El voraviu

El mot propaganda té mala premsa. El mateix món dels propagandistes el troba molt i molt lleig. Abominable, diria que el troben. Viu desterrat del llenguatge de la comunicació, tant pels professionals com pels investigadors i els universitaris. Si en algun lloc se sent és al carrer, entre les víctimes habituals. Quan els savis l’utilitzen, a continuació ve un tractat de misèries i vergonyes. La propaganda sempre és dels altres. Cap geperut es veu el gep. La gent decent no en fa. Sobretot a partir de la segona meitat del segle XX, un cop teoritzats els règims totalitaris que va patir la humanitat i un cop analitzat el paper que els mitjans de comunicació de masses havien jugat en la difusió d’idees per persuadir i confondre i sense cap voluntat d’informar. Ara se’n diu de mil maneres diferents i hi ha mil comunicòlegs (propagandistes) que aporten a cada forma mil matisos i en fan mil tractats. No hi ha dia sense bombardeig. Publicitat. Informació especial. Publicitat institucional. Màrqueting. Comunicació. Branded content. Roda de premsa. Comunicat. Presentació. Informe. Investigació. Investigació de mercat. Butlletí. Publireportatge. Sota qualsevol nom es presenta la propaganda, allò que l’àvia Neus ensumava i marcava com a propaganda, pura propaganda. Ahir a Barcelona en vàrem tenir una sessió indecent i maratoniana. En deien cimera hispano-francesa i varen signar un tractat. Propaganda. Pura propaganda.

Tant si esteu tips del festival Shakira-Piqué com si l’heu resistit amb cert plaer, grateu una mica l’episodi d’Isabel Preysler i el Premi Nobel i furibund antiindependentista Mario Vargas Llosa. No us queixeu de la poca traça i mala llet de la cantant colombiana. El cas del Nobel i la Porcelanosa es desfà molt més que els Ferrero Rocher a l’estiu i riella i riella llavis avall. Tot aparença des del minut zero. Molt superior a la bacanal de facturació de futbolista i cantant. Al cap i a la fi, l’espectacle dels jovenets prova d’allargar (amb altres finalitats) una història que va existir. Els grandets, segons diuen ells mateixos, no varen tenir ni història. Va ser vetllar un mort des del primer dia. Les històries que expliquen, a diferència de Piqué i Shakira, són poc trempadores i molt banals. Tant si són del desamor que ara els aclapara, com si són dels dies que van festejar-se l’un a l’altra per primera vegada. Ha escrit el Nobel que en l’inici de la història ja hi ha un despropòsit. “Va ser un enamorament de la pichula quan ja només em servia per fer pipí.” La Preysler, per la seva banda, ha rectificat una primera versió segons la qual l’havia despatxat per massa gelós. Tant ella com la seva filla Tamara Falcó han certificat que la convivència amb l’escriptor peruà era insuportable. “Se li escapaven gasos contínuament.” Que no s’aguanta els pets, vaja, que diria l’àvia Neus. Ja ho veuen. El Nobel també plora. No obre les parpelles. Obre les natges.

Hi ha tres notícies (diguem-ne econòmiques) dels darrers dies que fan feredat, que deia l’àvia Neus. És a dir, que fan por, que són un horror i que generen esgarrifances, vist el que diu el diccionari de fer feredat. El nonagenari magnat de la comunicació Rupert Murdoch ha apujat un 24% la retribució a José María Aznar, que li fa d’assessor (cinc reunions anuals i presentar un informe). L’any 2022 li va pagar 327.000 euros, que fan pujar fins als 4 milions d’euros la xifra de diners que li ha retribuït des del 2006, quan el va nomenar assessor. Això no és incompatible amb el sou vitalici de 79.336 euros bruts anuals que li paguem com a expresident dels espanyols, ni amb el cotxe que també li paguem, ni amb l’escorta, ni amb els dos funcionaris que té al seu servei i que també li paguem. I per a les despeses de l’oficina els quatre expresidents vius es reparteixen gairebé 300.000 euros, que també els hi paguem. No ha transcendit què cobra com a assessor internacional del bufet Latham & Watkins, el primer despatx del món per facturació i al qual es va incorporar fa cinc anys quan va deixar el despatx, també nord-americà, DLA Piper. Tampoc transcendeix com el remunera la Barrick Gold Corporation, la companyia minera d’extracció d’or més gran del món, a la qual també assessora. Si un sol ocellot fa feredat, espereu les altres dues notícies. Afecten desenes de milers de llocs de treball. Aznar, avui, no deixa ni una ratlla lliure.

