El voraviu

Finalment hem entrat en una certa normalitat meteorològica. Som a gener i fa fred. També és cert que no hi ha manera ni perspectiva que plogui considerablement, però també entra dins la normalitat, com canta Raimon, que la pluja al nostre país no sàpiga ploure. De matinada fa un fred que pela. Com toca. La gebrada es manté, durant les primeres hores del dia com una capa uniforme que cobreix camps i marges i decora arbres i plantes, com si hagués tornat l’ornamentació de Nadal. En obacs i tàlvegs que escapen dels raigs de sol anem de blanc tot el dia. Al bassal que han deixat les quatre gotes que van caure a començament de setmana, hi hem trepitjat i trencat glaç cada matí. El gram s’ha esgrogueït com li tocava i ja no verdeja com si el 20 de gener fos primavera. El roser de pitiminí ha deixat de poncellar i els pètals de les rosetes que encara mantenia s’han pansit com els que posàvem a assecar entre els fulls de la llibreta de batxillerat. Ja veurem si dura, però tenim hivern. Ha arribat tard, però més val tard que mai. Segurament deuen ser manies meves, però jo trobo que, els anys en què les quatre estacions es desdibuixen massa, no són només la terra i les plantes les que ho pateixen. L’any en què l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor es confonen massa entre si i no precisen durades ni límits, els nostres cervells també funcionen més confosos que de costum, que ja és prou confusió.

Al maig farà trenta-quatre anys que soc el primer directiu d’una empresa periodística que ha arribat a tenir més de sis-cents treballadors, a facturar més de 30 milions d’euros a l’any i a donar servei a desenes de milers de clients. He tingut l’oportunitat i l’obligació de prendre milers de decisions i he contemplat com la competència feia el mateix, una cosa semblant o just el contrari del que jo havia decidit. Les varietats més àmplies, els matisos més rocambolescos i les sorpreses més sonades sempre els he viscut a l’entorn dels temes de personal. El que encara no havia vist mai és el que ha fet Catalunya Ràdio i ha explicat el seu director, Jordi Borda, en la darrera comissió de control al Parlament. Han obert una investigació prospectiva i retrospectiva sobre l’etapa a la direcció de Saül Gordillo, com a reacció a dues denúncies per agressió sexual presentades per treballadores de l’empresa en què ara estava el periodista. Després d’unes quantres setmanes, la investigació no ha trobat “cap indici”, però bo i així el director va remarcar que “si aparegués alguna denúncia a través d’aquest mecanisme, l’engranatge s’activaria per protegir les víctimes i també per la derivació de responsabilitats en cas que fos necessari”. A la pena de telenotícies que ja coneixíem s’hi afegeix una persecució amb diner públic. Per sort, després de declarar al jutjat, i vistes les imatges de la nit dels fets, Gordillo va quedar en llibertat.

Acostumava a dir l’àvia Neus que a casa tothom baixa les escales com vol, i és ben cert. No impedeix, però, que hi hagi maneres de baixar l’escala de les quals has de prendre bona nota. A TV3 l’humor té límits. El director ho té clar i no necessita excusar-se. Quan detecta que els límits es traspassen, ell mateix talla caps. No cal que l’hi reclami ningú, o així ho explica. Ara tocarà veure quants caps més es tallen en un futur, per quines coses es tallen, de qui són els caps A que es tallen i, sobretot, quins són els límits que es traspassen sense que passi res. “Cap ximpleria”, ha dit Trias, però no ha concretat res més, cosa que de per si ja és una ximpleria prou gran en el moment actual. Podem sospitar (o no) que l’humor de Manel Vidal és una ximpleria i està ben destituït i que, en la tessitura dels delegats d’ERC al congrés de Lleida, Trias s’hauria afegit (o no) al 97%. La dita aposta montenegrina d’un referèndum a pactar amb ningú, que s’homologaria amb un 50% de participació i un 55% de vots favorables, no és la il·luminació del líder una nit d’estiu. Ha quedat clar. Quasi a la búlgara. Com ha quedat clar que uns pressupostos bé valen un quart cinturó. Al cap i a la fi, des del govern ens hi obliguen i des del territori ens hi oposarem, que ja hem après a anar a missa i repicar. Queden encara el que Illa dissabte en deia “punts menors”, que ja veurem què s’entén com a tals en temps de 97% per un cantó i cap ximpleria per l’altre.

La fe mou. Vegeu, si no, com de cop i volta les muntanyes que separaven ERC i el PSC s’han tornat temes menors o serrells, i en les properes hores o dies hi haurà pressupostos. Mentrestant, esperem com expliquen la conversió en temes menors o serrells del que divendres era cabdal, irrenunciable i columna vertebral del país; avui és un bon dia per felicitar-nos. No ho vegeu endogàmic, i permeteu-me que per un dia que hi ha podi positiu en el món del periodisme, el faci. Vegeu-lo com una necessitat del cor, un pas endavant de l’ànima i un alliberament de l’esperit. Que bé que ho hem fet, avui! Felicitats, Joel Díaz; felicitats, La Directa, i felicitats, companys que havent o no havent vist les imatges de les denúncies contra Saül Gordillo heu sortit a demanar que es posi seny, es talli la pena de telenotícies i es respecti la presumpció d’innocència. M’ha reconfortat deixar de ser l’única veu que clamava pel periodista del Maresme. I m’ha posat a cent la solidaritat de Joel Díaz amb el col·laborador del seu programa. No tothom a la casa gran (la nostra) està d’acord que l’humor de Manel Vidal era vermella directa i expulsió, encara que semblava que sí, tal com ho havien venut. I també m’omple de goig que els companys de La Directa tornin a posar en evidència el sistema, l’estat policial i el ministre de l’Interior més progressista de la història, Fernando Grande-Marlaska. Per molts anys a tots! Un bon dia de tant en tant tampoc no enfalaga.

