NO RENDIR-SE SEMPRE TÉ PREMI

En més d’una ocasió he dit que les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no es poden llegir com les espanyoles; no s’ha partir de la part dispositiva o final, sinó que s’ha de fer un recorregut integral, reposat i seriós de tot el que diuen al llarg de tots els paràgrafs perquè els seus raonaments solen ser més rellevants que la concisa conclusió interpretativa a què s’arriba. En el cas de les anomenades prejudicials de Llarena succeeix el mateix, tot i que alguns prefereixin, des de la miopia i la sordesa més profunda, seguir instal·lats en el relat.

La de dimarts és una sentència molt tècnica, molt completa i, sobretot, molt positiva per a la nostra estratègia de defensa, ja que es veuen reforçats una sèrie d’aspectes que, clarament, el Tribunal Suprem ha anat ignorant durant els últims cinc anys. A més, és una sentència en què el TJUE, un cop més, fa una aposta per Europa, per una Europa democràtica i en què es respecten els drets fonamentals de tots però, també i específicament, els de les minories nacionals.

Des del començament de la persecució dels polítics catalans, totes les defenses hem qüestionat la falta de competència del Tribunal Suprem per entendre els fets relacionats amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017; la resposta sempre ha estat la mateixa i ha consistit en una indeguda autoatribució de la competència per, d’aquesta manera, controlar el procediment del principi al final.

Ara, el TJUE, entre molts altres i profunds raonaments, ha determinat que el Suprem no és l’òrgan competent per investigar-los ni enjudiciar-los, i ho ha fet establint el criteri següent: “En particular, no es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1, un tribunal suprem nacional que resolgui en primera i última instància sobre un assumpte penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per enjudiciar la totalitat dels encausats.” Aquest únic paràgraf bé val tots els esforços desplegats en aquests més de cinc anys i, també, els costos assumits que, sens dubte, no han estat ni seran pocs.

El criteri per determinar la competència és clar, però el TJUE va molt més enllà, i en lloc de basar-lo en l’article 47 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, el basa en relació amb l’article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans, i aquesta posició no és innòcua, ja que ens està remetent a una norma que per al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) és d’obligat compliment i que, a la vista de l’esmentat paràgraf, tindrà molt en compte a l’hora de revisar totes les demandes interposades davant el TEDH pels condemnats en el judici del procés.

Dit més clarament, partint del que s’anomena “diàleg entre tribunals” –al qual el Suprem es nega a incorporar-se– el TJUE està dient al TEDH que aquí té la base per resoldre les demandes dels polítics catalans que han al·legat la falta de competència del Suprem per investigar-los, enjudiciar-los i condemnar-los.

Tanmateix, el TJUE va més enllà, ja que en realitat va començar establint un fet que era inacceptable per al Suprem: que Bèlgica pogués denegar una ordre europea de detenció i entrega d’acord amb les seves normes internes; la sentència de dimarts determina que sí que es pot fer i només estableix un requisit, que “s’interpreti que té el mateix abast que l’article 1, apartat 3, de la decisió marc 2002/584, que únicament permet denegar l’execució d’una ordre de detenció europea en el context mencionat en l’apartat 72 de la present sentència i, per tant, que no es pot considerar que estableixi un motiu de no execució que no es derivi de l’esmentada decisió marc”.

Va ser precisament això el que va fer Bèlgica en el cas de Lluís Puig i el que va motivar la resposta de Llarena plantejant unes prejudicials que, com avui s’ha comprovat, van ser un altre error estratègic per part seva. Un error estratègic que va estar motivat per dues equivocacions: pensar que podien convèncer el TJUE i no haver analitzat el que hem anat dient des d’almenys el 29 d’octubre del 2017, data en què es va establir una estratègia de defensa que depenia de tancar el cercle defensiu amb una qüestió prejudicial europea.

Concretament, l’estratègia dissenyada en aquesta data i que ja ha estat publicada en ocasions anteriors, i a la qual també van tenir accés a través del meu propi telèfon, es basa en el fet que “si s’aconsegueix evitar l’entrega, i no tinc cap dubte que es podrà evitar, aquesta resolució ha de ser incorporada als processos que se segueixen a Espanya per, sobre aquesta base, plantejar la necessitat d’elevar una qüestió prejudicial al TJUE per la via d’urgència prevista al Tractat de Funcionament de la Unió Europea i allà qüestionar tot el procés o els processos que s’estan seguint a Espanya” (efecte dòmino).

Durant anys vam insistir al jutge Llarena, també a la sala penal del Suprem i al mateix Tribunal Constitucional, sobre la necessitat de cursar una qüestió prejudicial sobre diversos aspectes relacionats amb la persecució a l’independentisme català; sempre s’hi havien negat, fins que el jutge Llarena va decidir cursar-la el març del 2021, obrint-nos la porta al que aquesta setmana ha acabat succeint. Sabíem que les prejudicials eren la clau i la forma de reintroduir en el procés espanyol els criteris interpretatius dels sistemes judicials d’una Europa democràtica per tal de, sobre aquesta base, desmuntar tota aquesta persecució. En paraules de Toni Comín, “el rescat”, que ara és quan comença a donar els seus fruits.

S’escriuran pàgines i pàgines sobre la sentència de dimarts. També construiran molts relats però, facin el que facin i diguin el que diguin, a partir d’aquesta sentència les coses ja mai seran com havien previst, perquè a Europa els tribunals dialoguen entre si a través de les seves sentències, i el diàleg ja iniciat no només sona bé sinó que, a més, reconeix que no ens havíem equivocat.

El més interessant seria que, abans d’escriure tant i construir tants relats alambinats com inútils, es procedís a una detinguda, minuciosa i honesta lectura de la sentència i que, a partir d’aquí, s’assumissin les conseqüències que se’n desprenen i que, entre altres moltes coses, estableixen allò que fa més de cinc anys que busquem: hi ha un camí, que és la via europea, i només a través d’Europa s’aconseguirà tot allò que, com ja s’ha vist, s’ha anat negant des de les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles.

La sentència, que representa un èxit rotund per a l’exili, permet superar una sèrie de discussions absurdes i, sobretot, demostra que no rendir-se sempre té premi. I, a més, permet conservar la dignitat.