DONES LLIURES

Ha tornat el mes de març i els aires que es respiren parlen de dones, de drets, de silencis i de molta invisibilitat. Certament, els darrers anys s’ha ampliat la jornada reivindicativa del dia 8 de març a una dimensió global i més allargada en el temps, que fa que els feminismes, en totes les seves formes, es manifestin intensament. La controvèrsia legislativa en la llei del consentiment, la politització partidista pels drets de les dones o la seva negació, el debat sobre el que és ser dona i la complexitat del llenguatge han dimensionat un nou panorama i relats encara inexistents. Es respira una clara i molt preocupant involució. Fa deu anys, imaginar-se un partit com Vox en el marc constitucional era absolutament impensable. L’emergència cultural de la defensa de les persones LGTBI s’ha entrellaçat amb la lluita del feminisme clàssic, i això ha comportat que el que són dues lluites necessàries i legítimes, en algun moment s’estiguin percebent com a oposades. No és una bona notícia, aquesta tensió, i probablement les coses s’haurien pogut fer molt millor; el problema és que estem en contextos de blanc o negre, i els matisos fonamentals són sempre penalitzats. Mentrestant, es produeixen aquests debats i discrepàncies, tants que les convocatòries de les manifestacions del dia 8 també poden ser diverses. El cert és que els diaris ens desperten cada dia amb notícies d’assassinats de dones, d’agressions sexuals, de banalitzacions d’actes masclistes.

La conquesta de les dones és bàsicament la seva llibertat. Llibertat de ser, llibertat de sortir al carrer, llibertat de poder progressar en igualtat de condicions que els homes i llibertat de poder treballar amb tot el desplegament de talent sense que cap home posi el seu peu al nostre coll, com va dir la famosa magistrada nord-americana Ruth Bader Ginsburg.

Els darrers temps han estat notícia diverses líders polítiques que han dit exactament el mateix per justificar la renúncia a mantenir-se en el poder polític: “ Ja no puc més.” Totes elles, dones amb gran talent, intel·ligents, treballadores, apassionades de la política. Evoco l’alemanya Angela Merkel, que tot i poder seguir en actiu en molts càrrecs, va declinar de forma discreta, enmig de les tremolors públiques que denotaven el seu patiment.

Més a prop, Elsa Artadi es va acomiadar de la política en una roda de premsa en què va ser tan sincera com emotiva, reconeixent l’esgotament absolut per continuar en la vida pública. Recentment, la renúncia va ser de l’escocesa Nicola Sturgeon amb la frase: “Al meu cap i al meu cor, sé que és el moment de deixar el càrrec [...], jo també soc un ésser humà.” Així mateix, Jacinda Arden va anunciar la seva dimissió com a primera ministra de Nova Zelanda reclamant la seva humanitat i els seus límits per continuar.

Si repassem l’hemeroteca, veurem que totes elles, en les diverses dimensions, han fet política d’una manera diferent. Amb llibertat sonora. Una llibertat que ha estat penalitzada pels mateixos partits i per la masculinitat hegemònica dels poders als seus diversos estaments.

Enmig d’un món on encara ser dona i líder és una excepció, és una trista notícia que dones brillats, amb talent i entregades a la feina del bé públic, facin un pas al costat. L’ecosistema de la política expulsa dones que són valuoses i sensibles. Posaria l’accent en la segona característica perquè, certament, darrere d’aquestes decisions hi ha un gran i valent exercici de llibertat determinat per una gran sensibilitat vital i col·lectiva. Però aquestes renúncies també són un símptoma de fracàs democràtic.

Escriu Siri Hustvet a La dona tremolosa que anar cap enrere de vegades significa avançar. La seva obra és una brillant reivindicació de l’alta sensibilitat, de la passió i de la intolerància amb la mediocritat i la trivialitat. Judith Butler, en l’assaig ¿Quina mena de món és aquest?, patrocinat per la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, apel·la als gestos revulsius per seguir sortint a la carrera, i ho expressa amb la idea de la necessitat de la interconnexió, per poder respirar sense risc.

Amb aquesta imatge tornem a l’ombra de l’asfíxia del patriarcat, que difícilment no hi ha cap dona amb consciència de llibertat que no hagi experimentat.