Un error anunciat

Errar és humà, tots podem equivocar-nos i, de fet, tots ens equivoquem no una sinó mil vegades; equivocar-se és part de la vida i de fer, és a dir que qui no fa res no es pot equivocar, tot i que també la immobilitat o la passivitat poden ser un error. El problema, en definitiva, no és equivocar-se, sinó no assumir l’error, no assumir l’equivocació, i això, justament, sembla que és el que està succeint amb la recent reforma del Codi Penal i el procés que va portar a l’inadequat grapejament d’unes normes d’elevada complexitat que mai s’haurien d’haver canviat sense seguir abans un procés legislatiu seriós.

La reforma en matèria de sedició, desordres públics agreujats i malversació ha estat la història d’un error anunciat, per una raó molt senzilla però que alguns s’entesten a no voler veure: el problema no són les lleis sinó l’ús que se’n fa i que previsiblement se’n farà, sigui quin sigui el contingut normatiu. Dit d’una altra manera més senzilla: tant és el que diguin les lleis si han de ser interpretades en una direcció perfectament previsible per antidemocràtica i, a més, per ser contrària a l’enteniment europeu de matèries tan fonamentals com ho són el dret de manifestació, el dret a la llibertat d’expressió i el dret a decidir sobre el propi futur.

La reforma, que algun dia sabrem en detall com es va gestar i qui i com va cometre els errors, és un desencert perquè, com dic, era necessari abordar el problema des d’una radicalitat democràtica que impedís que, siguin quines siguin les normes, se’n pugui fer un ús espuri.

La judicialització de la política, que va ser un error dels polítics, només pot ser abordada mitjançant la modificació de l’ordenament en un sentit que impedeixi que es faci un ús indegut de les lleis per, d’aquesta manera, redirigir o orientar la política estatal. No és democràtic que la vida política depengui de com els tribunals vagin resolent assumptes que mai haurien hagut de caure a les seves mans. Aquest i no cap altre és l’autèntic problema, i requereix una reforma sobre la qual sembla que ningú es vol pronunciar, tot i que s’omplin la boca de conceptes buits de contingut com ara desjudicialització.

Desjudicialitzar no vol dir reformar el Codi Penal, sinó replantejar-se el sistema de poders i contrapoders, l’equilibri entre aquests poders i la gestació de mecanismes d’exigència de responsabilitats per quan un d’aquests poders envaeix les esferes pròpies d’un altre. Òbviament, abordar el problema des d’una radicalitat democràtica requereix, entre altres coses, fer-ho des d’un pla d’igualtat, de mutu reconeixement de les respectives legitimitats i, sobretot, amb la valentia dels estadistes i no amb les urgències dels polítics.

Res d’això és el que ha passat i, per aquest motiu, tenim els resultats que estem veient a partir de les recents resolucions del Tribunal Suprem, tant respecte als exiliats com als condemnats. El que ha passat era absolutament previsible, i ara no s’hi val dir que això serà reconduït pel Tribunal Constitucional perquè no només no passarà sinó que, a més, és traslladar la resolució d’un conflicte polític a òrgans que no estan pensats per fer política, per molt que el paper dels tribunals constitucionals tingui un caràcter híbrid juridicopolític.

Una anàlisi detallada de les resolucions del Tribunal Suprem ens porta a dues conclusions clares: es tracta de posicionaments de profunda càrrega política –n’hi ha prou amb repassar el llenguatge utilitzat i els conceptes esgrimits– i es basen en una interpretació del dret que és la causa mateixa de l’estat actual de les coses. Si és jurídicament correcta o no la interpretació que fan dels delictes reformats és una qüestió secundària, perquè el que de debò és rellevant és el trasllat que se’ls fa d’una capacitat que no haurien de tenir: la de condicionar durant molts anys el panorama polític català i espanyol en funció de l’extensió d’unes inhabilitacions que mai s’haurien hagut de produir.

La reforma, des d’un punt de vista tecnicojurídic, era un previsible desastre però, des d’un punt de vista del que ha de ser el funcionament de qualsevol estat democràtic i de dret, també, perquè com he anat dient, es van potinejar unes normes per buscar una solució individualitzada i molt particular a la situació d’unes persones concretes, cosa que tampoc s’ha aconseguit.

Ara no és el moment de lamentar-se –més aviat resulta impúdic– perquè tot, absolutament tot el que està passant es va avisar, va ser anunciat, i l’única resposta que es va rebre va ser el menyspreu i l’assenyalament; lamentablement, el temps ho posa tot al seu lloc. Dic que això és lamentable perquè per molt que s’avisés es tracta d’un procés que afecta no només els condemnats i els exiliats sinó, també i especialment, molta gent que encara està pendent de judicis pels fets de l’octubre del 2017.

La irresponsabilitat quant a la forma en què es va abordar el mal anomenat diàleg i la suposada desjudicialització és un tema sobre el qual ni es pot ni s’ha de passar de puntetes, perquè només des d’una anàlisi crítica, intel·lectualment honesta, es podran no només treure les conclusions adequades, sinó també exigir les responsabilitats polítiques que corresponguin als qui han arrossegat una part significativa de la societat cap a una via que no tenia sortida, o almenys no la sortida que es va plantejar.

Dialogar no és negociar, desjudicialitzar no és potinejar un codi penal; els dos conceptes han estat mal usats i el resultat està a la vista. Ara, caldria de fer els passos següents: reconèixer l’error, assumir les responsabilitats i reconduir el procés cap a una via d’autèntica solució del conflicte que, com he anat dient, no depèn de donar més marge d’actuació a les altes instàncies jurisdiccionals, que és el que s’ha fet aquí, sinó que, probablement, la clau del desastre és que aquest procés el van assumir polítics i no estadistes, i és a partir d’aquest error primigeni d’on surten la resta i, també, els nefastos resultats que estem veient i que anirem veient en els propers mesos.