NO RENDIR-SE SEMPRE TÉ PREMI

En més d’una ocasió he dit que les sentències del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) no es poden lle­gir com les espa­nyo­les; no s’ha par­tir de la part dis­po­si­tiva o final, sinó que s’ha de fer un recor­re­gut inte­gral, repo­sat i seriós de tot el que diuen al llarg de tots els paràgrafs perquè els seus rao­na­ments solen ser més relle­vants que la con­cisa con­clusió inter­pre­ta­tiva a què s’arriba. En el cas de les ano­me­na­des pre­ju­di­ci­als de Lla­rena suc­ce­eix el mateix, tot i que alguns pre­fe­rei­xin, des de la mio­pia i la sor­desa més pro­funda, seguir ins­tal·lats en el relat.

La de dimarts és una sentència molt tècnica, molt com­pleta i, sobre­tot, molt posi­tiva per a la nos­tra estratègia de defensa, ja que es veuen reforçats una sèrie d’aspec­tes que, clara­ment, el Tri­bu­nal Suprem ha anat igno­rant durant els últims cinc anys. A més, és una sentència en què el TJUE, un cop més, fa una aposta per Europa, per una Europa democràtica i en què es res­pec­ten els drets fona­men­tals de tots però, també i específica­ment, els de les mino­ries naci­o­nals.

Des del començament de la per­se­cució dels polítics cata­lans, totes les defen­ses hem qüesti­o­nat la falta de com­petència del Tri­bu­nal Suprem per enten­dre els fets rela­ci­o­nats amb el referèndum de l’1 d’octu­bre del 2017; la res­posta sem­pre ha estat la mateixa i ha con­sis­tit en una inde­guda auto­a­tri­bució de la com­petència per, d’aquesta manera, con­tro­lar el pro­ce­di­ment del prin­cipi al final.

Ara, el TJUE, entre molts altres i pro­funds rao­na­ments, ha deter­mi­nat que el Suprem no és l’òrgan com­pe­tent per inves­ti­gar-los ni enju­di­ciar-los, i ho ha fet esta­blint el cri­teri següent: “En par­ti­cu­lar, no es pot con­si­de­rar un tri­bu­nal esta­blert per la llei, en el sen­tit de l’arti­cle 6, apar­tat 1, un tri­bu­nal suprem naci­o­nal que resol­gui en pri­mera i última instància sobre un assumpte penal sense dis­po­sar d’una base legal expressa que li con­fe­reixi com­petència per enju­di­ciar la tota­li­tat dels encau­sats.” Aquest únic paràgraf bé val tots els esforços des­ple­gats en aquests més de cinc anys i, també, els cos­tos assu­mits que, sens dubte, no han estat ni seran pocs.

El cri­teri per deter­mi­nar la com­petència és clar, però el TJUE va molt més enllà, i en lloc de basar-lo en l’arti­cle 47 de la Carta dels Drets Fona­men­tals de la Unió Euro­pea, el basa en relació amb l’arti­cle 6.1 del Con­veni Euro­peu de Drets Humans, i aquesta posició no és innòcua, ja que ens està reme­tent a una norma que per al Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans (TEDH) és d’obli­gat com­pli­ment i que, a la vista de l’esmen­tat paràgraf, tindrà molt en compte a l’hora de revi­sar totes les deman­des inter­po­sa­des davant el TEDH pels con­dem­nats en el judici del procés.

Dit més clara­ment, par­tint del que s’ano­mena “diàleg entre tri­bu­nals” –al qual el Suprem es nega a incor­po­rar-se– el TJUE està dient al TEDH que aquí té la base per resol­dre les deman­des dels polítics cata­lans que han al·legat la falta de com­petència del Suprem per inves­ti­gar-los, enju­di­ciar-los i con­dem­nar-los.

