LA LLENGUA, FEM-LA FÀCIL

No anem pas bé. Fa poc menys de tres mesos que el president, Pere Aragonès, va anunciar a bombo i plateret cent mesures per impulsar el català en tots els àmbits. Fins i tot hi va haver una reunió extraordinària del govern en ple per demostrar davant la ciutadania que la llengua del país era una prioritat absoluta i que l’executiu en ple es posava al seu servei tant per preservar-la i defensar-la com, també i amb especial interès, per impulsar-ne l’ús social arreu. Rellegint la llista d’accions a dur a terme, un s’adona que s’hi barregen propostes que ja funcionaven, d’altres que s’havien aprovat al seu moment però que no s’havien activat, bones intencions i autèntics brindis al sol. L’anunci era el pas previ a la concreció del Pacte Nacional per la Llengua en un document definitiu que, si es compleixen els terminis, s’hauria de presentar al mes de març. Un pacte, en definitiva, que pren el pols a una llengua que no es troba en el seu millor moment i que necessita el compromís de la gent que viu a Catalunya i, sobretot, de la que decideix viure-hi, per garantir que tindrà un futur. Davant d’una escenificació política tan gran de preocupació pel català i d’assegurar que cal aprofitar totes les finestres d’oportunitats per enfortir la nostra llengua, no s’entenen casos com les llistes d’espera de més de 2.000 persones per aprendre català.

És a dir, que ens omplim la boca de la necessitat urgent d’aconseguir més parlants, i quan es tracta de fer-ho efectiu tot són problemes i falta de recursos. La gent que vol accedir a la nostra llengua hauria de tenir totes les facilitats del món si ens creiem que és el millor camí per superar aquesta etapa d’emergència lingüística. De fet, la castellanització de mitjans tan potents com TV3 i Catalunya Ràdio a l’hora de donar continguts, amb l’excusa que els convidats no ens entenen, que cal visibilitzar la diversitat del país o que no hi ha prou especialistes en català per tractar determinats temes, no hi ajuda gens. No hi ajuda i, el que és pitjor, demostra com és de difícil trencar determinats marcs mentals que s’entesten a considerar el català com una llengua prescindible.