UN JUDICI JUST

La qua­li­tat democràtica d’un estat es pot ava­luar des de dife­rents pers­pec­ti­ves, però segu­ra­ment per defor­mació pro­fes­si­o­nal, l’acos­tumo a mesu­rar en funció dels estàndards que se seguei­xen en els pro­ce­di­ments penals, ja que és la màxima repre­sen­tació del poder de qual­se­vol estat i on, segons la meva opinió, millor es pot veure si es reu­nei­xen o no una sèrie de cir­cumstàncies que per­me­ten assu­mir com a democràtic el com­por­ta­ment tant de l’estat com de la soci­e­tat que el com­pon.

Un estat que és incapaç de garan­tir a tots els seus ciu­ta­dans un judici just és un estat que no reu­neix les con­di­ci­ons per ano­me­nar-se democràtic, pot­ser sí de dret però no democràtic i de dret; i el mateix suc­ce­eix amb els seus ciu­ta­dans si no són capaços d’exi­gir, per al pit­jor dels seus ene­mics, un judici just.

L’exigència de judici just, amb tot el que repre­senta, no només l’hem de fer quan en siguem els afec­tats direc­tes sinó, sobre­tot, quan qui és sotmès al procés és aquell a qui menys­preem o odiem o ens des­a­grada; és en aques­tes cir­cumstàncies quan el nos­tre ente­ni­ment per­so­nal de la democràcia queda més ben reflec­tit. Si no som capaços d’exi­gir un judici just per als nos­tres ene­mics no tin­drem mai la legi­ti­mi­tat per exi­gir-lo per a nosal­tres matei­xos; jus­ta­ment per aquest plan­te­ja­ment, vaig ser dura­ment cri­ti­cat quan em vaig pro­nun­ciar sobre la neces­si­tat d’un judici just per a un per­so­natge com Pinoc­het.

Ara bé, “judici just” no és un titu­lar ni una frase feta per advo­cats o juris­tes, és tota una cons­trucció que reque­reix una par­ti­ci­pació activa del con­junt de la soci­e­tat i, sobre­tot, de deter­mi­nats esta­ments o pro­fes­si­o­nals que van molt més enllà del sec­tor judi­cial o jurídic. No hi ha judici just quan de manera sis­temàtica els mit­jans de comu­ni­cació vul­ne­ren la pre­sumpció d’innocència de qui s’ha d’enfron­tar a un procés penal; sens dubte, aquest poder, el mediàtic, és un dels cri­dats a garan­tir un judici just per a tot­hom, i això és així perquè sense infor­mació veraç, con­tras­tada i objec­tiva no podem par­lar, ni tan sols, d’estar en una democràcia. Tam­poc hi ha judici just quan qui està cri­dant a defen­sar la lega­li­tat acaba sent el pri­mer que la retorça usant els recur­sos i els meca­nis­mes de l’estat per per­se­guir a qui, apriorísti­ca­ment, ha defi­nit com a cul­pa­ble o, encara pit­jor, com a ene­mic; mol­tes vega­des part essen­cial de la vul­ne­ració del dret al judici tot just comença amb l’acu­sació, que en la recerca anti­de­mocràtica d’un objec­tiu, s’acaba sal­tant totes les nor­mes que diu que defensa. I encara menys hi ha judici just si qui ha de garan­tir els drets de l’acu­sat ve, també apriorísti­ca­ment, con­di­ci­o­nat pels seus pre­ju­di­cis i valo­ra­ci­ons, que dis­ten molt de cor­res­pon­dre’s amb els fets que ha d’ana­lit­zar; sense impar­ci­a­li­tat no hi ha judici que pugui ano­me­nar-se just. Però tam­poc hi ha un judici just quan les auto­ri­tats i el con­junt de la soci­e­tat aca­ben eme­tent, abans que es dicti una sentència, un vere­dicte no ja de cul­pa­bi­li­tat, sinó de sos­pita, que sem­pre s’assem­bla molt al de cul­pa­bi­li­tat.

En defi­ni­tiva, per enten­dre i assu­mir que estem al davant d’un judici just no només hem de fixar-nos en el que passa dins d’un jut­jat o un tri­bu­nal, sinó que també ens hem de fixar en tot el que gira a l’entorn d’aquest deter­mi­nat procés i, a par­tir d’una anàlisi des­a­pas­si­o­nada, intel·lec­tu­al­ment honesta, asso­lir unes con­clu­si­ons que siguin com­pa­ti­bles amb les mínimes exigències que la juris­prudència dels grans tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals ha esta­blert com a requi­sits per con­si­de­rar que un procés es cor­res­pon amb un judici just.

En aquest punt del procés repres­siu, els cata­lans, n’estic con­vençut, tenen una clara apro­xi­mació a tot el que he expo­sat; el més relle­vant és assu­mir que aquests cri­te­ris són apli­ca­bles a totes les per­so­nes, siguin acu­sa­des del delicte que sigui, perquè, en defi­ni­tiva, un país és tan democràtic com ho sigui el tracte que es dona als qui estan més neces­si­tats de pro­tecció. Pen­sar que hi ha fets o delic­tes que neces­si­ten menys pro­tecció que d’altres és com creure que un sis­tema pot ser democràtic a dues velo­ci­tats dife­rents o amb dos estàndards de valo­ració dife­rents; això no és així, i posi­ci­o­nar-se d’aquesta manera és decan­tar-se per visi­ons poc democràtiques.

En un estat democràtic i de dret el que es defensa és un sis­tema que, en defi­ni­tiva, ha de ser el que ens garan­teixi a tots una xarxa de pro­tecció davant els abu­sos, les arbi­tra­ri­e­tats i les per­se­cu­ci­ons dels qui osten­ten el poder en cada moment deter­mi­nat. Òbvi­a­ment, si plan­te­gem les coses d’aquesta manera i fem una autocrítica honesta veu­rem com, en mol­tes oca­si­ons, les nos­tres fòbies i fílies ens por­ta­ran a veure la rea­li­tat d’una manera molt allu­nyada del que són els autèntics com­por­ta­ments democràtics… Ser demòcrata és una tasca que cal fer totes les hores del dia i cada dia de la set­mana.

Dic tot això perquè només a par­tir d’un judici just es pot deter­mi­nar la veri­tat dels fets, la veri­tat mate­rial del que hagi o no pogut suc­ceir; quan es vul­ne­ren les regles i es priva un acu­sat de les garan­ties d’un judici just, es priva el con­junt de la soci­e­tat de poder conèixer la veri­tat, que és allò que molts cops no interessa en una sala de justícia. Pen­sar que els mit­jans poden esta­blir la veri­tat o que aquesta es pot deter­mi­nar sense res­pecte a les garan­ties bàsiques de qual­se­vol procés és no saber ni el que és la veri­tat ni, encara menys, el que ha de ser un estat democràtic i de dret. En defi­ni­tiva, podem equi­pa­rar judici just amb garan­tia de procés democràtic, i tot el que no arribi a aquests mínims ni serà just ni serà democràtic.