Tots vulnerables, tots víctimes, tots rendits

Que vivim en una societat amb espais socials on la vida es fa molt dura, és un fet indiscutible. No estic tan d’acord a dir, en canvi, que aquesta duresa de les condicions de vida, en aquests mateixos àmbits i en tots els casos, és cada vegada més gran. I, certament, discrepo radicalment dels qui afirmen que la duresa s’estén de manera imparable per tot arreu. No comparteixo la idea que el món reculi i empitjori de manera generalitzada.

És clar que totes aquestes apreciacions s’haurien de sostenir amb fets objectivables, però un article d’opinió no ofereix l’espai per fer-ho. A més, la dificultat de corroborar les meves opinions –o les contràries– rau a dilucidar com s’haurien de comparar dureses diverses en societats i temps diferents. Al capdavall, cada època té una sensibilitat pròpia a l’hora de determinar el llindar de duresa individualment suportable i col·lectivament reconegut.

El cert és que, afortunadament, la sensibilitat social ha anat creixent paral·lelament a la millora dels estàndards de vida. Posem un cas: les condicions d’habitabilitat de les llars obreres –com en la que jo mateix vaig néixer– que eren satisfactòries a mitjans del segle passat, ara es declararien il·legals i insalubres. I serien subjectivament viscudes com a inacceptables. Però al seu moment, quan aquestes modestes llars urbanes substituïen condicions de vida pitjors en zones rurals aïllades, sense llum ni aigua corrent, o permetien abandonar les barraques de primera acollida de la immigració, havien de ser vistes com un progrés.

L’increment de la sensibilitat social davant la desigualtat i la injustícia ens fa més exigents. Però també la millora de les condicions de vida, en la mesura que fa créixer les expectatives generals de benestar, sol acabar creant més insatisfacció. El pessimisme social ha estat prou estudiat, i les investigacions disponibles demostren que els països amb nivells de renda més alts i polítiques de benestar més avançades són els més pessimistes respecte a les seves expectatives de futur.

I, a tot aquest clima de pessimisme global, construït més sobre sensibilitats, percepcions i expectatives que no pas sobre evidències empíriques, els darrers anys s’hi ha anat afegint una mirada que ens fa a tots suposadament vulnerables i, per tant, víctimes que necessiten ser rescatades públicament. La condició de vulnerabilitat s’ha estès com una bola de neu i cada vegada atrapa més col·lectius, si no tothom. Ja no ho són només els malalts, els pobres, els discapacitats, com es deia abans. La vulnerabilitat no fa referència a un fet constatable, sinó que es basa en una amenaça hipotètica. Un exemple: hem passat de nens “pobres” a “en risc de pobresa”. La condició de vulnerabilitat, doncs, depèn del simple fet de pertànyer a un col·lectiu determinat: els infants, els joves, les dones, els vells, els empleats, els pagesos, els de gènere no normatiu –i aviat els normatius!–, els qui per origen ètnic –segons on, també els “blancs”– es consideren “racialitzats”... I no és estrany que també el món empresarial es pugui considerar com a col·lectiu estigmatitzat i, doncs, vulnerable.

Aquesta autorepresentació generalitzada d’individus i col·lectius desvalguts, susceptibles de ser ferits, desenvolupa una consciència també generalitzada de víctima que, en lloc de fer-nos forts davant d’allò que són les condicions de duresa objectiva, ens afebleix. Si abans es considerava que les adversitats entrenaven la fortalesa, paradoxalment, l’amenaça de duresa actual produeix individus i col·lectius tous que esperen ser protegits. Un victimisme que afavoreix la queixa, se sent còmode amb la condescendència del poder polític i, finalment, convida a renunciar a la llibertat individual.

Si tots ens sentim vulnerables, si tots ens considerem estigmatitzats, tots esdevenim víctimes i llavors el poder que ens ha de salvar ens troba dòcils, desarmats i rendits.