DONES LLIURES

Ha tor­nat el mes de març i els aires que es res­pi­ren par­len de dones, de drets, de silen­cis i de molta invi­si­bi­li­tat. Cer­ta­ment, els dar­rers anys s’ha ampliat la jor­nada rei­vin­di­ca­tiva del dia 8 de març a una dimensió glo­bal i més allar­gada en el temps, que fa que els femi­nis­mes, en totes les seves for­mes, es mani­fes­tin inten­sa­ment. La con­trovèrsia legis­la­tiva en la llei del con­sen­ti­ment, la poli­tit­zació par­ti­dista pels drets de les dones o la seva negació, el debat sobre el que és ser dona i la com­ple­xi­tat del llen­guatge han dimen­si­o­nat un nou pano­rama i relats encara ine­xis­tents. Es res­pira una clara i molt pre­o­cu­pant invo­lució. Fa deu anys, ima­gi­nar-se un par­tit com Vox en el marc cons­ti­tu­ci­o­nal era abso­lu­ta­ment impen­sa­ble. L’emergència cul­tu­ral de la defensa de les per­so­nes LGTBI s’ha entre­llaçat amb la lluita del femi­nisme clàssic, i això ha com­por­tat que el que són dues llui­tes necessàries i legítimes, en algun moment s’esti­guin per­ce­bent com a opo­sa­des. No és una bona notícia, aquesta tensió, i pro­ba­ble­ment les coses s’hau­rien pogut fer molt millor; el pro­blema és que estem en con­tex­tos de blanc o negre, i els mati­sos fona­men­tals són sem­pre pena­lit­zats. Men­tres­tant, es pro­du­ei­xen aquests debats i dis­crepàncies, tants que les con­vo­catòries de les mani­fes­ta­ci­ons del dia 8 també poden ser diver­ses. El cert és que els dia­ris ens des­per­ten cada dia amb notícies d’assas­si­nats de dones, d’agres­si­ons sexu­als, de bana­lit­za­ci­ons d’actes mas­clis­tes.

La con­questa de les dones és bàsica­ment la seva lli­ber­tat. Lli­ber­tat de ser, lli­ber­tat de sor­tir al car­rer, lli­ber­tat de poder pro­gres­sar en igual­tat de con­di­ci­ons que els homes i lli­ber­tat de poder tre­ba­llar amb tot el des­ple­ga­ment de talent sense que cap home posi el seu peu al nos­tre coll, com va dir la famosa magis­trada nord-ame­ri­cana Ruth Bader Gins­burg.

Els dar­rers temps han estat notícia diver­ses líders polítiques que han dit exac­ta­ment el mateix per jus­ti­fi­car la renúncia a man­te­nir-se en el poder polític: “ Ja no puc més.” Totes elles, dones amb gran talent, intel·ligents, tre­ba­lla­do­res, apas­si­o­na­des de la política. Evoco l’ale­ma­nya Angela Merkel, que tot i poder seguir en actiu en molts càrrecs, va decli­nar de forma dis­creta, enmig de les tre­mo­lors públi­ques que deno­ta­ven el seu pati­ment.

Més a prop, Elsa Artadi es va aco­mi­a­dar de la política en una roda de premsa en què va ser tan sin­cera com emo­tiva, reco­nei­xent l’esgo­ta­ment abso­lut per con­ti­nuar en la vida pública. Recent­ment, la renúncia va ser de l’esco­cesa Nicola Stur­geon amb la frase: “Al meu cap i al meu cor, sé que és el moment de dei­xar el càrrec [...], jo també soc un ésser humà.” Així mateix, Jacinda Arden va anun­ciar la seva dimissió com a pri­mera minis­tra de Nova Zelanda recla­mant la seva huma­ni­tat i els seus límits per con­ti­nuar.

Si repas­sem l’heme­ro­teca, veu­rem que totes elles, en les diver­ses dimen­si­ons, han fet política d’una manera dife­rent. Amb lli­ber­tat sonora. Una lli­ber­tat que ha estat pena­lit­zada pels matei­xos par­tits i per la mas­cu­li­ni­tat hegemònica dels poders als seus diver­sos esta­ments.

Enmig d’un món on encara ser dona i líder és una excepció, és una trista notícia que dones bri­llats, amb talent i entre­ga­des a la feina del bé públic, facin un pas al cos­tat. L’eco­sis­tema de la política expulsa dones que són valu­o­ses i sen­si­bles. Posa­ria l’accent en la segona carac­terística perquè, cer­ta­ment, dar­rere d’aques­tes deci­si­ons hi ha un gran i valent exer­cici de lli­ber­tat deter­mi­nat per una gran sen­si­bi­li­tat vital i col·lec­tiva. Però aques­tes renúncies també són un símptoma de fracàs democràtic.

Escriu Siri Hust­vet a La dona tre­mo­losa que anar cap enrere de vega­des sig­ni­fica avançar. La seva obra és una bri­llant rei­vin­di­cació de l’alta sen­si­bi­li­tat, de la passió i de la into­lerància amb la medi­o­cri­tat i la tri­vi­a­li­tat. Judith But­ler, en l’assaig ¿Quina mena de món és aquest?, patro­ci­nat per la Càtedra Fer­ra­ter Mora de la Uni­ver­si­tat de Girona, apel·la als ges­tos revul­sius per seguir sor­tint a la car­rera, i ho expressa amb la idea de la neces­si­tat de la inter­con­nexió, per poder res­pi­rar sense risc.

Amb aquesta imatge tor­nem a l’ombra de l’asfíxia del patri­ar­cat, que difícil­ment no hi ha cap dona amb consciència de lli­ber­tat que no hagi expe­ri­men­tat.