Dura poc, l’alegria a casa del pobre. L’àvia Neus l’encertava. Escrivia ahir del goig de veure companys de professió cridar a la presumpció d’innocència del periodista Saül Gordillo, haguessin visionat o no les imatges. No els citava, però un d’ells era el director de BTV, Sergi Vicente, sobre qui ja ha caigut la ira del comitè d’empresa, comitè professional i part social de la comissió d’igualtat de BTV, en forma de comunicat conjunt que el deixa per als parracs. Ens posem políticament correctes i ens tornem tan gamarussos que podem proclamar que és “impropi de qualsevol persona” recordar que “mentre la justícia no digui el contrari, s’ha de respectar la presumpció d’innocència”. Se senten tan empoderats, els emissors del comunicat, que exigeixen a Vicente una rectificació “immediata i pública” de les seves paraules perquè “han generat malestar i intranquil·litat”. Quina mania dels paladins de la nova correcció politicosocial i les noves veritats revelades que es retirin del debat aquells que expressen un parer diferent al seu! I són periodistes i representen periodistes, els que ho proclamen! Alguna cosa devem haver fet tots plegats malament perquè a les dretes i a les esquerres reneixi aquell esperit inquisitorial que imbuïa el TOP (Tribunal d’Ordre Públic) i que trobin assaonats terrenys com el de BTV que està al cel del caler públic que tot ho paga. No facturen per un chusco i rasquen 17 milions anuals a la melsa pública.

Posa-hi la mà a sobre i ho trobaràs a sota, deia l’àvia Neus. Doncs això. La comèdia de l’acord pressupostari que vàrem viure ahir no és el resultat de les intenses reunions mantingudes entre dilluns i dimarts, ni una sortida genial dels brillants equips negociadors. És pantomima pura. Calendari pactat. Programació. La portaveu Patrícia Plaja deia dilluns que esperava que no es torcés res i aquest cop ha tingut raó. No s’ha torçat res. I no s’ha torçat res perquè no hi havia res que es pogués torçar. Era el dia previst i l’hora prevista. Estava tot dat i beneït de fa setmanes, i les cartes sobre la taula. L’espera i la comèdia tenen el sentit, pretensió, origen i causa de guardar-se una gran traca comunicativa a la butxaca per contraprogramar el pronunciament del TJUE. La lluita de l’exili és el mal de ventre de neoautonomistes, federalistes i unionistes emmascarats, i els deixa una ressaca que no es treu amb Alka-Seltzer i una cremor d’estómac que no alleugereix un Almax. Temien, digués el que digués l’advocat general, que baixarien molles del TJUE, i han contraprogramat la dieta mediàtica en previsió. Menjarem pressupostos en els tres repassos del dia els que en feu tres, i en els cinc els que en feu cinc. Quaranta-cinc dies de pressupostos i a veure quina en pensen per distreure l’atenció mediàtica quan hi hagi sentència de la immunitat dels eurodiputats. Temen com pedregada seca els pronunciaments de la justícia europea.

Com no pot ser d’una altra manera, els vint-i-sis folis del pacte de pressupostos venen farcits d’ambigüitats, generalitats i declaracions de principis. Entre les poques adjudicacions clares, concretes i finalistes que es constaten tampoc és d’estranyar trobar-hi 32 milions de més per a la CCMA, és a dir, la Corpo, és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio. Més ous a la mateixa cistella, que diria l’àvia Neus. De veritat no hi ha cap més manera de potenciar l’audiovisual en aquest país? És un projecte que competeix en el mercat sense cap aproximació a l’autofinançament malgrat els “èxits” d’audiència que ens refrega i refrega cada mes. Al contrari. Persisteix a enfonsar-se en el pou del dèficit. Amb l’acord pressupostari ja tornem a ser als 300 milions anuals. Poca broma! I no en faran prou, però ja en vindran més, no pateixin. Ho col·loquen a l’epígraf “C. Transparència” (???) i dins del “Capítol XII. Racionalització i transparència” (???) El tex diu: “Incrementar en 32 milions d’euros el pressupost de la CCMA per afavorir nous projectes audiovisuals i la modernització de l’organització previstos en el pla estratègic i condicionats a la signatura del contracte programa.” Afavorir nous projectes audiovisuals? I per què a dit a la Corpo? No poden anar a concurs públic, aquests diners? Transparència o llei de l’embut? Racionalització? De quina racionalització parlen? De la competència deslleial del cost salarial? Vinga tapar forats!