Tan­ma­teix, el TJUE va més enllà, ja que en rea­li­tat va començar esta­blint un fet que era inac­cep­ta­ble per al Suprem: que Bèlgica pogués dene­gar una ordre euro­pea de detenció i entrega d’acord amb les seves nor­mes inter­nes; la sentència de dimarts deter­mina que sí que es pot fer i només esta­bleix un requi­sit, que “s’inter­preti que té el mateix abast que l’arti­cle 1, apar­tat 3, de la decisió marc 2002/584, que única­ment per­met dene­gar l’exe­cució d’una ordre de detenció euro­pea en el con­text men­ci­o­nat en l’apar­tat 72 de la pre­sent sentència i, per tant, que no es pot con­si­de­rar que esta­bleixi un motiu de no exe­cució que no es derivi de l’esmen­tada decisió marc”.

Va ser pre­ci­sa­ment això el que va fer Bèlgica en el cas de Lluís Puig i el que va moti­var la res­posta de Lla­rena plan­te­jant unes pre­ju­di­ci­als que, com avui s’ha com­pro­vat, van ser un altre error estratègic per part seva. Un error estratègic que va estar moti­vat per dues equi­vo­ca­ci­ons: pen­sar que podien convèncer el TJUE i no haver ana­lit­zat el que hem anat dient des d’almenys el 29 d’octu­bre del 2017, data en què es va esta­blir una estratègia de defensa que depe­nia de tan­car el cer­cle defen­siu amb una qüestió pre­ju­di­cial euro­pea.

Con­cre­ta­ment, l’estratègia dis­se­nyada en aquesta data i que ja ha estat publi­cada en oca­si­ons ante­ri­ors, i a la qual també van tenir accés a través del meu propi telèfon, es basa en el fet que “si s’acon­se­gueix evi­tar l’entrega, i no tinc cap dubte que es podrà evi­tar, aquesta reso­lució ha de ser incor­po­rada als pro­ces­sos que se seguei­xen a Espa­nya per, sobre aquesta base, plan­te­jar la neces­si­tat d’ele­var una qüestió pre­ju­di­cial al TJUE per la via d’urgència pre­vista al Trac­tat de Fun­ci­o­na­ment de la Unió Euro­pea i allà qüesti­o­nar tot el procés o els pro­ces­sos que s’estan seguint a Espa­nya” (efecte dòmino).

Durant anys vam insis­tir al jutge Lla­rena, també a la sala penal del Suprem i al mateix Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, sobre la neces­si­tat de cur­sar una qüestió pre­ju­di­cial sobre diver­sos aspec­tes rela­ci­o­nats amb la per­se­cució a l’inde­pen­den­tisme català; sem­pre s’hi havien negat, fins que el jutge Lla­rena va deci­dir cur­sar-la el març del 2021, obrint-nos la porta al que aquesta set­mana ha aca­bat suc­ceint. Sabíem que les pre­ju­di­ci­als eren la clau i la forma de rein­tro­duir en el procés espa­nyol els cri­te­ris inter­pre­ta­tius dels sis­te­mes judi­ci­als d’una Europa democràtica per tal de, sobre aquesta base, des­mun­tar tota aquesta per­se­cució. En parau­les de Toni Comín, “el res­cat”, que ara és quan comença a donar els seus fruits.

S’escriu­ran pàgines i pàgines sobre la sentència de dimarts. També cons­trui­ran molts relats però, facin el que facin i diguin el que diguin, a par­tir d’aquesta sentència les coses ja mai seran com havien pre­vist, perquè a Europa els tri­bu­nals dia­lo­guen entre si a través de les seves sentències, i el diàleg ja ini­ciat no només sona bé sinó que, a més, reco­neix que no ens havíem equi­vo­cat.

El més interes­sant seria que, abans d’escriure tant i cons­truir tants relats alam­bi­nats com inútils, es pro­cedís a una detin­guda, minu­ci­osa i honesta lec­tura de la sentència i que, a par­tir d’aquí, s’assu­mis­sin les con­seqüències que se’n des­pre­nen i que, entre altres mol­tes coses, esta­blei­xen allò que fa més de cinc anys que bus­quem: hi ha un camí, que és la via euro­pea, i només a través d’Europa s’acon­se­guirà tot allò que, com ja s’ha vist, s’ha anat negant des de les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les.

La sentència, que repre­senta un èxit rotund per a l’exili, per­met superar una sèrie de dis­cus­si­ons absur­des i, sobre­tot, demos­tra que no ren­dir-se sem­pre té premi. I, a més, per­met con­ser­var la dig­ni­tat.