IMPASSIBLES AMB LA REPRESSIÓ LINGÜÍSTICA

Quaranta-vuit anys després de la mort del dictador Francisco Franco, un diputat català, el cupaire Albert Botran, ha estat expulsat aquesta setmana –és l’enèsima vegada que passa en diferents moments– del Congrés dels Diputats espanyol per parlar en una llengua cooficial a l’Estat espanyol i oficial al territori que representa aquest diputat. No fa ni un any que el PSOE, el partit que governa a Madrid amb el suport necessari d’ERC, votava en contra de la reforma del reglament per parlar en català, èuscar i gallec a la cambra baixa. “Els diputats tindran el dret d’intervenir a les sessions del ple del Congrés i de les comissions en qualsevol de les llengües oficials i reconegudes estatutàriament a les seves comunitats autònomes. Així mateix, tindran el dret de presentar els escrits i documents d’índole parlamentària en qualsevol d’aquestes llengües”, reclamaven en la seva proposta de reforma del reglament de la cambra.

Després que els partits del règim del 78 bloquegessin ara fa un any qualsevol intent de trencar un dels pilars bàsics del nacionalisme espanyol, ara fins i tot són censurats els intents de pronunciar algunes paraules de forma simbòlica –Botran va fer bona part de la seva intervenció en castellà adreçant-se a Ciutadans–, però el franquisme sociològic i polític ha demostrat novament que té un pes demolidor a la cambra de representants polítics de Madrid, expressió de la sobirania del poble. Al capdavall, tot en ordre després de mig segle sense dictadura oficial a Espanya i, sobre el paper, sense repressió lingüística contra una llengua que la Constitució espanyola reconeix com a cooficial a l’Estat.

Però el més preocupant és la falta de resposta política del bloc que defensa la llengua catalana i les altres llengües minoritzades i perseguides a l’Estat, entre els quals també s’hi inclou Unidas Podemos. I és que el govern de Pedro Sánchez, que en matèria de repressió lingüística té exactament el mateix tarannà que la resta de partits del règim i els annexos de Cs i Vox, és a dir, la prohibició, persecució i repressió també dins de les institucions, se sosté perquè Unidas Podemos i ERC així ho desitgen. I de moment, tot sembla que a canvi de res o de ben poc. No mouen fitxa per fer caure el govern del PSOE amb l’argument que sempre és millor un “partit d’esquerres” que obrir la porta a la dreta i l’extrema dreta. I qui dia passa, any empeny. I després ens estranya que costi tant que la gent accepti que “el puto C1 de català”, com deia la infermera de la Vall d’Hebron, és una eina –precària, val a dir– per garantir els drets lingüístics més fonamentals dels catalans a Catalunya, perquè com a mínim puguin explicar-li al seu metge o infermer en la seva llengua què els fa mal. En qualsevol cas, cada dia que passa creix la repressió institucional i social contra el català, i el que és pitjor és que sovint és amb el consentiment d’una part dels reprimits, fins al punt que fa la sensació que les institucions donen íntimament per perduda la batalla per preservar el català, mentre que la societat civil intenta mantenir-la tan viva com pot.

Però alerta! Europa ens mira! I no hem de patir pels nostres drets lingüístics com a ciutadans de la Unió Europea, sempre que els vulguem exercir en el món virtual, perquè finalment el català es farà servir a les xarxes socials per a la campanya You Are EU que, paradoxalment, pretén fomentar els valors europeus de democràcia, llibertat, igualtat, tolerància i solidaritat. I agraïts, perquè la resta de materials de difusió per fomentar aquest sentiment de pertinença els catalans els consumirem en espanyol, l’única llengua de l’imperi espanyol que reconeix la UE. Ja és una mica més del que ofereix l’Estat entre les parets de la institució que se suposa que és la màxima expressió de la democràcia.