Tribuna republicana
Contra l’independentisme no nacionalista
Ho diré pel broc gros: si no som una nació –o no volem ser-ho–, ni ens cal, ni ens mereixem la independència. O dit al revés: l’objectiu de la independència només es justifica per assegurar el futur de la nació. Si del que es tracta és de tenir un país amb bones polítiques socials, per exemple, això ja ho pot fer un govern espanyol progressista amb una autonomia avançada. Si del que es tracta és de tenir un bon sistema de salut o escolar, amb un model d’estat descentralitzat i una administració pública eficaç, ja n’hi ha prou. No cal tant de risc, ni tant de combat.
Sí, ja em sé allò que fa poc ha tornat a repetir Emmanuel Macron: que el patriotisme és cosa de l’amor al que és propi i que el nacionalisme és l’odi a l’altre. Per tant, que ell és un patriota i no un nacionalista. I, de fet, és una jaculatòria –perdó, ara en diuen mantra– d’arrel francesa i de llarga tradició en la retòrica política. És l’excusa perfecta dels qui ja tenen una nació protegida per un estat. Però més nacionalistes que els francesos, mira que és difícil d’imaginar! Al capdavall, allò que tenen per “propi”, que no és la nació? El seu avantatge, com el dels espanyols, és que es poden dir no nacionalistes perquè ja tenen la nació garantida. Vull dir que jo també voldria ser simplement un patriota, amb pòlissa estatal d’assegurança de la nació. Però resulta que la meva nació encara només és un projecte, una aspiració, una promesa. I, sobretot, és un projecte, una aspiració i una promesa en risc. I potser més que en risc: en clara reculada.
També és cert que hi ha molts tipus de nació. Però, en això, tenim la sort que en termes molt majoritaris, la nació que somiem els catalans és la d’un poble obert, avançat, que es vol projectar cap al futur. És a dir, que no busca un reconeixement per replegar-se en el passat, sinó per construir allò que Manuel Castells va anomenar una “identitat de projecte”. En definitiva, que fent valuosa la nostra diversitat d’orígens –territorials i de creences–, construir un vincle social –entre d’altres, a través d’una llengua comuna– que definit sobre un territori permeti el progrés i el benestar dels seus ciutadans, recolzat en una democràcia sòlida, i que ens proporcioni reconeixement i veu internacional.
És cert que Espanya podria haver estat un excepcional estat de naturalesa plurinacional, amb una organització política confederal. Però es concep a si mateixa com una nació homogènia, d’una sola llengua i cultura, –“una, grande y libre”– protegida per un estat unitari, per a qui qualsevol expressió de diversitat cultural, lingüística, econòmica o de qualsevol altre tipus és percebuda com una amenaça. I és a partir d’aquesta evidència, inalterable en el temps, compartida des de tots els punt de vista polítics, que es reconeixen com a espanyols –nacionalistes espanyols–, que no ofereix altre marge de negociació amb ningú que no sigui per reduir-lo encara més, que es fa clara la necessitat de la independència per preservar la nostra nació. És a dir, una independència necessària per fer respectar una voluntat popular sobirana, vertebrada en el fet de compartir uns elements simbòlics, digueu-ne com vulgueu (cap no és epistemològicament prou bo): valors, cultura, identitat...
Sé que tot això és molt bàsic, molt elemental, però com que fa uns anys hi ha qui sosté que es pot voler una independència anacional, sense nacionalistes, cal repetir-ho i, si cal, debatre-ho amb més arguments. També s’entén que algú hagi pensat que si a la independència li traiem la reivindicació nacional –una mena d’independència laica–, això la pot fer més acceptable per a més gent, per ampliar la majoria, com se sol dir. Un argument suposadament pragmàtic, però ni políticament ni històricament fonamentat. El cert és que si darrere la independència no hi ha un projecte nacional, la majoria el busca on sí que hi ha nació, tant per una qüestió de necessitat col·lectiva d’adhesió politicoemocional, com d’intuïció pragmàtica sobre on es couen els veritables projectes de cohesió i interès material. Com deia fa poc Gerard Furest a L’Europeu: “L’independentisme no nacionalista, ni ha funcionat, ni funcionarà.” És així.
