­tre. Perquè el millor regal que se li pot fer a un mes­tre és retor­nar-lo a les aules.