La segona notícia econòmica que fa feredat aquests dies també va de sous, com la d’ahir, sobre el sou conegut d’Aznar, que es va cruspir tots els caràcters de la columna. Parlem de sous de banquers, que deixen Aznar com un peia, peia, peia, que és com en dèiem, dels pelacanyes. Segons l’informe de l’Autoritat Bancària Europea sobre alts salaris, 221 empleats de la banca espanyola van cobrar més d’1 milió d’euros el 2021. Un d’ells va ser el més ben pagat d’Europa, amb un francès i un alemany. Varen cobrar entre 13 i 14 milions d’euros cada un, els tres més ben pagats. L’any 2020 havien sigut 128 els banquers que, a Espanya, cobraven un “alt salari” (entenent com a tal passar d’1 milió d’euros). Va ser un augment del 73%, superior al de la resta de la zona euro, on va ser del 41%. El que tenim, segons explica l’Autoritat Bancària, és que els “alts salaris” a l’Espai Econòmic Europeu (UE més Islàndia, Liechtenstein i Noruega) varen passar de 1.383 banquers que els cobraven el 2020 a 1.957 que els varen cobrar el 2021. Per què aquest premi? Han tornat els rescats públics amb què en vàrem salvar una colla? Han començat a reobrir les oficines d’on fan escampar la boira els clients d’edat? Han readmès els milers i milers d’acomiadats voluntaris en ERO pactats? Perquè no han fet res d’això i, en no fer-ho, fan benefici rècord. La gran banca espanyola va fer més de 20.000 milions d’euros i el 2022 ho millora.

El sou d’Aznar i el dels banquers que m’ocupaven les dues darreres columnes garratiba i garratiben. Però la notícia econòmica d’aquests dies que més feredat fa (encara que reputats analistes la minimitzin, o potser precisament per això) és l’acomiadament massiu de treballadors d’empreses tecnològiques de tot tipus, formats i dimensions. Ja són més de 100.000 els llocs de treball retallats des del novembre, i no se n’escapa cap de les grans marques de la nostra quotidianitat. Amazon, WhatsApp, Facebook, Instagram, Google, Microsoft, Twitter. Des de l’1% de la plantilla d’Amazon (18.000 llocs de treball) al 50% de la de Twitter (3.700 llocs de treball). Google, 12.000; Microsoft, 10.000. I això no s’atura. El cas és que aquest anar i venir de xifres gegantines esparvera els cinc sentits. Parlem d’empreses que en els dos darrers anys han generat beneficis entre els 50.000 i els 100.000 milions de dòlars cadascuna d’elles, que ens expliquen les bondats en fundacions milmilionàries i que als màxims accionistes se’ls calculen fortunes personals de desenes de milers de milions de dòlars. A un cost de 100.000 dòlars l’any de mitjana, amortitzar 10.000 llocs de treball és estalviar 1.000 milions de dòlars. De veritat que algú que ha guanyat entre 50.000 i 100.000 milions de dòlars els dos darrers anys no pot mantenir aquests treballadors? Els arguments que donen fan riure i la realitat fa pena, molta pena.

S’acabin fent o acabin no fent-se. Ho facin amb uns o amb altres, tres o quatre. Ho facin per mandat PSOE, picardia PSC, misericòrdia Junts, acord previ o tramitació a la valenta, la negociació acaba ridícula i s’afegeix als grans èxits conjunts de l’independentisme, l’independentisme emmascarat i l’unionisme retrobador. Ho fan tan i tan bé en treballar plegats l’autonomisme més llepafils i reconsagrat! Quim Torra passa pel dimoni, però té la raó d’un sant. La Generalitat és un problema per a la independència. Massa caramel per a tant llaminer! Comencem l’any i per pujar al podi dels disbarats ja n’hi ha un fart, que deia l’àvia Neus. Calaixos ocupats. 1. Taula de negociació. La convocarien (deien) quan hi hagués acords, però en fer tractes (que ja es veurà per on surten) recorden que eleccions i fotografies amb catalans no lliguen i que la passem a buscar amb un llum. 2. Organitzen una cimera per certificar-nos difunts i troben el mort viu, com el que feia canyes, i bo que els fem els honors, no volen pagar lloguer. 3. El pressupost, aquesta setmana serà “blanc o negre”. Els falta a qui foten les culpes. Als setanta, a Calonge, teníem la solució a la terrassa de Can Xicu. Màquina de discos. Un duret, Albert Hammond. “Fot-me a mi la culpa del que passi. Saps millor que ningú que m’has fallat, que t’has descuidat del que vas prometre, que em sobren raons per engegar-te... però cobreix-te l’espatlla amb el meu dolor... i fot-me a mi la culpa.”

Hi va haver uns temps en què les aritmètiques parlamentàries permetien als governs no mirar prim. Passada la nit electoral i un cop jurat o promès el càrrec, els governs tiraven milles amb poques contemplacions. Eren anys de majories absolutes. A mesura que avançava la legislatura augmentava la utilització d’expressions de queixa pel poc tacte i la molta falta de mà esquerra que exhibien les majories. Recordeu la cridòria contra “el corró socialista”? Quantes vegades us vàreu indignar amb “el corró convergent”? I fins a quin extrem no vàreu maleir “l’abús que els populars feien de la majoria absoluta”? Quan s’arribava al nou cicle electoral el missatge se centrava sempre en la idea que la ciutadania havia de fer pagar als electes la falta de traça amb les minories i que teníem la gran oportunitat de vacunar-nos contra les majories absolutes. Finalment la ciutadania es va vacunar i les majories absolutes es varen acabar. Sotmesos a aritmètiques parlamentàries que els obliguen a la cultura del pacte, al govern de coalició, a geometries parlamentàries variables i fins tot a l’intercanvi de cromos entre institucions, els polítics del segle XXI se n’han fotut i miren menys prim que aquells que ho tenien tot sota control. No sé per què deu ser però és. El 25 de gener, sense pressupost i amb vaga de sanitat, ensenyament i taxistes, continuen demostrant que amb 33 de 135 tenen més llengua que ningú.