UN JUDICI JUST

La qualitat democràtica d’un estat es pot avaluar des de diferents perspectives, però segurament per deformació professional, l’acostumo a mesurar en funció dels estàndards que se segueixen en els procediments penals, ja que és la màxima representació del poder de qualsevol estat i on, segons la meva opinió, millor es pot veure si es reuneixen o no una sèrie de circumstàncies que permeten assumir com a democràtic el comportament tant de l’estat com de la societat que el compon.

Un estat que és incapaç de garantir a tots els seus ciutadans un judici just és un estat que no reuneix les condicions per anomenar-se democràtic, potser sí de dret però no democràtic i de dret; i el mateix succeeix amb els seus ciutadans si no són capaços d’exigir, per al pitjor dels seus enemics, un judici just.

L’exigència de judici just, amb tot el que representa, no només l’hem de fer quan en siguem els afectats directes sinó, sobretot, quan qui és sotmès al procés és aquell a qui menyspreem o odiem o ens desagrada; és en aquestes circumstàncies quan el nostre enteniment personal de la democràcia queda més ben reflectit. Si no som capaços d’exigir un judici just per als nostres enemics no tindrem mai la legitimitat per exigir-lo per a nosaltres mateixos; justament per aquest plantejament, vaig ser durament criticat quan em vaig pronunciar sobre la necessitat d’un judici just per a un personatge com Pinochet.

Ara bé, “judici just” no és un titular ni una frase feta per advocats o juristes, és tota una construcció que requereix una participació activa del conjunt de la societat i, sobretot, de determinats estaments o professionals que van molt més enllà del sector judicial o jurídic. No hi ha judici just quan de manera sistemàtica els mitjans de comunicació vulneren la presumpció d’innocència de qui s’ha d’enfrontar a un procés penal; sens dubte, aquest poder, el mediàtic, és un dels cridats a garantir un judici just per a tothom, i això és així perquè sense informació veraç, contrastada i objectiva no podem parlar, ni tan sols, d’estar en una democràcia. Tampoc hi ha judici just quan qui està cridant a defensar la legalitat acaba sent el primer que la retorça usant els recursos i els mecanismes de l’estat per perseguir a qui, apriorísticament, ha definit com a culpable o, encara pitjor, com a enemic; moltes vegades part essencial de la vulneració del dret al judici tot just comença amb l’acusació, que en la recerca antidemocràtica d’un objectiu, s’acaba saltant totes les normes que diu que defensa. I encara menys hi ha judici just si qui ha de garantir els drets de l’acusat ve, també apriorísticament, condicionat pels seus prejudicis i valoracions, que disten molt de correspondre’s amb els fets que ha d’analitzar; sense imparcialitat no hi ha judici que pugui anomenar-se just. Però tampoc hi ha un judici just quan les autoritats i el conjunt de la societat acaben emetent, abans que es dicti una sentència, un veredicte no ja de culpabilitat, sinó de sospita, que sempre s’assembla molt al de culpabilitat.

En definitiva, per entendre i assumir que estem al davant d’un judici just no només hem de fixar-nos en el que passa dins d’un jutjat o un tribunal, sinó que també ens hem de fixar en tot el que gira a l’entorn d’aquest determinat procés i, a partir d’una anàlisi desapassionada, intel·lectualment honesta, assolir unes conclusions que siguin compatibles amb les mínimes exigències que la jurisprudència dels grans tribunals internacionals ha establert com a requisits per considerar que un procés es correspon amb un judici just.

En aquest punt del procés repressiu, els catalans, n’estic convençut, tenen una clara aproximació a tot el que he exposat; el més rellevant és assumir que aquests criteris són aplicables a totes les persones, siguin acusades del delicte que sigui, perquè, en definitiva, un país és tan democràtic com ho sigui el tracte que es dona als qui estan més necessitats de protecció. Pensar que hi ha fets o delictes que necessiten menys protecció que d’altres és com creure que un sistema pot ser democràtic a dues velocitats diferents o amb dos estàndards de valoració diferents; això no és així, i posicionar-se d’aquesta manera és decantar-se per visions poc democràtiques.

En un estat democràtic i de dret el que es defensa és un sistema que, en definitiva, ha de ser el que ens garanteixi a tots una xarxa de protecció davant els abusos, les arbitrarietats i les persecucions dels qui ostenten el poder en cada moment determinat. Òbviament, si plantegem les coses d’aquesta manera i fem una autocrítica honesta veurem com, en moltes ocasions, les nostres fòbies i fílies ens portaran a veure la realitat d’una manera molt allunyada del que són els autèntics comportaments democràtics… Ser demòcrata és una tasca que cal fer totes les hores del dia i cada dia de la setmana.

Dic tot això perquè només a partir d’un judici just es pot determinar la veritat dels fets, la veritat material del que hagi o no pogut succeir; quan es vulneren les regles i es priva un acusat de les garanties d’un judici just, es priva el conjunt de la societat de poder conèixer la veritat, que és allò que molts cops no interessa en una sala de justícia. Pensar que els mitjans poden establir la veritat o que aquesta es pot determinar sense respecte a les garanties bàsiques de qualsevol procés és no saber ni el que és la veritat ni, encara menys, el que ha de ser un estat democràtic i de dret. En definitiva, podem equiparar judici just amb garantia de procés democràtic, i tot el que no arribi a aquests mínims ni serà just ni serà democràtic.