LA LLENGUA, FEM-LA FÀCIL

No anem pas bé. Fa poc menys de tres mesos que el pre­si­dent, Pere Ara­gonès, va anun­ciar a bombo i pla­te­ret cent mesu­res per impul­sar el català en tots els àmbits. Fins i tot hi va haver una reunió extra­or­dinària del govern en ple per demos­trar davant la ciu­ta­da­nia que la llen­gua del país era una pri­o­ri­tat abso­luta i que l’exe­cu­tiu en ple es posava al seu ser­vei tant per pre­ser­var-la i defen­sar-la com, també i amb espe­cial interès, per impul­sar-ne l’ús social arreu. Relle­gint la llista d’acci­ons a dur a terme, un s’adona que s’hi bar­re­gen pro­pos­tes que ja fun­ci­o­na­ven, d’altres que s’havien apro­vat al seu moment però que no s’havien acti­vat, bones inten­ci­ons i autèntics brin­dis al sol. L’anunci era el pas previ a la con­creció del Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua en un docu­ment defi­ni­tiu que, si es com­plei­xen els ter­mi­nis, s’hau­ria de pre­sen­tar al mes de març. Un pacte, en defi­ni­tiva, que pren el pols a una llen­gua que no es troba en el seu millor moment i que neces­sita el com­promís de la gent que viu a Cata­lu­nya i, sobre­tot, de la que deci­deix viure-hi, per garan­tir que tindrà un futur. Davant d’una esce­ni­fi­cació política tan gran de pre­o­cu­pació pel català i d’asse­gu­rar que cal apro­fi­tar totes les fines­tres d’opor­tu­ni­tats per enfor­tir la nos­tra llen­gua, no s’ente­nen casos com les llis­tes d’espera de més de 2.000 per­so­nes per apren­dre català.

És a dir, que ens omplim la boca de la neces­si­tat urgent d’acon­se­guir més par­lants, i quan es tracta de fer-ho efec­tiu tot són pro­ble­mes i falta de recur­sos. La gent que vol acce­dir a la nos­tra llen­gua hau­ria de tenir totes les faci­li­tats del món si ens cre­iem que és el millor camí per superar aquesta etapa d’emergència lingüística. De fet, la cas­te­lla­nit­zació de mit­jans tan potents com TV3 i Cata­lu­nya Ràdio a l’hora de donar con­tin­guts, amb l’excusa que els con­vi­dats no ens ente­nen, que cal visi­bi­lit­zar la diver­si­tat del país o que no hi ha prou espe­ci­a­lis­tes en català per trac­tar deter­mi­nats temes, no hi ajuda gens. No hi ajuda i, el que és pit­jor, demos­tra com és de difícil tren­car deter­mi­nats marcs men­tals que s’entes­ten a con­si­de­rar el català com una llen­gua pres­cin­di­ble.